E.E. 126 BIBLIOTECÀRIES REPUBLICANES

Ara que tenim una xarxa de biblioteques de Primer Món, fruit de la riquesa misteriosa de les indestructibles diputacions, no puc evitar enyorar les de la meva infantesa. Quan entro a l'àrea infantil de la Xavier Benguerel, amb la seva estètica escandinava, famílies parlant en veu alta i nens jugant amb mòbils o ordinadors davant la passivitat dels bibliotecaris, se'm fa més viu el record d'aquella diminuta biblioteca que comandava l'Aurora Díaz-Plaja en un raconet del Parc de la Ciutadella. La noia que amb vint-i-pocs, sortida de la llegendària Escola de Bibliotecàries, enviava el Bibliobús al front republicà, era, a mitjans dels 60, una matrona amb aires de drac benèfic. Ella es movia poc: tenia una assistent hiperactiva que l'obeïa cegament. Quan nens i nenes, suats de gronxadors i tobogans, entràvem a la Folch i Torres, érem comminats a rentar-nos les mans. Els llibres eren sagrats i calia aquest ritual purificador per accedir-hi. Jugar al parc i després llegir, protegits pel silenci...

... Però de la passió i l'esforç de bibliotecàries com l'Aurora Díaz-Plaja o la Joana Raspall –d'aquelles noies republicanes que van mantenir en la negror franquista l'autoexigència dels ideals derrotats–, què en queda en les nostres biblioteques infantils? Qui acull els nens? Qui els desarma de mòbils i consoles i els deixa sols, i amb les mans rentades, davant l'olor i el tacte dels llibres de paper? Qui s'interessa pel que llegeixen? Qui s'interessa per si llegeixen? Qui garanteix que la biblioteca sigui una illa de silenci dins la insuportable xerrameca del nostre món digital? L'accés a la lectura mai ens l'han posat tan fàcil, però no farem lectors si no la transmetem com una passió, i aquests bibliotecaris gairebé espectrals de la Benguerel només transmeten als infants que hi entren... indiferència funcionarial.

Albert Pla Nualart, 27.11.2022

E.E. 125 LA SUPERILLA DEL CARRER GIRONA AGAFA FORMA

 Van avançant les obres de la superilla del carrer Girona, inclosa la plaça que sortirà a la cruïlla amb Consell de Cent... en contra del que diu l'Ajuntament, els cotxes, de moment, no s’evaporen... 

La superilla és molt més que un canvi d’usos, és una reformulació històrica de les funcions que ha prestat a la ciutat la retícula urbana creada per Cerdà. Per això, hi ha dubtes entre els veïns i comerciants: una superilla no millora si desertitza, si ens estalvia contaminació atmosfèrica però augmenta la contaminació acústica (efecte Enric Granados), si no té en compte que la vida no és com als renders municipals, on la gent guapa passeja en família, però no hi surten taxis anant a buscar persones grans, camions descarregant davant els comerços, ni contenidors desbordats, ni persones que dormen, mengen o fan les seves necessitats als carrers de l'Eixample. I, sobretot, una superilla, igual que un parc verd o una plaça dura, demana estar-hi a sobre amb un manteniment del qual Barcelona no va sobrada...

Antoni Bassas, 3.12.2022

E.E. 124 RIURE

 ... una de les coses que he trobat a faltar quan m'he fet gran són els atacs de riure. Hi ha una manera de riure, sense control, que és pròpia dels primers anys de vida (i amb això em refereixo a la infantesa, l'adolescència i la primera joventut). A mesura que anem fent anys, riem d’una manera més civilitzada, amb una rialla menys estrident i autèntica. El que enyoro són aquells atacs de riure que no pots frenar de cap manera, que et fan saltar les llàgrimes i que se t’escapi el pipí. Aquelles riallades –que solen produir-se a cor, amb germans o amics– que et deixen baldat, amb mal a les costelles i a la mandíbula. Allò que en diem petar-se o morir-se o cargolar-se o pixar-se o partir-se de riure...

