pd 1986 Denigrant

(arafa...)

 ... Cayetana Álvarez de Toledo ha dit que l’arribada al Congrés de Diputats dels que venen directament de la presó és un espectacle "denigrant" en una democràcia. Em sembla l’expressió justa: un espectacle denigrant. Però em fa l'efecte que les raons per les quals ho troba denigrant la solitària diputada del PP per Catalunya són exactament les contràries de les que, al meu parer, ho converteixen en vergonyós. Ella troba denigrant que els presos siguin diputats. A mi em sembla denigrant que els diputats estiguin presos. L'origen de tota sobirania, el vot ciutadà, els ha triat per dir el que diuen i fer el que han fet, que és precisament el que els ha dut a la presó. Amb ells han empresonat l’opinió, els desitjos i la reivindicació pacífica de milions de persones. Però em fa l'efecte que la marquesa Cayetana està més preocupada sempre per les aparences que per la realitat. El que importa no és el que és sinó el que sembla.  La dreta extrema espanyola viu encara en la cultura de l’aparença i del què diran. Li sembla denigrant que el món ho vegi. A mi em sembla denigrant que passi.  

Vicenç Villatoro

 

pd 1985 Els jutges honestos

 

(arafa...)

.... Joaquín Urías va dir ... una frase tenebrosa per a això que anomenen “l’estat de dret” i que a Espanya s'està convertint  en “el dret de l’Estat”. Va dir que no creu que acusin els nou catalans de “rebel·lió”, perquè no s'ha pogut “provar” de cap manera, però que li sembla que se'ls podria acusar de sedició “perquè de la sedició, al judici, gairebé no s'ha discutit”. És a dir, com que no se n'ha parlat, no s'ha pogut, doncs, demostrar que tampoc no existia. I com que no s'ha demostrat que no existia, poden dir que existeix...

Pot manar el partit polític que calgui a Espanya, que el poder real se'l reparteixen la Guàrdia Civil i alguns dels jutges. No tots –ho hem comprovat– però n'hi ha prou amb els necessaris...

El jutge Santi Vidal ha estat inhabilitat durant tres anys per haver participat durant el seu temps lliure “en la redacció d'una Constitució catalana”. Amb aquest precedent tan discutible i tan poc discutit, ¿cap altre jutge, cap, mereix inhabilitació per elaborar excèntrics i diabòlics menús a mida? ¿Qui ens empara davant d'aquestes estudiades arbitrarietats, davant d'aquest espanyolisme ultrapatriòtic i destrossavides, si la justícia són ells?

 

Empar Moliner

pd 1984 Més enllà del CEO

(arafa...)

... Aquestes són algunes de les conclusions que em sembla que són menys agosarades: primera, el mapa electoral és plural i dinàmic; segona, l’esquerra és hegemònica, la qual cosa reflecteix una insatisfacció general amb la situació econòmica; tercera, el bloc sobiranista creix molt lentament i al preu de relaxar el seu missatge, fer-lo més porós i menys maximalista; quarta, ERC i el PSC són els dos partits que lideren els dos grans blocs ideològics pel que fa a la qüestió nacional, i la seva responsabilitat és mirar-se a la cara i admetre el paper de l'altre; i cinquena, el PP i Ciutadans s'han autoexclòs de la centralitat catalana per l'abús d'una conflictivitat incendiària, que ha incomodat el gruix dels seus antics votants.

... si els socialistes no són capaços d'escoltar el sobiranisme, es pot veure atropellat (ell, i qui gosi pactar-hi) per una marea que potser cap estudi demoscòpic està preparat per preveure. Una marea que votarà enfadada pels efectes de la repressió i per haver confiat, no sé si de molt bona gana, en el discurs del diàleg. És un error recurrent pensar que aquest és el país del seny i prou.

Toni Soler

pd 1983 Cortesia

 (arafa...)

