pd 2063 Memòria personal 2

(arafa...)

... tinc la impressió que cada vegada serà més difícil, a nivell personal, i potser fins i tot col·lectiu, reconstruir aquestes trajectòries... El canvi ara és tan ràpid que en una vida humana podem ser testimonis de transformacions culturals enormes, com el pas de l’ús d’un llenguatge encara marcat per la vida a pagès, com ho era en la meva infància, a la invasió dels anglicismes del moment actual...  Però ja no escrivim cartes, sinó whatsapps, o com a molt e-mails. Ja no tenim unes quantes fotos en paper, capaces de sobreviure’ns, sinó milers d'imatges fugisseres, en un suport totalment evanescent, perquè la tecnologia canvia i ja no podem sentir les cassets i és difícil escoltar els vinils, i demà hauran desaparegut els aparells on mirem vídeos i fotos... L’abundància de mitjans per al record ens els anul·la: hi ha poques imatges emblemàtiques, evocadores d’una situació excepcional... Què serà, en el futur, de la nostra memòria, del nostre intent de trobar els rastres que ens expliquin per on hem caminat?

No es tracta de nostàlgia; estic convençuda que cap temps passat va ser millor, i la prova és que les persones vivien molt pocs anys, perquè vivien pitjor, amb més dificultats, problemes i angoixes. El que em sobta és constatar que en cada canvi de la societat es perden coses que tenien molt valor...

L’avenç tècnic sense progrés ètic ens porta a buscar satisfacció en el narcisisme, en l’acumulació de coses banals esborrades l'endemà per una nova banalitat... Però em pregunto què quedarà de nosaltres, del nostre temps, com construiran la seva memòria personal les noves generacions, amb rastres tan evanescents com els nostres, devorats per les mateixes tecnologies que els generen. Què s’arribarà a transmetre al futur de la nostra forma de vida, que ens sembla tan apassionant però està tan basada en l’usar i llençar, en l’obsolescència permanent de tot.

Marina Subirats

pd 2062 Memòria personal 1

(arafa...)

Els contes de la nostra infància sempre ens donaven consells valuosos, útils per saber com orientar-nos en la societat del moment. Les societats canvien, i molts d’aquells consells han deixat de tenir sentit; seguim explicant els contes, ignorant, tanmateix, la seva intenció profunda... Un dels consells que ens donaven els contes era el de deixar senyals a mesura que anàvem fent camí... Savi consell; ve un moment que moltes de les persones amb qui has compartit la vida ja no hi són, i mires enrere i et preguntes què feia jo l’estiu del 63, o del 94, o del 77. Els que encara t’envolten no hi eren, o també ho han oblidat. I comences a preguntar-te què en vas fer d'aquelles èpoques que no han deixat records precisos i que semblen perdudes.

No es tracta de nostàlgia, sinó de com construïm la memòria personal. El present és ara prou potent per envair els dies de feines, sabers o plaers i negar el passat. Però tenir, només tenim el passat, que ens mostra una trajectòria, que ens diu qui som, més enllà de desitjos i fantasies.

Marina Subirats

 

pd 2061 Nadal - Federer o ensenyar a persistir

(arafa...)

Nadal i Federer han ofert, una altra vegada, un espectacle emocionant, ple de cops increïbles, amb el manacorí resistint fins a la cinquena pilota de partit. En un article a El País, el que va ser entrenador de Nadal, el seu tiet Toni, es pregunta com és que els joves tennistes no han desbancat aquests dos que ja passen dels trenta. I n’insinua el perquè: “En l’aspecte formatiu, tot allò que facilita en excés debilita. Hauríem de ser capaços de dir als nois que el dia que les coses no surten bé no poden abaixar els braços i fer mala cara. Federer i Nadal no es rendeixen perquè els van obligar a acceptar l’adversitat, i tot amb l'estima dels qui els van formar”. No sé si és un clàssic considerar que abans s’educava millor, però Toni Nadal no és el primer que diagnostica que tenim por de ser exigents i tenim tendència a sobreprotegir la canalla.

Antoni Bassas

pd 2060 La metròpoli desconnectada de la terra

(arafa...)

Un món  on les ciutats es veuen a si mateixes flotant i desconnectades del seu entorn geogràfic més immediat...  recordin Jaume Collboni quan, horroritzat davant les tractorades independentistes, va etzibar aquell cèlebre "Quan vaig veure la imatge de tractors entrant i les editorials marxant vaig pensar: aquí prendrem mal de veritat". Un desinterès que condueix en el millor dels casos a un paternalisme ignorant benintencionat, i en el pitjor, a l'altiva ignorància d'un supremacisme urbà, que es vanagloria de ser obert però que menysprea i insulta tot allò que prové de pagès. ..