Si amb l’edat perdem la capacitat de riure sense control és, n’estic segura, perquè mai acabem de sentir-nos lliures i irresponsables del tot, sense cap preocupació, disposats a deixar-nos endur per l'alegria pura i senzilla, sense pensar si molestem o si el riure ens farà quedar malament.Per això, si alguna persona té la capacitat de riure o de fer-me riure d’aquesta manera, procuro veure-la sovint. 

Diuen que una de les millors coses que et pot passar és tenir un amic que tingui iot. No ho dubto, però m'estimo més tenir-ne un que em faci riure de gust.

Sílvia Soler, 19.11.2022

E.E. 123 LA FERIDA PUIGDEMONT

El president Puigdemont ha de tornar a Catalunya. Ell i tots els que encara no ho han pogut fer per eludir la parcial justícia espanyola. Aquesta consideració té un caràcter personal, perquè l’exili implica un patiment innegable, però també un de polític: les ferides del Procés no es tancaran amb danys col·laterals, més enllà dels que ja han patit els expresos i tots els represaliats pendents de judici. Espanya no pot pretendre que ens oblidem que un president elegit democràticament, i deposat per l'article 155, quedi esborrat del paisatge polític català com si fos un simple delinqüent fugat... Aquest procés de deslegitimació i escarni és una vergonya que cap català demòcrata hauria de tolerar. 

El retorn de Puigdemont faria més fàcil l’obertura d’una nova fase en la política catalana, en què els continus retrets i la reformulació de les preguntes sense resposta sobre els fets de 2017 impedeixen al món independentista mirar endavant a la recerca d'una formulació nova del seu full de ruta. Perquè el sobiranisme s’enforteixi, i recuperi la capacitat d'interlocució interna, els retrets s’han d’acabar... 

La rancúnia i els comptes pendents ens tenallen en excés. Jo també em faig preguntes de difícil resposta, i intento comprendre, sense èxit, determinats comportaments, però he arribat a la conclusió que qualsevol anàlisi del present basada en el 2017 no ens porta, com seria lògic, a refermar la imperiosa necessitat de la sobirania, sinó al caïnisme més ferotge, a la culpabilització de les víctimes (per incompetents que fossin) i a teories sobre la gran mentida... L’autocrítica és saludable, però en una guerra ideològica com la que estem duent a terme només suposa donar peixet a l’adversari, que observa les nostres disputes amb evident satisfacció i sense una engruna de penediment pel seu comportament antidemocràtic i repressiu...

Toni Soler, 6.11.2022

E. E. 122 MIRAR PEL RETROVISOR

Deia el filòsof Xavier Rubert de Ventós que... per anar endavant a la vida és convenient de tant en tant fer una ullada enrere. Per imaginar el futur és bo no oblidar les lliçons del passat... El presentisme cap al qual hem derivat té una força aclaparadora. El passat fa nosa. Tot és immediat, tot caduca. Estem immersos en una permanent fugida endavant. La velocitat ens sedueix, ens engoleix, i fa difícil aturar-se per veure d'on venim...

El que compta no és la saviesa adquirida a força de pòsit, paciència i reconeixement als qui ens han precedit, sinó la novetat genial, el miratge futurista, la innovació permanent, disruptiva, trencadora. Té més anomenada un influencer estrambòtic que un savi humanista que s'hagi cremat les celles durant anys. Tots volem ser joves eterns i genials. No es tracta de reivindicar les velles elits ni de renegar de la joventut, es tracta d’agafar consciència que no venim del no-res, que no comencem de zero. El saber compta.