... la cortesia no pot ser forçada ni obligatòria. I sobretot no pot ser unilateral. No pot reclamar ser tractat amb cortesia qui no tracta amb cortesia els altres. I diria que la pèrdua de la cortesia política, a Catalunya, no comença amb els exemples que ens en fan parlar en les últimes setmanes. Desitjar, aplaudir, gaudir de l’empresonament o de la venjança econòmica contra l'adversari, demanar iradament que continuï o que s’incrementi, no és precisament un exercici de cortesia. Tampoc ho és arrencar els símbols polítics dels adversaris, tractant-los literalment com a enemics. L’“ A por ellos ” no és un lema gaire cortès. Em costaria somriure i donar la mà a algú que exigeix la presó i la humiliació, que considero injusta, de persones que aprecio i estimo. La cortesia o és multilateral, de tots amb tots, o no és cortesia. La cortesia unilateral obligatòria és submissió.

Vicenç Villatoro

pd 1982 Antoni Bassas entrevista Joan B. Culla

(arafa...)

 

- No entenc aquesta necessitat compulsiva de fer una foto del plat que estàs menjant en un restaurant o de dir qualsevol bestiesa. Com cantava en Raimon, jo no sóc d'eixe món.

- A casa el meu pare m'havia transmès, sense cap sermó adoctrinador, una catalanitat de base.

- (Respecte el PSUC i l'Opus Dei) No estava fet per sotmetre’m a disciplines que no fossin les imposades per mi mateix. Sempre he estat gelosíssim de la meva pròpia llibertat d’esperit i de pensament. 

- Sóc molt fidel als amics i fidelíssim als enemics... els enemics són aquells amb qui he tingut una enganxada i que, en la meva opinió parcial, no han jugat net.

Quanta gent li deu tenir posada la creu? Espero i desitjo que tanta com aquella a qui jo l’hi tinc posada. Quan tinc una enganxada forta amb algú que no ha jugat net, dic: “Amb aquesta persona, creu i ratlla”

- ... el Procés ha sacsejat moltes coses. Jo no era independentista de fàbrica, i creia que la societat catalana tampoc perquè vivia massa bé perquè ho volgués posar en risc... A mi m’han empès a puntades de peu a ser independentista, com a tanta altra gent.

- ... no ens volen entendre perquè no els interessa entendre’ns. Per tant, la seva reacció ha sigut: “És un suflé i baixarà”. I no passa, i llavors és rebel·lió i sedició i “Tothom a la presó”. Després diuen que “España sin Cataluña no sería España ”, i el que és segur és que a Espanya sense Catalunya no sortirien els comptes. Per això no estan disposats a acceptar la independència ni el concert econòmic.

Joan B. Culla

 

pd 1981 Supervivent

 

(arafa...)

 Tots els polítics volen el poder. Tots els polítics tenen idees. Però hi ha polítics que volen el poder per dur a terme les seves idees (en diem estadistes). I hi ha polítics que juguen amb les idees per guanyar o mantenir el poder. Pedro Sánchez és del segon grup. No és un estadista, és un supervivent. Valent en les derrotes, pusil·lànime en les victòries. Quan sembla derrotat, és capaç de posar sobre la taula idees sobre els grans temes de fons, per generar esperances. Però quan guanya, aparca les idees amb què ha jugat i es torna conservador i acoquinat. El Financial Times diu que Sánchez té ara l’ocasió de resoldre la qüestió catalana. No ho farà. Necessitaria coratge en la victòria, i no en té. Mentre la dreta voldria extirpar el problema català i el sobiranisme el voldria resoldre, Sánchez es conforma amb convertir-lo en un problema crònic amb el qual es pot conviure a base de somriures, gestos compensatoris a banda i banda (asimètrics) i conllevancia. L’estratègia del supervivent, que només vol durar. No la de l’estadista, que aspira a passar a la història per haver resolt problemes de fons...

  

Vicenç Villatoro 

pd 1980 La humanització dels animals (i 2)

 

(arafa...)

... I és que els humans només podem empatitzar amb altres éssers vius humanitzant-los. No en tenim ni idea, ni sabrem mai, què sent de debò un animal. Malgrat això, només cal ser humanista per tenir clar que tenim l'obligació de no causar-los patiments innecessaris. I només cal ser ecologista per saber que menjar carn no és sostenible. Però esborrar o difuminar tot el que separa humans i animals, i deixar de prioritzar el patiment humà -quan n'hi ha tant-, no només atempta contra el sentit comú: té greus conseqüències. Unes conseqüències que ens obliguen a plantejar-nos seriosament què hi ha de progressista i què de sectari en el creixent i influent animalisme.

Albert Pla Nualart