Som els únics animals que fabulen, que foragiten la foscor amb contes, que gràcies a les narracions aprenen a conviure amb el caos, que atien el foc de les fogueres amb l'aire de les seves paraules, que recorren llargues distàncies per portat les seves històries als estranys. I quan compartim els mateixos relat, deixem de ser estranys.
Durant gairebé una dècada la CUP ens ha dit què era bo i què era dolent; què era d'esquerres o de dretes; quina era la naturalesa de l'independentisme autèntic. Ells eren els insubornables, els purs, els que marcaven les línies vermelles. Aquest paper és molt agraït (i poc arriscat) però acaba generant antipatia en la resta de les forces polítiques. Fa algunes dècades, aquest paper el jugava ICV i després els comuns... I també li va passar el mateix a ERC, ... Tots els partits passen per aquesta metamorfosi, quan creixen.Però la CUP no. La CUP no vol créixer, perquè la seva vocació és al carrer, fent de punta de llança dels moviments socials i situant-se a la trinxera oposada al poder...
... la diferència més important entre el passat i el present és la impossibilitat d'imaginar una revolta popular contra cap de les crisis discutides com les que va haver-hi al segle XX, cosa que voldria dir que, entre l'esperança i la por, hi ha sentiments políticament igual de poderosos, com ara l'apatia.
Josep Carner, sempre Carner, atabalat per un estiu tòrrid, impreca al sol: “Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu, / capell de flames de l’estiu, / de vegades, amb l’ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l’olor dels meus estius d’infant en l’herba seca”. Sempre el consol ens ve dels records. Però Carner en sabia, de respirar l'olor dels seus estius d'infant. Jo em temo que ja no en sé. I aquesta llosa de plom terminal que pesa sobre el país, sobre la nostra llengua i els nostres costums, sento com ens esclafa a poc a poc sense que ens n’adonem.
