pd 821

AVUI, dimecres, 16 de març del 1988

LA CIUTAT VA SER UN CAMP D'EXPERIMENTACIÓ BÈL·LICA

Josep Maria Solé i Sabaté

Els bombardejos aeris que Barcelona va sofrir el març del 1938 van ser l'episodi més sagnant del conjunt de ràtzies que es van succeir sobre Catalunya durant els tres anys de guerra. De fet, Catalunya es va convertir en un camp d'assaig dels efectes psicològics dels bombardejos prolongats, una modalitat bèl·lica que s'intensificaria durant la Segona Guerra Mundial.

La utilització de l'aviació per atacar la rereguarda intensament i contínuament es dona per primer cop a la Guerra Civil Espanyola... Fins aleshores la llunyania del front de guerra havia estat sempre un factor bàsic de seguretat; a partir d'aquell moment aquest concepte desapareix. Qualsevol zona geogràfica pot ser abastada per la guerra.

...

Els bombardejos van colpir de manera creixent la moral de la rereguarda. A un inicial rebuig absolut contra els agressors segueix una impotència que deriva cap a un fatalisme acompanyat d'un enfonsament moral estès... La població assisteix a una presència indiscutida de l'aviació franquista, feixista o nazi...

pd 820

ARA, 18 de setembre del 2016

EL FRACTURADOR

Toni Soler

PRESTIGI. El ministre Margallo té certa bona premsa. Dins un PP convertit en un esperpent, el cap de la diplomàcia espanyola ha conservat, a ulls dels analistes, una respectabilitat que jo atribueixo més als seus cabells blancs i al seu parlar reposat, que no pas al fons de les seves paraules... Però rere el seu to pausat i paternal, rere les constants referències als seus ancestres catalans, Margallo és un personatge inflexible que, com els seus companys de partit, no coneix cap més llenguatge que el de l'amenaça...

FERIDES. L'últim estirabot de Margallo, ... va en la línia del seu company i conspirador Fernández Díaz: la fractura social i familiar, etcètera. En lloc de preguntar-se les causes d'una reivindicació tan massiva i sostinguda, el ministre s'oblida dels antecedents i considera el Procés com la causa inicial de tots els mals, i no com la conseqüència - òbvia - d'un determinat estat de coses; la resposta a una fractura prèvia... un moviment com el que viu Catalunya no neix per fracturar; al contrari, neix per reparar injustícies prèvies (i vigents), per cosir ferides que molts encara neguen, per guarir els efectes de la fractura que l'Estat ha causat en aquest país durant anys i panys...

ESPANYA... està en mans d'un partit corromput fins el moll de l'os, sense una alternativa viable, amb un mapa polític esquarterat entre  opcions que es declaren antitètiques... I aquest Estat, davant d'un repte polític de veritat, com és el que li planteja Catalunya, no sap fer res més que callar, practicar la guerra bruta i activar la justícia. Qui fractura, ministre?

pd 819

ARA, 18.9.2016

SÍ, MINISTRE, ES VA SABENT TOT

Carles Capdevila

... la " brigada patriòtica" impulsada per Fernández Díaz va pagar un milió i mig d'euros a un confident per la informació falsa sobre el compte corrent de Trias a Suïssa. Es confirma la combinació de mala fe i incompetència d'un ministre de l'Interior a qui graven al seu despatx i a qui enganyen. Que la informació no fos certa no crec que li faci perdre la son, perquè quan no subornaven algú perquè els acabés mentint ja ho feien ells directament en informes de ficció. És trist que l'agonia del govern en funcions mantingui en el càrrec el pitjor ministre de la història... Es veu que circulen més gravacions... com aquelles converses amb De Alfonso que farien caure la cara de vergonya a tothom que en tingués.

Tendim a pensar, a vegades amb una base real, que hi ha un blindatge mediàtic en el panorama espanyol que impedeix que aquests escàndols s'arribin a saber. És just recordar que no sempre és així... Els "establishments" mediàtics, polítics i econòmics, en plena decadència, són perillosos, no tenen escrúpols i es protegeixen tant com poden. Però els seus edificis són plens d'esquedes i s'hi obren cada minut noves escletxes. I allà on hi ha periodistes fent periodisme s'acaba sabent tot. Sí, ministre: tot.

pd 818

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016

CANVIAR PER SEGUIR IGUAL

Joan B. Culla

(Nota de l'amanuense: val la pena llegir tot l'article, un encertat anàlisi de les misèries del PSC i de passada dels "comuns")

...

Núria Parlon té raó. Per agafar el timó del PSC necessitava renegar de qualsevol festeig amb el dret a decidir...

Parlon vol renovar el partit, refundar-lo, tornar-lo a fer decisiu.

És problemàtic renovar res si estàs lligat de peus i mans per aquells que han conduït el PSC a l'anèmica situació present i que no mostren cap inclinació ni a l'autocrítica ni a l'harakiri, ni tan sols a a la jubilació anticipada. No serà senzill refundar el partit sense qüestionar d'una vegada la submissió al PSOE, sense engrossir-ne els aprimats rengles amb elements nous. ¿I qui, per quins motius, voldria avui afiliar-se a un PSC en hores baixíssimes, curt de poder institucional, doctrinalment desdibuixat, capaç de pactar a Lleida amb Ciutadans, a Tarragona amb el PP i Unió, a Girona amb Convergència, a Barcelona amb Ada Colau...?

