pd 2436 Què se n'ha fet d'aquelles flors? 1

(arafa<d'1any)

(Nota de l'amanuense: vet aquí una part important de la meva vida condensada en tres paràgraf...)

  Quan la cantàvem, no sabíem qui era Pete Seeger. Ens sonava Bob Dylan. “Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tants dies. Què se n'ha fet, d'aquelles flors? Fa tant de temps...” Érem joves i tot era possible. La fraternitat (ara hauria d’escriure sororitat, oi?) la portàvem adherida a la pell, pell de gallina. Havíem girat full a la dictadura espanyola, ja feia un temps que pel Maig del 68 els joves de mig món havien plantat utopies a l’asfalt. Era segur que el món estava canviant. Començàvem a viatjar per Europa en llargues jornades d’autocar, fent autoestop, carregant la motxilla. Estudiàvem i treballàvem. Ja aleshores anàvem amunt i avall en bicicleta per una Barcelona encara grisa. Els pares ens deixaven fer i estimar a la nostra manera: la llibertat guanyava les pors. Teníem el món a l'abast, teníem ambicions desmesurades, escrivíem en llibretes que anàvem perdent. Ajaguts a la platja de nit, contemplàvem l’estelada amb la música de fons de les onades morint a la sorra...

 

Ignasi Aragay, 18.7.21

 

pd 2435 El dret al silenci

(arafa<d'1any)

Els drets són un invent, una abstracció, que denuncia i objectiva les injustícies. D'aquí deu venir “No hi ha dret!” ... Els nostres drets ens protegeixen; els dels altres, ens fan responsables (culpables). Els drets informen lleis, i les lleis penalitzen. Civilitzar-se passa per ampliar-los, però cada ampliació és un camp de batalla... Ho va ser, no fa gaire, no haver de respirar fum de tabac en una classe. Ho serà, en el futur -vull creure-, el dret al silenci...

El meu passat excursionista no recorda que ningú pugés muntanyes amb altaveus a tot drap. I el pitjor és que si els dius res, ni entenen de què els parles. Igual com em deien intolerant si em negava a pujar en un ascensor amb dues persones fumant, ara em dirien intolerant si demanés, sisplau, que se'ns respecti el dret a sentir els ocells i el vent.

I no parlo de conductes individuals, sinó d'una deriva social que està anant a més... Respectar el dret a fer derrapades, al xumba-xumba, als crits, no és tolerància, és barbàrie. Ens fa pitjors a tots. Per incapacitat de conviure civilitzadament, hem fet del dret al silenci un privilegi de rics... Però l’horror al silenci és intergeneracional. No només al bar del poble et miren com un excèntric si goses dir que abaixin la tele que ningú mira, sinó que ni tan sols pots sopar a les terrasses dels restaurants romàntics sense música a un volum notable. És un problema social: de percepció i també d’addicció. El silenci no és sentit com a aire net, sinó com una inquietant amenaça. La vida interior i el soroll són enemics. La buidor espiritual i el silenci també ho deuen ser. Per això el dret al silenci, quan avanci, ens farà a tots una mica més persones.

Albert Pla Nualart, 18.7.21

 

pd 2434 Òmnium: el futur és ara

(arafa<d'1any)

Cal felicitar Òmnium Cultural pel seu 60è aniversari. No només ha demostrat una longevitat brutal, sinó que arriba a aquesta fita com l’entitat cívica amb més socis de Catalunya, al voltant de 180.000. És una xifra inaudita, i això ens ha d’enorgullir, però també ens ha de fer veure que, com sempre en la nostra història, la societat civil ha de prestar uns serveis que, en condicions normals, serien responsabilitat del sector públic. Fa quaranta anys que tenim autonomia, però és evident que la Generalitat no té les eines ni els recursos per defensar de forma eficaç la nostra llengua i la nostra cultura. Només un estat plenament sobirà... ho podria fer. Per això la feina d’Òminum continua essent tan necessària, i per això té tants adeptes... Òmnium no és una entitat burgesa, sinó una organització de masses, capaç de mobilitzar energies d'origen molt divers, amb un esperit sempre integrador, cívic i pacífic. El seu compromís amb el sobiranisme és una conseqüència lògica de la seva defensa de la nostra realitat nacional...

Toni Soler,18 de juliol de 2021

 

pd 2433 Fins on cal abaixar el nivell?

(arafa<d'1any)

... retardem, com Finlàndia, el llegir i escriure. Deixem de perdre el temps, i d’enganyar pares, ensenyant anglès en edats en què només es pot adquirir (i no pas aprendre). Però no pot ser que -com passa ara- s’acabi l’ensenyament obligatori (als 16) amb competències logicomatemàtiques o de lectoescriptura inferiors a les esperables als 11, 12 o 13 anys... sabem, que això no és culpa de l’escola. Cal una tribu per educar un infant, i la tribu va de bòlit i està bastant desorientada. Falla, estrepitosament, la qualitat i la quantitat de temps que adults amb uns valors mínimament afins als de l'escola dediquen als nens. Un temps essencial per posar límits -per educar-, un temps que, quan no hi és, acaben omplint pantalles cangur que fan estralls en la curiositat i la creativitat: els motors de l'aprenentatge...

