pac 160 - La caritat i la depredació que veig a Youtube

​...a YouTube hi ha visions esfereïdores d’animals depredadors que es mengen a la valenta qualsevol altre animal indefens, o més petit, o que corre menys, o que s’ha esgarriat de la manada, entre crits desesperats de la víctima i bramuls o rugits de l’agressor. No fan cap gràcia, però són imatges que volen dir més coses del que es veu.​.. es tracta de metàfores, o analogies del comportament animal respecte al comportament dels éssers humans. Com que no és fàcil veure enlloc com un ésser humà en tortura, n’assassina o se'n menja un altre, disposem d'aquestes imatges en moviment per esfereir-nos davant la possibilitat que nosaltres mateixos fóssim un dia els artífexs o les víctimes d​'una violència tan gran. Quedem molt descansats quan pensem que nosaltres, éssers humans tan civilitzats (?), mai no faríem una cosa així amb un passavolant.

Quant a les belles ànimes que rescaten un animaló, la cosa té una dimensió moral equívoca i enganyosa: els animals mereixen tot el nostre respecte, ben cert. Però aquella caritat amaga i quasi perdona el fet que els éssers humans, entre nosaltres, rarament practiquem la mateixa solidaritat i cura.

​Jordi Llovet, 10.5.2025

pac 159 - Quedar-se al tros

Al llibre Quedar-se al tros (Vibop), Júlia Viejobueno Cavallé (1994) narra la seva experiència a pagès... La Júlia es pregunta si aquest tipus de petita i diversa explotació familiar que durant segles ha conformat el paisatge i la vida a pagès està en vies d'extinció. Podrà resistir? ... "Engaltar unes quantes males collites i anys de penúria o que la maquinària o la salut facin pana et situa a la corda fluixa". Una gelada, una pedregada, la sequera, el foc... El pagès conservador que estalvia, que gasta poc, és perquè té memòria i perquè manté l'esperança.

"La terra conreada és herència d'una civilització antiga de la qual encara formem part", escriu. És així. Ben poca gent n'és conscient. Els pixapins estimen un paisatge que no coneixen ni entenen. A la pràctica, molts no el respecten. Simplement en gaudeixen puntualment, com un bé de consum més d'usar i llençar. Dona jove i pagesa: "Que valenta!", li diuen molts. Els més informats li treuen la qüestió de l’ecologia i la sostenibilitat, un imperatiu moral que l’omple de contradiccions. Una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Si fos tan fàcil casar-les... Cal anar-hi, esclar, però també en això hi ha picaresca i absurditats burocràtiques.

La Júlia s’estima el tros, els seus trossos, inclosos els marges amb timó o espernallac, amb ginebrons i carrasques. A vegades té alguna estona per badar mirant formigues, papallones i granotes. S'hi sent arrelada, com els seus cultius. Això no és immobilisme. És una altra cosa. És saber-se hereva d’uns coneixements i d’una estima pel lloc...

Ignasi Aragay, 10.5.2025

pac 158 - "Ara faré de pagesa"

Fer-se pagès? No és tan fàcil. Entre els urbanites, qui més qui menys té una imatge arcàdica del món rural. I un rave!, et responen els de poble. Si fos tan fàcil, les ciutats estarien buides i els llogarets plens a vessar. El cap de setmana s'hi està molt bé, a muntanya, amb la llar de foc encesa, fent la passejadeta, llegint un llibre i allargant la vetllada amb un gintònic. Però posa’t el dilluns a remenar la terra, posa’t a patir per si plou massa o massa poc, tingues cura del bestiar o del sembrat o de la vinya. O, sí, també del negoci de turisme rural. Feinada! Feinada dura, física, sense festius, sense gaires incentius.

Encara que hi hagi internet i millors carreteres, els pobles segueixen buits. Els joves autòctons en continuen marxant, com va començar a passar fa dècades, i poquíssims joves de ciutat s’animen a anar-hi a viure. La realitat típica d'un llogaret de camp són quatre cases amb fum i la resta tancades o, en el pitjor dels casos, enrunades. A la foto tot queda molt bé, de postal, idíl·lic. Però no hi ha bullici humà. Sovint les cases que fumegen estan habitades per jubilats. De pagès pràcticament no en fa ningú, més enllà de tenir un hort casolà. La Catalunya buida és preciosa i està immensament buida.