Què se n'ha fet de la figura de l'intel·lectual compromès? Va clarament de baixa. Sap massa coses. No quadra amb l’audàcia màgica dels populismes que ens governen... Hem arribat al punt que demostrar coneixement pot arribar a ser un problema. L’expertesa crea suspicàcies. La saviesa, ja no diguem!...   En política, i en l’escena pública en general, la ignorància atrevida té premi. El que és valora és la connexió intuïtiva amb el sentir popular, que ens diguin el que volem sentir, que ens confirmin els nostres prejudicis i afalaguin el nostre malestar, la nostra indignació. Que en cap cas ens facin partícips de problemes i solucions complicades. Res de raons i d’històries, res de causes que venen de lluny i de projectes a llarg termini que demanen esforç i paciència. La majoria no vol estar informada de debò. No vol saber una veritat fluctuant i incerta que clavi les arrels en el passat, en el fil de la història...

Ignasi AragaY, 13.11.2022

 

E.E. 121 PUYOLIANS I PIQUERISTES

Puyol i Piqué eren l'estranya parella, l’un de la Bonanova, l'altre de la Pobla de Segur; un ensenyant cinc dits com cinc gols i l'altre fent-lo callar; un sortint més que el sol i l'altre vivint una vida cartoixana, de l'entrenament a casa i de casa a l'entrenament.​. ​Un, el jugador amb més ganes de gresca del vestidor; l'altre, el capità aplicat de l’equip.

La vida és plena de tipus puyolians, responsables, un punt tímids, figures esforçades a qui deixaries les claus del cotxe amb la seguretat que abans de tornar-te’l sense cap ratllada te’l portarien a rentar. I tots hem tingut companys d'estudis i de feina més piqueristes, els reis de la festa, d’aquells que totes li ponen, que rius tot el dia, que fan bromes pesades, que tenen un set i encara demanen carta, i que si els deixes el cotxe potser ja l'has vist prou, però que te’n tornen un de millor.​

...​ és sensacional que un ens hagi fet recordar l’altre i tots dos hagin demostrat que hi ha més d'una manera d'arribar al cor de la gent.

Antoni Bassas​, 5.11.2022

 

E.E. 120 EL MILLOR CAPELLÀ DEL MÓN

No serà bisbe, ni cardenal i encara menys papa de Roma. No entén què té a veure la pobresa d'un jueu de Natzaret del segle I amb l'arrogància de multimilionari dels seus superiors. Mai es vestirà amb una indumentària que equival al pressupost mensual d'un menjador social. El millor capellà del món només té un parell d'albes atrotinades per dir missa a la parròquia perduda que li han encomanat. Malgrat les incoherències de la seva Església, compleix el vot d'obediència per no perdre el temps barallant-se amb la jerarquia. Té massa feina per malbaratar energies en batalles perdudes.

El millor capellà del món sap que la seva feina no és donar la tabarra als fidels des d'un púlpit. Sempre ha tingut clar que, com li deien a casa, els sermons curts mouen el cor; els llargs, el cul. Els agnòstics que el coneixen desitgen que si hi ha un Déu tant de bo sigui el que predica aquest home. Un ésser superior que no veu malament que es facin misses llampec perquè ningú es perdi un partit del Barça. Una divinitat representada per persones que no condemnen ningú al foc etern, si no és que hi vulguin anar per decisió pròpia.

Potser té compte obert a Facebook, Twitter o Pinterest. Al millor capellà del món li agrada seguir el pols a l'actualitat i conèixer els neguits que mouen la xarxa. No li agrada ignorar el present i la realitat. Té la mentalitat oberta i no jutja les maneres de ser ni de viure. Creu que si hi va haver un messies no va dir res sobre a qui s'ha d'estimar mentre es faci de la millor manera possible.

Per Setmana Santa, (i per Nadal) el millor capellà del món continua vivint la seva passió particular. Aclaparat per les mostres de folklore sobreactuat o les tradicions buides de significat, provarà de fer la seva feina i explicar que tot plegat té un sentit profund. És el que ha fet sempre, i el que sempre farà. Fins i tot quan deixi de ser el millor capellà del món.

 QUIM MORALES

 (Nota de l'amnuense: In memoriam Pep Soler, 4.1.2020)