pd 2084 La bella dorment

(arafa...)

L'actual PSC no és el de Pasqual Maragall; és un partit subjugat a l'estratègia del PSOE i, per tant, preparat per anestesiar la Generalitat de manera que Catalunya no resulti mai més una nosa per a Pedro Sánchez.

Aquestes conjectures contrasten amb l’evidència que el sentiment sobiranista no ha reculat, i fins i tot pot exacerbar-se amb les sentències del judici al Procés. Però fiar-ho tot al sentiment popular de greuge és un risc que els actuals governants no haurien d’assumir. I a més - de vegades ens n’oblidem - el país potser tampoc no es pot permetre un o dos anys més de paràlisi... Els problemes interns de JxCat, el seu enfrontament endèmic amb ERC i l’autoaïllament de la CUP han restat operativitat a l'actual majoria... I el govern espanyol manté la tutela financera vigent des del 2015 i envia regularment al TC qualsevol iniciativa que surt del Parlament... 

Toni Soler 23/6/2019

pd 2083 Parapetats

(arafa...)

Quan els socialistes estaven a l'oposició, acusaven el govern de Rajoy –parlant de la qüestió catalana– de parapetar-se darrere dels jutges. Judicialitzant un problema polític, figurava que feien l'única cosa que podien fer, allò que els jutges els dictaven que fessin. Traspassaven la seva responsabilitat (i els jutges que en rebien el traspàs, encantats!). Ara els socialistes estan fent el mateix que criticaven els populars. ... es parapeten darrere dels juristes i disfressen una decisió política –en la qual podien triar entre diverses possibilitats– d’obligació jurídica en què només tenien una opció. Si la mesa del Congrés tenia la capacitat de prendre la decisió és que podia triar entre una opció i l'altra. Si només n’hagués pogut prendre una, ja haurien decidit directament els jutges... no és una qüestió tècnica, sinó política. Els socialistes de la mesa han votat i han decidit políticament, com els reclamava la dreta, que els convenia o els agradava més suspendre els diputats (i modificar així les majories parlamentàries) que no pas respectar els seus drets i els dels qui els vam votar. Han decidit suspendre. I han decidit continuar amagats darrere el parapet.

Vicenç Villatoro 25/5/2019

 

pd 2082 Catexit és Brexit?

(arafa...)

Anem a pams amb l'anàlisi del llenguatge. Primer. Els líders i els 'influencers', es diu, van enganyar quan van dibuixar escenaris de futur. Mentida. En tot cas van aplicar els seus raonaments a uns escenaris incerts que es derivaven de l’aplicació d’uns suposats principis democràtics diferents dels que després han prevalgut. O, més ben dit, s'han imposat...

Segon retret. “La ingenuïtat d'uns resultava propera a la irresponsabilitat”. No. Les coses es poden complicar fins al límit quan el terreny de joc no està equilibrat i l'àrbitre va a favor d'una de les parts. Cap sorpresa. El temps, a més, juga en contra del dèbil... . L’'statu quo' sempre té avantatge. Qui ha de demostrar a la seva gent que el canvi suposarà una millora és la part que diu que es vol separar i sortir de la dependència. Entre aquesta gent sempre hi conviu, a més, un grup advers al risc: el que es beneficia de la situació i vol conservar-la a conveniència; i també hi perviu la por dels que dubten amb raó de si el sacrifici present val la pena a canvi dels avantatges futurs que es plantegen...

Finalment, trobem l’argument de les societats dividides. Sí. Divisió que ara emergeix però que en realitat ja existia... 

Guillem López Casasnovas 25/9/2019

 

pd 2081 Les contradiccions de Colau i de l'independentisme

(arafa...)

La política en minúscules és l’art de trobar les contradiccions i incoherències en els teus oponents i l’art d’invisibilitzar o naturalitzar les pròpies. La política en majúscules és la capacitat de transformar les coses pactant amb la realitat sense renunciar als ideals. És a dir, la política en majúscules implica algun grau de contradicció, que és el que explota o dissimula la política en minúscules. I després hi ha el cinisme autocomplaent de lluir les pròpies contradiccions com un signe de maduresa, un cop ja no hi ha manera de dissimular-les...