El fracàs escolar esclata a l'escola però s'ha covat a fora. La que fracassa és la societat (inclosa l'escola). Hi ha corrents pedagògics que ens venen que tot és assumible, que el mestre entusiasta armat amb una brillant didàctica se'n surt de tot. No. No aclaparem els docents... L'escola no pot assumir responsabilitats que no són seves, les ha de tornar a la societat i a unes famílies que sovint actuen com si en fossin clients...

Albert Pla Nualart, 27.6.21

 

pd 2432 Quan l'independentisme no tenia futur

(arafa<d'1any)

El Món hi he trobat una entrevista a Jordi Solé Tura que, llegida avui, fa somriure. No ho dic amb malícia. Pronosticava que l’independentisme no tenia la més mínima possibilitat de progressar i que la missió històrica del catalanisme era trobar l’encaix a Espanya, la democratització de la qual, deia, ja no donava peu a cap excusa. Sense saber-ho, Solé Tura plasmava amb tota cruesa l’autoengany del catalanisme durant la Transició, quan va creure -vam voler creure- que Espanya havia canviat profundament. Teníem un rei tolerant (després hem vist que sobretot era tolerant amb si mateix), un exèrcit reformat (també hem vist que la reforma del ministre Narcís Serra es va quedar curta), un cop d’estat, el 23-F, fracassat (potser no tant, oi?), un estat autonòmic (... ens pensàvem que a poc a poc aniríem aconseguint més autogovern fins a arribar a la solució confederal), uns franquistes acomplexats (ara de nou desfermats) i una Europa que ens havia de salvar de tot (i tot just segueix volent salvar-se a si mateixa).

Solé Tura identificava l’independentisme com l’aposta final del nacionalisme identitari pujolista i creia esgotat el seu discurs: “Aquesta discussió potser s’anirà arrossegant, però cada vegada tindrà menys interès i al final serà patrimoni de grups més marginals i minoritaris... però no té cap mena de futur. No hi ha cap força política important avui a Catalunya que cregui que l’independentisme ens porta a algun lloc. Per tant, el nostre lloc és veure quin lloc tenim en el conjunt d'Espanya i d’Europa”. Ho pensava ell i ho pensava la majoria. Però ja hem vist quin lloc hi teníem, a Espanya.

Ignasi Aragay,11.7.21

 

pd 2431 L'altra meitat

 (arafa<d'1any)

 Aquests dies s'ha fet servir sovint aquest argument: no es pot fer pagar a la meitat dels catalans contraris a la independència el cost de la propaganda independentista. Seria un argument polític, no pas jurídic. Suposo que parla de dues meitats perquè la millor aproximació que tenim -les enquestes no valen, a aquests efectes- són els últims resultats electorals. Però més enllà dels números, l’argument és reversible. Perquè resulta que la meitat dels catalans (independentistes) estan pagant des de sempre no ja la propaganda en contra sinó fins i tot la persecució de les seves idees, legítimes i legals. I s'han gastat infinitament més diners públics en fer propaganda contra la independència que no pas a favor seu. Aquest argument és la continuació d'un altre: la meitat del país no pot imposar la independència a l'altra meitat. Doncs tampoc la meitat contrària a la independència hauria de poder imposar el seu criteri a l'altra meitat, com ha fet fins ara. Si hi ha dues meitats, l’argument té sempre dues direccions. O ho poden fer totes dues o no ho pot fer cap. (Al món hi ha una manera pacífica de resoldre aquests empats: comptar-se i parlar-ne.)

Vicenç Villatoro Lamolla,11.7.21

pd 2430 El collaret de Joan Carles

 (arafa<d'1any)

De totes les informacions que estan sortint del gran crac que resulta ser el rei Joan Carles I n’hi ha una que em sembla meravellosa. Pel que sembla, el rei Abdul·lah bin Abdulaziz al-Saud (una altra perla) li va demanar que li fes, una mica, de “cap de premsa”... En Joan Carles, que, com diu la dita, és un amic dels seus amics (i un amant de les seves amants) no va dubtar. Per netejar-li la cara, el va convidar a visitar Espanya i va ser llavors quan li va concedir el “Collar de la Insigne Orden del Toisón de Oro”. Es veu que és la màxima distinció que et pot concedir el monarca. No fem acudits, sisplau.

Concedir-li aquest collaret a aquest home em sembla un acte de coherència sense precedents, una jugada mestra, perquè és una distinció cristiana (sí, sí, cristiana) que té per principis “lluitar contra l’Imperi Otomà i alliberar els llocs sants”. Estic segura que el distingit, wahhabista com és, ho devia valorar molt. Si algú té interès en alliberar els llocs sants deu ser ell... Joan Carles, doncs, si n'hagués tingut l'ocasió, li hauria pogut concedir el Sant Bistec de Vaca Sagrada a un vegetarià també amic seu, el Gran Cinturó de Castedat d’Or a alguna amant, com la Corinna, i el premi Nobel d’economia al seu gendre i la seva filla.

Empar Moliner, 22.8.21