E.E. 316 ELS IGNORANTS CRIDEN MÉS QUE ELS SAVIS

Peter Burke,  publica ara La ignorància. Una història global (Arcàdia, 2023)... parla de les conseqüències imprevisibles de la ignorància en la vida quotidiana, però també en afers de grans dimensions, i no es descuida dels perills que porta la ignorància quan la població ignora la veritat de les grans fites de la seva història - a Catalunya són bàsicament tres: la mort del rei Martí, la Guerra de Successió i la guerra civil del segle XX - les dues últimes explicades quasi sempre, segons el bàndol, esbiaixadament.

Voler saber com més coses millor era una pràctica habitual d'ençà que el saber es va posar a l'abast de tothom...  la ignorància creix avui a passes de gegant, però això ja és una evidència... I el cert és que, en termes generals, cada dia hi ha més ignorància al món, amb la complicitat de la indiferència: només cal que pregunteu com va la cosa als instituts d'ensenyament mitjà. En aquest sentit, Burke parla de la “ignorància selectiva”, que equival a determinar-se voluntàriament a no voler saber...

D'ignorància n’hi ha hagut sempre, i molt ben repartida; però, com acabem d’insinuar, ara n’hi ha una de molt especial, que podríem anomenar la “ignorància superbiosa”, aquella que ostenten persones que, sense saber res, o poc, de molts camps determinats, manifesten amb vehemència, arrogància, seguretat i manca de fonament tota mena de teories especulatives.

Queden pocs savis al món, però aquests, quan es troben amb un representant de la “ignorància superbiosa”, no hi poden fer res: han de callar, humiliats, perquè és habitual que els ignorants cridin més que les persones sàvies.

Jordi Llovet, 2.3.2024

 

E.E. 315 L'OPTIMISME EROTICOSENSUAL DE PAPASSEIT

És un dels grans. Per l’alegria de viure, pel seu optimisme enamoradís, per la sensualitat eròtica, per fer de l’avantguarda un joc a l'abast de tots els públics, per la llengua alhora popular i arrelada enllà dels segles, per una modernitat futurista gens postissa que no renega del passat, per ser un revolucionari feliç, sense agror, amant de la revolta... Així era i així escrivia Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)... Llegir-lo és una injecció d’alegria, d’energia. Com si l’existència fos sempre una nit de Sant Joan, de música i ball sota la lluna plena. “No hi ha sentit com la follia/ d’estimar”. Sant Joan Papasseit. Una mica sí, que l’hem santificat. I ja està bé. Tenia aquesta bondat integral, que no vol dir innocent... Era positiu, sempre positiu i harmònic. Espontani i casolà. Urbà i de barri. Va fer-se un bonic i voluptuós llibre de meravelles. Tots hem volgut ser una mica ell. El duem tatuat com una cançó. “Res no és mesquí, / i tot ric com el vi i la galta colrada. / I l'onada del mar sempre riu, Primavera d'hivern – Primavera d'estiu. / I tot és Primavera: / I tota fulla verda eternament”. Que tingueu un bon Any Papasseit.

Ignasi Aragay, 2.3.2024

E.E. 314 MÉS DE TRENTA MIL MORTS A GAZA

Gaza ja acumula en pocs mesos més de trenta mil morts i setanta mil ferits. L’ofensiva israeliana no s'atura... em pregunto per què em commou més aquest conflicte que d'altres... fa uns dos anys que puc analitzar pas a pas la invasió russa d'un país veí, Ucraïna, i, tot i així, després d’observar tanta crueltat, continuo sentint que la guerra més dolorosa de totes és la colonització sionista del territori palestí, que es troba a quilòmetres i quilòmetres de casa meva... “Ens equivocàvem quan crèiem que la pàtria és només el passat. [...] La pàtria és el futur.”Retorn a Haifa (Club Editor) de Gassan Kanafani...

