Durant el Procés, la competència dins l’independentisme va produir-se tant en el terreny dels partits polítics com en el de les entitats civils. Més enllà de l’ideal d’unitat, hi havia la vitalitat de projectes i estratègies pròpies d’una societat dinàmica i plural... l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural jugaven al mateix estira-i-arronsa en el terreny civil...
En un camp i l’altre, hi va haver moments de certa comunió estratègica, però els recels i afanys de protagonisme sempre van existir... el 2017 en desfermar-se la repressió, va començar el descens als inferns, moment en què van aflorar de manera descarnada les diferències soterrades. La trista història posterior, fins a arribar al fracàs de les darreres eleccions, ja la sabem. L'independentisme s'ha anat agrejant, barallant i empetitint, ha anat perdent centralitat i amabilitat. El bon rotllo ecumènic de la revolució dels somriures queda avui com un nostàlgic record llunyà. Aliança Catalana ha desfermat tots els dimonis...
el maximalisme in crescendo de l'ANC li ha anat fent perdre la centralitat social i el lideratge moral que havia tingut, cosa que ha provocat que pel camí s’hagi quedat sense el gruix de l’àmplia base social que havia aglutinat, amb les Diades com a gran moment anual durant una dècada. Les pugnes internes han sigut un llast que han acabat fent malbé la criatura...
L’ANC, camp de batalla de les diferents ànimes de l'independentisme polític, no ho tindrà fàcil per refer-se... Òmnium ve de molt abans del Procés, de l’antifranquisme, i es projecta endavant més enllà de la conjuntura política: la seva dimensió cultural i lingüística li dona solidesa. Per a Òmnium, la independència ha estat sempre més un mètode –per anar cap a una plenitud cultural i social– que un fi en si mateixa. Per a l’ANC, en canvi, cada cop ha estat més al revés: la independència com a inici i fi de tot...
