pd 1933 El nostre destí tràgic

(arafa...)

... A l'entrada d'aquest segle XXI, un cop més ens hem llançat de cap, heroicament, a l’acompliment del nostre destí fatal. Igual que les tragèdies àtiques ..., els catalans altre cop hem actuat imantats pel fat de la història (la nostra mitologia), que bàsicament ens ha conformat els darrers segles a força de derrotes, això sí, bellament tenyides d’una gran càrrega de dignitat. Com en una tragèdia grega, hem jugat sempre a tot o res, hem jugat a ser herois tràgics. I a fe que ho hem aconseguit. Lluís Companys, el president màrtir, n’és sens dubte el gran referent...  

Ens hauríem de treure del cap i del cor l’heroisme que s’immola a cada cruïlla i fer una mica més nostres la racionalitat, l'ètica i la ironia socràtiques, sense necessitat, esclar, d’acabar com el filòsof atenenc... No és fàcil sortir del cercle viciós,... No podem seguir veient-nos una vegada i una altra com actors d’una història amb instants de grandesa però de final sempre amarg. No podem seguir deixant-nos portar fatalment per un destí que en el fons del fons del cor ja sabem com acaba: malament. Hem d’alliberar-nos de la tragèdia. Hem de canviar, no ja el guió, sinó el tipus d’obra...

Ignasi Aragay

 

pd 1932 Més Montserrat Roig que mai

 

(arafa...)

... a Catalunya hi ha una revolució democràtica en marxa que ha despullat i jutja aquest estat postfranquista, i és natural que un estat amb una ideologia així persegueixi els dirigents democràtics... Però confesso que no esperava un retrat tan en blanc i negre de la societat espanyola i més concretament dels seus intel·lectuals. Són precisament aquestes persones les que millor representen el desastre moral d'una societat espanyola tancada en un projecte nacionalista al servei dels interessos de l'oligarquia de la cort. La revolució democràtica catalana ha retratat a tothom...

“Hi ha qui voldria que Barcelona fos separada de Catalunya amb un mur semblant al que hi havia a Berlín. Són els que estimen furiosament la ciutat però no en volen saber res, del país. Una dicotomia artificial, potser perquè somien una ciutat definitivament castellana, amb totes les gràcies que no té Madrid” (Montserrat Roig). Una reflexió que despulla les relacions de poder ocultes sota discursos progres, i que despulla, també, el neoliberalisme que ens nega la condició de ciutadans d'un país nostre i ens redueix a súbdits d’aquest Estat monàrquic, que ens pren el sentit comunitari i la pertinença i ens vol simplement votants, consumidors d'un producte en el mercat electoral, confosos habitants d'un gran supermercat separat del país... Montserrat Roig no només era barcelonina, també era ciutadana catalana i sentia amor pel seu país. Tota la seva obra és una obra descolonitzada, com a dona, com a catalana i com a antifeixista...

Suso de Toro

(Llegeix tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/Montserrat-Roig-suso-toro_0_2186181415.html )

pd 1931 La bufona

 (arafa...)

Nota: cal llegir tot l'article a: 

https://www.ara.cat/opinio/bufona-toni-soler_0_2186181416.html

... Arrimadas ha intentat fer de la necessitat virtut; i a falta de política real a Catalunya s'ha empescat una sèrie de happenings que estan a l'altura de Salvador Dalí i la Colla de Sabadell. És una llàstima que aquesta tournée es faci a costa del patiment dels familiars dels presos i dels exiliats...

.... provocar és un dels objectius dels bufons. El que passa és que els bufons de debò provocaven els poderosos, els qui els contractaven. I dubto molt que Arrimadas i la seva troupe facin accions trencadores davant la seu de les grans empreses, els bancs i els mitjans de comunicació que els han donat vida i renda fins al moment present. Per a la bufona (i per als seus incondicionals) és molt més divertit i molt menys arriscat buscar les pessigolles als que ja han tastat la derrota, la repressió i la separació dels seus éssers estimats... la bufona ha comès l'error d’anunciar un viatge a Waterloo per “dir-li a Puigdemont que la república no existeix"... però no l’hi dirà a Puigdemont, sinó als micròfons amics, que ja ho saben de sobres; però en dir això admetrà també que l'oposició al govern de Torra no existeix, que la proposta política de Ciutadans no existeix, que rere les seves sigles no hi ha res que no sigui la catalanofòbia, que, si bé continua donant rèdits a les Espanyes, a Catalunya aparta Arrimadas de tota opció real de liderar el vot no sobiranista. Per això és perfectament lògic que la pantomima de Waterloo sigui també el comiat d’Arrimadas de la política catalana. Després d'això es concentrarà en l'escena espanyola, on podrà lluir virtuts més pròpies d’una política, i es podrà apartar per fi d'aquesta terra ingrata on els dirigents de Ciutadans han generat tants anticossos que, tot i haver guanyat les últimes eleccions, són incapaços de negociar res amb ningú, la qual cosa els condemna a la irrellevància....  Arrimadas deixa la política regional perquè sap que a Catalunya només hi tenia lloc com a bufona, i una persona intel·ligent i ambiciosa necessita més.