I sí, al camp, com a les ciutats, hi ha gent ignorant, però també hi ha gent que viatja, que llegeix, a qui li interessa el cine, la natura i el teatre, i hi ha gent que simplement viu una vida digna a les societats cohesionades dels pobles. Gent amb menys ínfules que alguns cosmopolites que en realitat són garants d'un provincianisme global que cada cop s'assembla més: cursis a la caça d'autenticitats prefabricades, "experiències", en diuen, mentre ignoren les realitats socials vives com les Terres de l'Ebre que tenen a la cantonada.

Adrià Alcoverro

pd 2059 De la solidaritat en diuen bonisme

(arafa...)

De la solidaritat en diuen bonisme. De l'egoisme, sentit comú. Rere cada sensellar i cada immigrant hi veuen un delinqüent en potència... Si noteu que aquesta mena de raonaments simplistes s’està infiltrant en la vostra manera de veure el món, vol dir que comenceu a flirtejar amb l’insidiós populisme d'ultradreta que culpabilitza els més dèbils de tots els mals, que busca bocs expiatoris fàcils. Vol dir que comenceu a veure enemics i perills per tot arreu. Vol dir que, sense adonar-vos-en, classifiqueu les persones pel seu origen, pel seu color de pell, pel seu idioma, pel seu aspecte, i que sospiteu de les que considereu que no són dels vostres, és a dir, blancs catalans. Vol dir que la diferència, en lloc d’encuriosir-vos, us espanta. Vol dir que la por s'està apoderant de la vostra vida social. Vol dir que esteu caient en una mena de subtil complex de superioritat supremacista. És greu, doctor? Doncs sí, ho és. Us cal un tractament de xoc. Si podeu viatjar, aneu allí on la guerra o la fam senyoregen, feu turisme solidari: a Àfrica, a l'Amèrica Llatina, al Pròxim Orient, a Àsia. No us faltaran destins. Entendreu per què venen... I si no podeu viatjar ni teniu temps per a la solidaritat de proximitat, mireu en la vostra família o entorn d’amistats quants orígens diversos hi ha. Trobareu que tots som una mica immigrants... 

Ignasi Aragay

 

pd 2058 "Shit and walk"

 (arafa...)

... No m'agrada el que representa el PSOE (els GAL, el “ Nos lo hemos cepillado” i, ara, l’esbojarrat Josep Borrell i l’acomplexada España Global). Tampoc m'agrada la manera de passar la maroma que té Podem amb la monarquia o amb la nació catalana. Puc dir que el PP no m’agrada menys que el PSOE (que en algunes coses m’agrada més). Però sí que m'agrada més el PSOE que Ciutadans. I que Vox.

Tots els partits sobiranistes catalans, ERC, JxCat i la CUP, s'han presentat a les eleccions autonòmiques espanyoles del 10-N... Per tant, tots aquests sobiranistes han acceptat les normes autonòmiques. I les accepten cada dia, des del moment que van al Congrés, seuen a l'escó i voten. Si volen la independència (com jo) han d’explicar quina idea tenen, si és que en tenen alguna.

... I llavors què? ¿Observar com ens “reformen" la tele i l’escola, aviam si, emprenyats, finalment fem una sedició, aquest cop de veritat, i no inventada, i fem la independència unilateral? Crec que avui tots som autonomistes forçats.  

Empar Moliner

pd 2057 Quina barbaritat!

 

(arafa...)

Set dels tretze membres de la Junta Electoral Central han decidit que volen salvar Espanya a qualsevol preu. Tenen molts predecessors en aquesta tasca, des de fa dècades. En la vigília d’una investidura que la dreta espanyola considera la liquidació de la sobirania, la Junta ha pres una decisió que és una veritable barbaritat. En tots els sentits. Per la desproporció entre la causa i l’efecte: expulsa de la presidència de la Generalitat qui l'ocupa legítimament pel mandat de les urnes, per haver tret tard unes pancartes. Per la incompetència: un òrgan que serveix només per vetllar per unes eleccions pren una mesura que per la seva transcendència i gravetat supera les seves atribucions naturals. I finalment perquè genera una crisi infinitament més greu que la que vol resoldre.... I sobretot complica del tot a fora i a dins la imatge d'una Espanya democràtica: a cada decisió de l’una i de l'altra, la justícia espanyola i la justícia europea estan més lluny i són més incompatibles.

Vicenç Villatoro