La resistència palestina contemporània no guerreja per recuperar un món que ja no existeix, perquè ningú pot fer reviure els morts estimats ni tampoc una terra enyorada que fa temps que va ser aniquilada, sinó per poder habitar el territori on la seva joventut ha nascut sense haver de suportar l’assetjament constant d’un estat militar que va aparèixer anys enrere per negar-los la llibertat... per més que algunes retòriques europees i israelianes hagin intentat fer creure que el fet de rebutjar les pràctiques de l’estat d’Israel contra Palestina és un acte antisemita, el cas és que la demanda recent de gran part de la població de posar fi a la matadissa que fa dies que es produeix a Gaza sorgeix de l'acceptació majoritària que la relació que s'estableix entre les dues nacions és colonial i, per tant, política i no religiosa...

Palestina és un símbol de resistència a tot el món. Oposar-se al seu genocidi significa lluitar per l'abolició de qualsevol règim colonial, ja que aquesta nació representa la lluita per l'emancipació i la seva destrucció no pot fer altra cosa que entristir-nos i turmentar-nos. 

Núria Bendicho Giró, 2.3.2024

 

E.E. 313 ¿POT UN POBLE LLUITAR PER UNA LLIBERTAT EQUIVOCADA?

Qui té autoritat? Qui ostenta el poder, esclar. Però l’autoritat de debò no és aquesta. L’autèntica és molt escassa, "és l’autoritat que posseeixen les persones estimades", que són les que saben estimar, escriu Kallifatides... En l’ambient hi domina la desconfiança, el safareig, criticar els altres gairebé com un deure social, el rumor insidiós com una manera d’afirmar-se (avui hem traslladat aquest hàbit mil·lenari a les xarxes socials)... ¿Pot un poble lluitar per una llibertat equivocada? "El món avança una mica a pesar de tot, però no va mai només endavant", escriu Kallifatides. En fi, haurem d'esperar ... I mentrestant podem constatar que al nostre món d’ara el feixisme hi està penetrant de nou insidiosament. La por causa estralls. La llibertat no està mai garantida. Vigilem.

Ignasi Aragay ressenyant el llibre Pagesos i senyors (Galàxia Gutenberg) de Theodor Kallifatides.  17.2.2024

 

E.E. 312 SACRIFICAR UN ANYELL PER PASQUA

... hi ha religions encara molt vives, com la jueva i la musulmana, que procedeixen al sacrifici d'un animal, pràctica extraordinàriament estesa a civilitzacions que ningú considera bàrbares, com la grega i la romana... 

Sacrificar un anyell per Pasqua –que és quan el cristià ha de combregar, baldament sigui una sola vegada en tot l’any– és un ritus de la mateixa importància, per a jueus i musulmans, que prendre la comunió amb una forma consagrada. 

La Unió Europea vol ara regular aquests sacrificis en nom d’una defensa del benestar animal que acabarà sent el dipòsit de les bones consciències morals dels ciutadans, ja que no hem estat capaços de construir una civilització humana sense injustícies, guerres i assassinats. És una aberració i un acte d’enorme hipocresia. Cada dia, al món sencer, es sacrifiquen milions de sardines, gallines, conills, vedells, vaques, porcs, cavalls i bous, i no ens consta que abans del sacrifici els animals passin per un expert en psicologia emocional ni els donin cap Trankimazin per ensopir-los. Als uns els tallen el coll, als altres la jugular, com fan les dues religions monoteistes no cristianes. El procediment halali caixer de sacrifici de l'anyell es fa amb més garanties per evitar el sofriment dels animals que moltes altres pràctiques quotidianes adreçades a la bona dieta dels ésser humans. 

Tot plegat és una mostra més de la manera com l'ètica s'ha desplaçat des dels valors importants –resumits en el decàleg mosaic, que no prohibeix que es mati cap animal– a qüestions menors com l’antitabaquisme, el reciclatge de les escombraries i un respecte pels animals que sovint els homes no dediquen als seus (i les seves) congèneres.

