pac 68 - Els vells (els d'ara i els d'abans)

​Això de l’edatisme ve de lluny. El concepte és recent, l'assumpte és antic. No és d’ara que la gent gran sovint només és vista com una càrrega, una nosa.​..

Fa un segle l’esperança de vida era menor, esclar, però la vellesa existia igualment. Només passa que s’era vell més d’hora. Els protagonistes ​de l'obra Els vells d'Ignasi Iglésias tenen 70 anys i 65. Han estat acomiadats de la fàbrica tèxtil on han fet de filadors durant dècades i, amb ells, tots els de la seva edat. En aquells temps no hi havia ni atur ni jubilació. Sense feina, eres home mort.​..

Iglésias va directe al gra. Els personatges són diàfans. Allò que els preocupa és la tríada bàsica: feina, menjar i família. Tenen perfectament assimilats els rols de gènere de l'època i la moral del treball. Els homes no es veuen vivint sense treballar, la fàbrica és la seva vida.​..

Iglésias va morir el 1928 relativament jove, als 57 anys​... Però aleshores era prou normal finir a aquella edat.​ “L’enterrament d’Iglésias va aplegar 50.000 persones davant de casa seva, al passeig de Sant Joan, i més de 100.000 van seguir la comitiva fúnebre des del Clot fins al cementiri de Sant Andreu, on és enterrat. Vuitanta amics seus van portar, rellevant-se, el fèretre, en un enterrament on hi va haver més de dues-centes corones”, relata Gemma Bartolí.

Tot això ha passat avall, oblidat... Per descomptat, el nostre món ha canviat molt. Fins i tot hem proscrit la paraula vell, tot i que els vells són més vells, i en la piràmide poblacional són molts perquè la natalitat està sota mínims. ¿Però realment hem canviat tant o senzillament ens hem fet més longeus? El cas és que molta gent assalariada torna a tenir problemes per pagar el lloguer i pateix per la seva vellesa. Potser, doncs, l’obra Els vells és molt més jove del que ens pensem.

​Ignasi Aragay, 14.12.2024

lliVre 29 - 1969

​Ara sembla que llavors tothom era antifranquista. I no. Si més no la majoria de la gent no ho era. I, si ho era, més de pensament que de qualsevol altra manera, ja s'encarregava prou de no dir-ho. Per por, per prudència, pel que fos. I perquè la vida ja era prou complicada. I més encara per les dones. Sí que senties campanes del que passava al teu voltant, però el dia a dia se't menjava. En el meu cas, amb tres fills, tot era anar a comprar, rentar, cuinar, netejar. Més quatre viatges al dia a l'escola per dur-hi els nens i per recollir-los. I, apa, torna a començar... I que no pintavem res, les dones vull dir, també ho tenia clar. I a vegades m'empipava, sí, però feies el cor fort i tiraves endavant... (pàg. 107)

El tema és que els meus companys i jo ens sentíem diferents de la resta de la gent. D'una manera que, avui en dia, seríem uns friquis. Uns que no van vestits com tothom, uns que no són com els altres. Amb els cabells llargs... Suposo que la gent ens veia i devia pensar que... I a nosaltres ens semblava molt humiliant dir que érem espanyols, perquè el sentiment catalanista i independentista l'he tingut tota la vida... (pàg. 208)

L'Onze de Setembre del 69 va ser el meu primer Onze de Setembre. Jo tenia setze anys i vaig participar-hi per un company de l'institut que tenia una germana que m'agradava. Companys d'institut xiruqueros, com els dèiem llavors, perquè anaven d'excursió amb l'esplai i cantaven cançons en català. Fins i tot algun d'ells s'atrevia a dur la bandera catalana cosida al macuto. Un retall petit de veta, no et creguis. Res de l'altre món....(pàg 368)
I aquí cal no oblidar que encara falten sis anys perquè el Franco es mori. Per tant, no és fàcil, vull dir, que la gent es mobilitzi... Però la gent acaba mobilitzant-se quan té un objectiu clar. I en aquest cas l'objectiu (l'amnistia) era molt clar... (pàg. 458)
El problema era què fer i com...(pàg. 466)

1969, Eduard Márquez, L'altra editorial

pac 67 - Joseph Roth la va encertar

En època de l'imperi austrohongarès, els jueus no eren cridats a l'exèrcit. Tampoc a la Rússia tsarista. "Suportaven amb gran alegria la infàmia de no haver de fer el servei [militar]. Quan se'ls va anunciar amb gran honor de poder lluitar, fer instrucció i caure morts, va regnar el dol entre ells", escriu Joseph Roth​ el 1927 a Jueus errants, traduït per Pilar Estelrich i Arce (Adesiara)​. Havien esdevingut pacifistes. La seva religió els impedia portar una arma durant el sàbat o aixecar la mà contra una persona desconeguda, innocent. És el mateix que avui fa que els israelians jueus ortodoxos no vagin a lluitar a Gaza. Fa un segle, a l'Europa oriental, molts van optar per l’automutilació o van subornar els metges militars o van emigrar a Amèrica.​..

Roth recorda que antigament al caminant se li preguntava on anava, no d'on venia. I ironitza amb la profusió de societats protectores d'animals i l'absència, en canvi, de societats protectores d’éssers humans. "Els que torturen animals són castigats, i els que torturen persones són condecorats". "No és estrany que la societat protectora d'animals sigui més popular que la Societat de Nacions".

Avui hem tornat al punt de partida: tancament de fronteres, por a la diferència i la pluralitat d’identitats, més animalisme que humanisme i una ONU a la qual prenen pel pito del sereno.