Núria Parlon ha dit que vol que el PSC torni a ser decisiu. Però, renegant del dret a decidir, els socialistes es reclouen en el camp unionista, emparedats entre el PP i Ciutadans, sense més expectativa que recuperar alguns - no gaires - punts percentuals de vot en la mesura que es desinfli el globus taronja. A la Catalunya d'avui i de demà, l'espai de veres decisiu - és a dir, susceptible de decantar majories - es troba en la cruïlla entre l'independentisme i l'autodeterminisme. És l'espai que vol ocupar i està ocupant el colauisme; de fet, si hi pensem una mica, ¿què són els "comuns" sinó una versió remasteritzada del PSC dels anys gloriosos? Governen Barcelona, guanyen les eleccions generals, ofereixen un Estat diferent, més acollidor, i dominen l'ambigüitat en el plet catalano-espanyol. Davant d'aquesta competència, Parlon arrossega massa llast.

pd 817

ARA, diumenge, 18 de setembre del 2016

EL PRESUMPTE OCÀS DE LA DEMOCRÀCIA

Albert Pla Nualart

Mentre "la fi de la història" fa figa i un nou ascens del populisme autoritari ennegreix l'horitzó, és oportú preguntar-se fins a quin punt valors "universals" com els drets humans o la democràcia no són només valors d'una cultura i una època concretes...

"La fi de la història" - de bona o mala fe - pressuposava universalitzar "la democràcia (neo)liberal occidental"...

Igual que no hi ha "fi de la història" tampoc hi ha "fi de la democràcia"...

Al capdavall, és la falsa "fi de la història" la que està provocant la també falsa "fi de la democràcia", perquè l'adjectiu que hi afegeix, "(neo)liberal", no ha parat de transformar els ciutadans en consumidors - les persones compromeses en la res publica en persones que busquen el seu triomf individual a costa de qui sigui -. En una democràcia autèntica, ha de decidir, debatent i donant la cara, una assemblea de ciutadans. En la que tenim ara, voten en secret una massa de consumidors. El presumpte ocàs de la democràcia a què és probable que assistim en els pròxims mesos estarà provocat, diguin el que diguin alguns demagogs, per un clar dèficit democràtic.

pd 816

ARA, dissabte, 17 de setembre del 2016

AMORS MIL·LENARIS CONTRA EL JIHADISME

Marçal Girbau

...

el Plan Convivència (en occità a l'original, perquè, increïblement, en francès no existeix la paraula convivència!) pren com a base una meravellosa llegenda del segle VIII que compartim occitans i catalans. Joan Amades la recull i Verdaguer la recrea al cant VII del seu fastuós Canigó. Segons sembla, ara fa uns 1.300 anys Munussa - que no era pas àrab sinó berber - era el cabdill de les terres musulmanes de Narbona. A Tolosa hi havia el duc Odó, a qui els francs del nord pressionaven, tot i ser cristià. Tips de guerres i enfrontaments, i malgrat pertànyer a religions oposades, Munussa i Odó van decidir pactar la pau entre ells, al marge de francs i àrabs. Diuen que arran d'aquests contactes Munussa va caure profundament amorós de la filla del duc aquità, Lampègia, que també es va enamorar pregonament de l'amazic. Llavors el duc Odó va autoritzar el maridatge entre els dos joves. La rondalla s'acaba com el rosari de l'aurora: quan els àrabs se n'assabenten, ordenen la captura de Munussa, que en aquells moments era a LLívia amb Lampègia. A ell el decapiten. I a ella l'envien de presonera a l'harem de Damasc.

Tretze segles més tard, Tolosa recupera la llegenda per abordar la qüestió de la convivència interreligiosa. Tenen el convenciment que la rondalla pivota sobre dos eixos clau i indissociables: d'una banda reforça la identitat i els valors de la cultura pròpia, atès que cristal·litza l'esperit d'entesa, de llibertat i de pau dels occitans; de l'altra actua com una palanca entre el món cristià i el musulmà, entre les cultures occitana i amaziga - i àrab, en menor mesura -, sempre, però, amb l'epicentre a Tolosa sense passar per París, i amb la voluntat d'incloure socialment sense assimilar.

pd 815

AVUI, dimecres, 16 de març de 1988

16-18 MARÇ 1938 ELS BOMBARDEJOS AERIS DE BARCELONA: TRES DIES QUE VAN ESGARRIFAR EL MÓN

A. Pons

"El 16 de març va començar el bombardeig sistemàtic amb el qual es volia terroritzar la població, obligant-la a demanar la rendició... En total hi va haver disset atacs aeris, (en tres dies) i 1300 morts i 2000  ferits". (Carles Pi-Sunyer)

...

Els bombardejos van deixar tanta empremta en la memòria dels barcelonins que, cinquanta anys després, segueixen formant part de la memòria popular. Que també ha quedat plasmada en la literatura a través dels testimoniatges escrits de l'època i les recreacions literàries que se n'han fet: des dels germans Goytisolo - que van perdre la mare en la ràtzia del dia 17 - fins a Josep Janés que va escriure un poema titulat "A un infant mort en un bombardeig" i que comença així: "Els teus braços immòbils són un vol de bandera..."