Jordi Llovet, 17.2.2024

 

E.E. 311 50 ANYS DEL 0-5, UNA VICTÒRIA SUBVERSIVA

Si qualsevol record que els pugui evocar avui i aquí sobre el 0-5 els sembla exagerat pels colors, la nostàlgia i el cruyffisme, ja els dic ara que tenen raó. Però recordin que fins i tot el New York Times en va fer una peça (i això que, fa 50 anys, ni el futbol ni l'Espanya de Franco pintaven res als Estats Units) en què es va dir que aquell resultat “havia fet més per la causa catalana del que qualsevol polític o figura de la resistència hagués fet mai”.

... va ser la primera vegada a la vida en què milers de catalans van guanyar. I gairebé més important que demostra-li al Madrid que el podíem golejar, va ser demostrar-nos a nosaltres mateixos que també sabíem guanyar... Va ser la primera gran victòria col·lectiva de la nostra vida. Una victòria simbòlica, sí, però rotunda, a camp contrari i televisada per la mateixa (i única) televisió que ens refregava cada dia per la pantalla que el rival era “l’equip de tots els espanyols”...

Un 0-5 del Barça al Madrid “en el Estadio Santiago Bernabeu” (pronunciat amb solemnitat i respecte reverencial) era molt més del que estava permès, era un acte subversiu, gairebé sacríleg. Acomplexats i sense autoestima, el 0-5 va ser un triomf de l’audàcia dels qui van fitxar un jugador audaç, talentós i guanyador. En el país del “no et signifiquis” va ser una victòria del desacomplexament i de la modernitat. Per això, encara que ja ha passat mig segle, el 17 de febrer continua sent un dia de festa.

Antoni Bassas, 17.2.2024

 

E.E. 310 EL MITE DE LA VIDA PAGESA

Ara que des de la ciutat hem aplaudit la revolta dels agricultors i els ramaders, val la pena preguntar-nos si els aplaudíem a ells o a les nostres frustracions. És un mite, la saviesa pagesa? És un mite, l’arcàdia del camp? La ciutat fa temps, de fet fa segles, que ha idealitzat el món rural: la pau dels camps, la vida connectada als arbres, el cel estrellat... els urbanites estressats que podem, fugim els caps de setmana a la recerca del somni natural, disposats a pagar com a peatge els embussos de tornada. La vida pagesa com un miratge efímer i superficial... 

I com és la vida pagesa? També està associada al cotxe, a les màquines, a les pantalles, una vida dependent i sota la pressió de la ciutat. Les distàncies físiques i mentals s’han escurçat. La «Catalunya ciutat» somniada pels noucentistes és avui una realitat tot i que no s'hagi fet seguint el seu ideal, sinó a remolc des de fa un segle d’un progrés tecnològic i econòmic més imperatiu que planificat... Gairebé des de qualsevol racó del país es triga menys de dues hores i mitja en arribar a un aeroport des d'on et pots desplaçar a qualsevol lloc del món. Catalunya s'ha fet petita i el món també. Ja no hi ha paradisos naturals perduts. Ara el que tenim és el desig de natura, sí, però alhora la por a perdre els guanys de la civilització... 

En realitat, al camp hi ha poca gent que visqui del camp. A pagès hi ha molt pocs pagesos... El 1900, a Catalunya la població activa agrària suposava el 44,6% del total, avui és l’1,7%. La superfície agrícola també s’ha anat reduint (ara és el 25,6%) i ha crescut la forestal (63,6%). Qui cuida els boscos? Qui en treu rendiment? L’abandonament és la norma... Per a molta gent de ciutat, la vida rural és cosa de museus, de col·leccions etnològiques, de fotos esgrogueïdes, de records dels besavis... i de resorts de turisme rural. No: al segle XXI també hi ha vida pagesa de debò: minoritària, moderna i essencial. Més a tocar de la natura, esclar, però com la vida urbana, també sotmesa a la burocràcia, econòmicament estressada i enganxada a la tecnologia.

Ignasi Aragay, 11.2.2024