L’objectiu compartit (Valls, PSC i comuns) era evitar el mal major d’un alcalde independentista. Coincideixen en crear el marc mental que la independència és el problema, és el que fractura, en contra de la idea que el problema és la manca de democràcia. Els comuns també creuen que hi ha un problema de drets i llibertats, però per pragmatisme (aconseguir l’alcaldia) i en part per tradició ideològica (el vell esquema d’obrerisme contra nacionalisme) han preferit alinear-se del costat dels qui demonitzen el sobiranisme...

Ignasi Aragay 23/6/2019

pd 2080 Queda lluny Ítaca d'Icària?

 (arafa...)

Si els mites d’Ítaca i Icària són els destins ideals de independentisme i autodeterminisme, resulta inevitable preguntar-se fins a quint punt permeten compartir full de ruta... Hi ha molta distància -però encara la veig assumible- entre arribar a la independència unilateralment (via desobediència pacífica i mediació internacional) i arribar-hi de manera pactada (via referèndum legal), ¿però és només aquesta la distància que separa els itaquians dels icarians?... L'actitud visceral de molts itaquians, la del carrer, ha sigut: “Primer la independència i després ja veurem què”. La il·lusió, el motor, ha sigut “marxar d’Espanya”: perdre-la de vista...  Bona part dels icarians no volen tant marxar d’Espanya com quedar-se en un Estat diferent, refundat...

El 80% de catalans podem arribar a compartir que Catalunya és una nació i que val més república que monarquia. I que de ser nació n’emana el dret inalienable a un elevat autogovern, n’emana (el) dret a decidir. Però una part gens menyspreable d’icarians no estan disposats a assumir els costos emocionals i convivencials d’abandonar Espanya a la seva sort...    

Albert Pla Nualart 23/6/2019

pd 2079 Autarquia

(arafa...)

El règim franquista es podria definir amb moltes paraules: una dictadura militar, un sistema autoritari, el resultat d'un cop d’estat d’inspiració feixista... Però una paraula clau per definir-lo és autarquia. El franquisme volia ser i era una autarquia. És a dir, un règim políticament, econòmicament, jurídicament i culturalment autoreferenciat, blindat de qualsevol vincle extern, impermeable a tot allò que vingui de fora. Un règim que s'anava coent en la seva pròpia salsa, aliè al que li deia la resta del món. L'argument era el típic de l’aïllacionisme: qui es creuen que són per jutjar-nos o criticar-nos?... Els comentaris insòlits, fora de lloc, que inclou la interlocutòria del jutge Marchena contra l’informe de l'ONU sobre detencions arbitràries són l’expressió de la continuïtat i de la vigència actual d’aquest pensament autàrquic del franquisme. Qui es pensen que són aquests de l’ONU? I ells què saben? La interlocutòria és la continuïtat de la vocació autàrquica del franquisme. No pas la seva reencarnació: perquè una cosa es pugui reencarnar hauria d’haver mort abans.

Vicenç Villatoro 23/6/2019

pd 2078 Música i ciència

(arafa...)

...l’emissora catalana de música clàssica, en què xerren massa i posen poca música de cap a cap, només “fragments”, així ho diuen, tot sovint... De música, poca... de galimaties i taral·la, tanta com un es pugui imaginar...

la música, per bé que Pitàgores ja va deixar clar que es pot relacionar (no explicar) amb les matemàtiques i amb la física del so, és una art que, més que totes les altres plegades, consisteix en un miracle estrany segons el qual allò que es percep a les orelles no té res a veure, ni cal que ho faci, amb les dimensions científiques de la seva substància escrita o fònica?...

Però la música es va inventar (és la primera art inventada, possiblement anterior al llenguatge) per traslladar-nos a l'emoció i a un món de sensacions amb total independència de la partitura (que poca gent entendria), i més encara de qualsevol ciència o tecnologia. És com la teologia: qui més creu en Déu és aquell que menys intenta racionalitzar i matematitzar l’essència de la divinitat...

Jordi Llovet 29/6/2019