Toni Soler

pd 1930 El curiós cas de l'operatiu milionari que es dirigia sol

 

(arafa...)

  Atenció, estudiants de Dret: per exercir l'acusació o la defensa, no us aguanteu el cap amb les mans, ni poseu el puny al pòmul ni, encara menys, us grateu el cap. És tendència, però és lleig. Igualment, els que us tanqueu a estudiar les oposicions a jutge, sortiu al carrer de tant en tant. I així, si mai li pregunteu a un testimoni “Professió?” i ell diu “Precari”, no li contestareu “I això què és?” Ara posarem un cas a l’atzar: una rebel·lió. Per aturar-la, el govern desplega milers de policies que reparteixen amb ganes, i tot plegat puja a 87 milions d'euros. Si li pregunteu al president del govern qui va dirigir l’operatiu i diu que ell no, si la vicepresidenta diu que va ser el ministre de l'Interior i si l'esmentat ministre diu que l’operatiu el van dirigir els encarregats de l’operatiu, compteu que poden estar mentint. I no rigueu per sota el nas quan la vicepresidenta afirmi que va venir a Barcelona i es va reunir “con comerciantes”.  

Antoni Bassas

pd 1929 Seguiu el judici, espanyols

 

(arafa...)

Tots els espanyols que ja han condemnat “los golpistas”, perquè així ho fan, cada dia, els polítics als quals voten, haurien de veure la declaració dels Jordis. Veurien el fiscal, enfangat fins al coll, demanant-los per cotxes fets malbé, pels tuits que han publicat i pels e-mails que han rebut, per sustentar una rebel·lió que li arriba, proforma, de les mans d’en Llarena. Haurien de veure –potser per primer cop– els vídeos en què ells parlen, tranquil·lament, amb els policies que escorcollen, les fotos del cordó de seguretat fet pels voluntaris, haurien de saber que Catalunya no s'entén sense l'associacionisme...

És per això que van treure el santcristo gros, l'altre dia. El rei ja va sortir a dir que “no és admissible apel·lar a una suposada democràcia sense respectar la llei”. Que fort, Antònia. Però és que és la frase que el grapa al tron. Al seu pare no el van restaurar per una suposada democràcia, sinó per la llei de Franco. I a ell l'han col·locat no pas per una suposada democràcia, perquè si l’haguessin posat per una suposada democràcia, l’haurien votat primer. L'han posat per la llei de la monarquia, que es basa, com sabeu, en l’esperma. El mínim que podria fer, sabent això, és callar...

Així, quan aquest rei se'n va a l’Aràbia Saudita a vendre armes, sap que allà la llei no permet a les dones viatjar o estudiar sense permís del tutor, però li està bé, perquè la llei passa per davant de la democràcia. I és per això, també, que deu trobar bé que l’'Open Arms' sigui en un port espanyol. Per la llei. I no hi fa res que el vaixell no pugui salvar nenes com les seves. Perquè les seves no s’ofegaran, tot i que també naveguen pel Mediterrani, per motius diferents.

Empar Moliner

pd 1928 A la dreta dels presos polítics, un abisme

 (arafa...)

 Aquest dies, quan els presos polítics declaren davant el tribunal que no saben qui va pagar el referèndum, o que la gent va defensar les urnes sense haver-ne rebut cap ordre, es nota en el to de la rèplica dels fiscals l'escepticisme del funcionari de l'Estat de gamma alta que creu que l'Estat, expressat al BOE, és el principi i el final de la realitat, que fa molt de temps que va oblidar que hi ha una societat civil que viu del seu esforç i que les lleis evolucionen quan aquesta societat empeny els canvis...  

Antoni Bassas

pd 1927 El 155 com a programa ocult

(arafa...)

Des del 2012 fins al 2017 l'agenda política a Catalunya, i per connexió o conseqüència també a la resta d'Espanya, ha estat marcada pel miratge de la independència, és a dir, per la il·lusió òptica que feia versemblant a la llunyania aconseguir la independència, però que s'esvaïa en la proximitat. Des del 2017, l'agenda política està marcada pel miratge del 155, que no és menys il·lusori que la independència...el 155 no era una opció. Intentar governar Catalunya des de l'Estat no és possible. El 1934 es va poder fer. El 2017 ja no era possible... El 2017 l'exercici del dret a l'autonomia tenia una trajectòria de trenta-set anys i la suspensió indefinida de l'exercici d'aquest dret no només tenia un cost polític insuportable, sinó que a més no era tècnicament executable... Pretendre que es pot aturar de manera temporalment indefinida l'exercici del dret a l'autonomia i que es pot dirigir una comunitat autònoma des de l'Estat no és possible amb la Constitució de 1978...  Però és que, a part que jurídicament no és possible, políticament és impossible executar l'operació... La reducció de la constitució territorial per a Catalunya al 155  per un temps indefinit suposaria la fi de l'estat de les autonomies tal com l'hem conegut .... Aquest és l'objectiu expressament declarat per Vox. ¿Potser també el 'programa ocult' de les direccions del PP i de Ciutadans? ... 

Javier Pérez Royo