Ignasi Aragay, 7.12.2024​

 

lliVre 28 - L'ÀNIMA DE L'EMPERADOR

​"...Ras i curt. Es convertiria en un lluitador. Faria l'única - i dificilíssima - passa que separa els que somnien dels que fan..."

Brandon Sanderson, Duna llibres, pàg. 139

pac 66 - La cultura singular

Fa anys que em dedico a l’aprenentatge del català a l’aula d’acollida. Amb paciència i dedicació aconsegueixo que alumnes vinguts d'arreu del planeta es puguin expressar en la nostra llengua.​.. Cada alumne arrossega una motxilla plena de problemes i també una cultura amb la qual s’identifica voluntàriament.​ Dins d'aquesta cultura hi ha llengua i tradició. Sempre. La millor manera d'entrar en els seus mons és respectar-los. Encara que en alguns aspectes discrepi​... Si els ofereixo respecte, ells també me n'oferiran. Almenys els hi podré exigir. Compartint la gastronomia sempre ens entenem, també amb la música i l'art, però amb la política i la religió ja és més complicat. De fet, aquests dos són conceptes excloents per definició, i han estat utilitzats durant segles per traçar ratlles geogràfiques, ètniques i espirituals​.

​... La cultura i la nostra manera de ser està estretament unida a la llengua. Totes les llengües, per dir-ho pla​ estan condicionades pels seus orígens i la seva història. La nostra també és una cultura singular i justament per això no l’hem d’amagar ni deixar-la perdre. Tampoc avergonyir-nos-en o pensar que no els interessarà pel simple fet de ser diferent de la seva.​.. els nouvinguts també han de saber d'on ve això d’exposar troncs amb cara i barretina pel carrer, en aparadors i en tots els basars xinesos! I el caganer del pessebre, i el tortell de Reis. I quan i per què celebrem les nostres tradicions, encara que moltes, com a tot arreu, estiguin vinculades amb la religió i amb els fets polítics del país. En un món on el peix gros es menja amb voracitat el petitet, la cultura global, la que diu que no vol ofendre a ningú, no pot ser que sigui una mena d’aiguabarreig sense substància, sense cap arrelament, una simulació artificial, tan enlluernadora com buida i impostada.

Tot el que no sigui conservar i potenciar les nostres singularitats ens empobreix. A nosaltres i als nouvinguts, perquè sempre els rebrem amb els braços oberts si s'afegeixen a la festa. Com nosaltres ho faríem segurament a les seves. Als meus alumnes, quan els hi explico amb serenitat, ho entenen perfectament.

Xavier Gual, 21.12.2024

 

pac 65 - La (in)capacitat de viure junts

L'escriptor franco-libanès​ Amin Maalouf, assenyala que el problema actual és que, en l’escenari de la família humana, cada cop hi ha menys felicitat i més dissort. O el que és el mateix, menys humanitat i més drama. La causa d'aquest malestar crònic és profundament inquietant. Maalouf, una veu sòlida i clarivident, l’atribueix a la incapacitat de viure junts, a la falta de solidaritat i al creixement imparable de l’egoisme... 

Arreu del món, la unió entre els éssers humans es va esquerdant. Les guerres, amb l’ombra amenaçadora de l'armament nuclear, ja no només posen en perill la pau, sinó l’existència planetària. La debilitat de la democràcia contrasta amb l’expansió de l’autoritarisme i els moviments excloents d'extrema dreta. Mentrestant, l’avarícia, desbocada i gairebé malaltissa, empobreix tant aquells que no tenen res com els que posseeixen massa. La idea de fraternitat universal de la Revolució Francesa i els drets humans s'ha volatilitzat en aquest panorama de confrontació, intolerància i desigualtat. Davant d'aquest escenari, el missatge humanista de Maalouf ressona com un crit d'alerta i d'esperança.

La incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia és una paradoxa que impulsa l’autor d’El laberint dels extraviats i El naufragi de les civilitzacions a utilitzar l'art de l'escriptura com una eina per vèncer la desconfiança envers l'Altre i construir ponts d'unió, respecte i reconciliació.

​Ester Busquets Alibés, 15.12.2024

pac 64 - Ara ve Nadal (i dos)

L'Església es va apropiar de la festa del solstici convertint-la en Nadal. Però hi va aportar alguna cosa diferent i molt valuosa: en va fer també un moment de celebració del naixement, de les criatures, de les mares, de la tendresa i la innocència. Un dia per refer els vincles familiars, de tornada a casa, introduint així un punt d’emoció primigènia, que no tenien les celebracions antigues, centrades en una transcendència diferent, la màgia ancestral, no la humana de l’amor que es manté. 

I aquest sentit de Nadal, em sembla, és el que cal preservar, siguem o no creients. Perquè en la nostra cultura, que cada dia celebra amb més delit el triomf dels més forts, gairebé no hi ha lloc per a la gent petita i la tendresa, que s’acaben considerant com allò que no s'acabarà mai, que se'ns dóna perquè sí. Com la natura mateixa. I cada dia comprovem de manera més clara que la tendresa i la innocència, com la natura, també poden ser corrompudes i anorreades.

Per això, en el debat de cada any sobre tradició i modernitat, caldria mantenir aquest sentit de respecte pel que neix, per l’humil, per la llum que sorgeix de la trobada. No sigui que, oblidant el sentit religiós, oblidem també un dels vincles humans més valuosos.

Marina Subirats, 15.12.2024