 Ignasi Aragay, 10.5.2025

lliVre 32 - Biografia del silenci

... He decidit menjar i beure amb moderació, dormir les hores que necessiti, escriure només el que contribueixi a fer millors els que em llegeixin, abstenir-me de la cobdícia i o comparar-me mai amb els altres. També he decidit regar les meves plantes i cuidar un animal. Visitaré els malalts, conversaré amb els solitaris i no deixaré que passi gaire temps sense jugar amb algun nen. De la mateixa manera, he decidit recitar les meves oracions cada dia, postrar-me unes quantes vegades davant el que considero sagrat, celebrar l'eucaristia: escoltar la Paraula, partir el pa i repartir el vi, donar la pau. Cantar a l'uníson. I passejar, que per a mi és fonamental. I encendre la llar de foc, que també és fonamental. I anar a comprar sense pressa; saludar els veïns, encara que no m'agradi la seva cara; escriure un diari; trucar regularment per telèfon als meus amics i germans. I fer excursions, i banyar-me al mar com a mínim un cop a l'any, i llegir només bons llibres, o rellegir els que m'han agradat.

La meditació - ¿o hauria de dir simplement la maduresa? - m'ha ensenyat a valorar el que és ordinari, elemental...

Pablo d'Ors, Biografia del Silenci, Angle Editorial​, pàg. 117 - 118

 

pac 157 - "Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu"

No és fàcil envellir. Hi ha una conspiració al teu voltant que s'encaparra a negar-te aquest dret tan bàsic a ser vell. Vell tout court, ni sènior, ni home de la tercera edat o de l’edat daurada o de qualsevol altre eufemisme cursi. “Però si encara et veus jove!”, et diuen, i et deixen al cor la ganivetada de l’“encara”...

Ets inapel·lablement vell quan estàs més pendent dels teus genolls que dels genolls de la veïna i, sobretot, quan la teva reacció automàtica davant una dona que et mira amb interès és comprovar que portes la cremallera de la bragueta apujada...

Però jo els volia parlar del pa, és a dir, del desencantament del món, perquè el pa ha esdevingut el producte més desposseït de misteri de la nostra cultura, fins al punt que si demanes pa en una fleca, no sabran què servir-te. Ara el pa és un producte de disseny personalitzat.

A hores d’ara a ningú li passa pel cap la possibilitat de beneir el pa... si és que n’hi ha a taula. A la meva infantesa, a un poblet de Navarra, era preceptiu deixar sempre el pa amb la base tocant la taula perquè, altrament, es feia plorar la verge. El pa era tan sagrat que llençar-lo es considerava un pecat...

Gregori Luri, 24.5.2025

pac 156 - Qui pa enceta i no hi fa creu... 1ª part

 “Qui pa enceta i no hi fa creu, el dimoni se'l fa seu”. Avui aquesta dita ens resulta incomprensible, però al llarg dels segles va formar part d’un ritual quotidià respectat per tothom i que jo vaig arribar a conèixer: el de fer una creu amb la punta del ganivet sobre la part llisa d'un pa rodó abans de llescar-lo.

Són moltes les coses de la meva infància que resulten incomprensibles o fins i tot absurdes als meus nets. No els critico per això. Jo també em sorprenia amb el que contaven els meus avis, però a vegades em deixo envair per una certa melangia en comprovar la pèrdua de valor, i fins i tot de sacralitat, de les petites coses, com el panem nostrum quotidianum. Avui la tan lloada “confiança del consumidor” és, bàsicament, la devoció a l’obsolescent, el culte comercial a la pràctica de l'un sol ús. Cal esprémer ràpidament el valor d’ús de qualsevol objecte de consum per poder substituir-lo i estar al dia.​​

He descobert, no fa gaire, que ser vell és estimar incondicionalment totes aquelles andròmines que fan de la teva casa la teva llar. Cada objecte atrotinat que t’acompanya és com una àncora llançada al riu d’Heràclit.​..

Gregori Luri, 24.5.2025

pac 155 - Desmobilitzats

Les manifestacions del 2003 contra la Guerra de l'Iraq van ser multitudinàries i nombroses a tot el món. La de Barcelona va ser tan sonada que un parell de generacions no oblidaran mai aquell “No a la guerra!” que va tronar als carrers i omplia de pancartes els balcons.​..

Ara, en canvi, amb motiu del bombardeig d'Israel sobre Gaza, que ha causat més 50.000 morts palestins, no hem tingut res semblant. No són situacions idèntiques, però el resultat és la mort i el desplaçament de població civil...

Potser ho fa que la protesta del 2003 era contra Bush però també contra Aznar, que va anar a fer el milhomes geopolític a les Açores, i que, per tant, la mobilització popular interessava a l’esquerra catalana i espanyola, que ara no tenen aquest incentiu per sortir al carrer. O que venim d'una inflació de manifestacions independentistes d’utilitat limitada. O potser és que 22 anys més tard una bona part de la societat postpandèmica ja les ha vistes de tots colors (guerra a Ucraïna inclosa) i pensa que prou feina té amb els seus problemes d'habitatge, de pobresa encoberta i del futur dels seus fills per ocupar-se de problemes aliens, per més dolorosos que siguin. Si hi ha hagut alguna enginyeria social i de mercat darrere la desmobilització, se n'ha sortit.

Antoni Bassas, 31.5.2025