pd 2102 Políticament desvalguts

 (arafa...)

La política és una part de l’existència, poc o gens poètica, que sovint ens fa de màscara, que dissimula el nostre jo autèntic. És un conflicte que disfressa i oculta el nostre conflicte més essencial com a persones, com a individus. La política és esgotadora, no tant pel que té de lluita com pel que suposa de convenció, de terreny marcat... la naturalesa de la mateixa activitat política, que tendeix al gregarisme, a buscar l’aplaudiment, a donar seguretat, a la comoditat de les mitges veritats que sempre són mitges mentides. En política, pensar al capdavall resulta massa perillós, i qui ho fa és expulsat del terreny de joc tard o d'hora.

Per què és tan necessària la rotació en política? Perquè el poder mata la poesia, soterra l'artista que tots portem dins, expulsa el risc creador, silencia els nostres conflictes interns, apaga l'ésser contradictori i desvalgut. Ens fa menys persones, falsament ens protegeix amb la màscara, amb una cuirassa d'idees estandarditzades, codificades i perfectament contraposades a les de l’enemic. Foragita l'ésser que pensa i estima i deixa exposat l’autòmat que treballa i executa, que obeeix, que es deixa portar per l’onada, que no s’atreveix a capbussar-se en les aigües tèrboles del seu jo.

La política és més vòmit (Bacon) que poesia (Miró). I alhora sense política no podríem viure, no podríem organitzar la convivència dels individus desvalguts. La necessitem com el pa que mengem, encara que ens provoqui indigestions morals. Potser el secret rau a despullar-la fins on siguem capaços del seu inherent component de lluita gregària i a vestir-la amb totes les gales de l'ideal estètic de servei i llibertat interior. A entendre-la, doncs, com una festa, com una obra d'art, com una pàgina en blanc.

 Ignasi Aragay 9/2/2020

pd 2101 Nacionalisme ètnic i purisme lingüístic

(arafa...)

La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d'una mateixa moneda?...

Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la dèbil un dels seus dialectes. Els defensors de la dèbil els responen potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes... I aquesta tendència s’exacerba quan un marc sociolingüístic advers va acostant la llengua dèbil a la forta sense que hi hagi prou poder, prou consens o prou voluntat política per revertir aquest procés...

La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va topar -és que, pretenent reforçar la llengua com a signe d'identitat, l’afebleix com a instrument de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb un mínim de naturalitat, se'n desentenen. El purisme és la sublimació d’unes frustracions polítiques que acaba convertint la llengua en un reducte elitista. Contra ell, la via més sensata per mantenir viu el català és basar l’estàndard en el que és més central, general i viu: en tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui el seu origen... El que fa una paraula catalana, no és el seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”. És el mateix que fa catalana una persona quan es parteix d'un nacionalisme cívic i no pas ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.

Albert Pla Nualart 9/2/2020

pd 2100 Reeducació

 (arafa...)

La fiscalia s'oposa als permisos penitenciaris que es proposen per als Jordis -com per a tants altres presos- amb l’argument que no estan penedits ni han demostrat estar reeducats. Reeducats. De què em sona la paraula? ... Certament, les presons han de servir per a la reinserció social de les persones que han comès un delicte. Però ¿han de servir també perquè la gent deixi de pensar allò que pensa i deixi de creure en allò que creu? ¿Han de canviar les idees de la gent? ...  no es conformen volent canviar les accions dels presos: en volen canviar les consciències i les creences. Als Jordis (i als altres presos polítics) no els volen deixar sortir perquè no han aconseguit canviar-los la consciència ni les idees. No estan reeducats.

Vicenç Villatoro  9/2/2020

pd 2099 Diàleg sincer i realista

 (arafa...)

... em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg?... La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o demogràficament. Sí, cal remarcar que un estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”. En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions maltractades abans de jugar-se-la...

Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions, en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat, no s’hi resignin.

Albert Pla Nualart 17/11/2019

pd 2098 Elogi del cinisme

 (arafa...)

...

Els polítics catalans són una categoria especial: ensopeguen amb la mateixa mil vegades. De debò estan en disposició de creure’s promeses d'una màquina recalcitrant d’incomplir-les com és el PSOE? L’extrema dreta –PP, Cs i Vox (el PSOE és la dreta maquillada)– té almenys el detall de no enganyar. Fins i tot el més devot mamador del propi dit ja deu saber que la seva intenció és destruir els catalans, físicament i tot si poguessin...

El valor principal de la causa, el seu motor inicial, la gent, està sent maltractada, menyspreada i enganyada per la classe política, amb poquíssimes excepcions. I si la gent plega, sí que s’ha acabat. Les mecàniques democràtiques estan funcionant com una trampa: no es guanyarà mai res que depengui del Congreso de los Diputados. O hi ha un gir estratègic radical, o ho deixem córrer.

Miquel de Palol 3/2/2020

pd 2097 La llengua com a nosa

(arafa...)

...

Fa mal al cor veure quina llengua estem deixant als nostres fills. Un idioma deixat de la mà de Déu, tan invisible i prescindible com les joguines antigues que ja no compra ningú. Si el futur del català passa per ells, no s’entén aquesta desídia per normalitzar-lo dins la seva quotidianitat. No hi ha youtubers, ni influencers, ni sèries virals que els enganxin a la seva cultura. Sap greu dir-ho, però vist des de fora aquesta llengua que ha sobreviscut tossudament dictadures i prohibicions és ara en mans d'un jovent que, si som sincers, no la necessita per fer res del que els agrada.

Lluís Gavaldà 25/12/2020

pd 2096 L'altra taula de diàleg: la de l'independentisme

 (arafa...)

Els que aposten per la confrontació, la desobediència permanent -també des de les institucions- i la repetició, si cal, de la unilateralitat, saben que en algun moment hauran d’asseure’s en una taula de diàleg. I naturalment no hi renuncien. Això sempre és així. Només cal veure els vaivens històrics de casos com l’irlandès o el basc. Sovint, els més radicals acaben liderant les converses. De fet, la mateixa ERC, que la tardor del 2017 va tensar la corda cap a la DUI, ha acabat fent un gir estratègic pro diàleg.

Davant de tot això, crec que tots plegats faríem bé de no repartir carnets d’enemic entre l’independentisme, ni si pot ser entre el catalanisme. Ni tampoc, esclar, carnets de catalanitat a l'estil xenòfob. De divisió en divisió, d’expulsió en expulsió, a més de fer el ridícul, anem empetitint la idea mateixa d'un país per a tots, més pròsper, just i lliure. I de la mateixa manera que aquestes lluites cainites són absurdes, lamentables i contraproduents, també ho és l'ideal d'una unitat pura, que no és sinó pura ingenuïtat... A veure si algun dia n’aprenem. 

Ignasi Aragay 02022020