pd M91

​ARA​ diumenge, 12 de març del 2017

CATALUNYA I LA NOSTÀLGIA DEL FUTUR

Ignasi Aragay

​...
Catalunya és un procés en evolució. Ara més que mai. S’hi palpen les ganes de moviment. Els immobilistes sempre tenen les de perdre perquè la immobilitat no existeix. Tot és canvi permanent. Tenir un projecte de futur és l’única manera de viure plenament el present. Catalunya fa temps -més del que molts pensen- que té un projecte de futur, sempre latent: la construcció d’un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós...

Contra el que pugui semblar, Catalunya no mira al passat. Mira endavant. És Espanya la que no es desfà d’una rònega i absurda idea d’unitat homogènia i travada, una imatge esgrogueïda, involucionista, que l’ha portat a un cul-de-sac i que ja ni tan sols li serveix per construir una memòria plural del seu passat i encara menys imaginar un projecte de futur engrescador per a tothom...
...
O hem fet nosa o hem estat sota sospita. O totes dues coses alhora... . Quedar-se quiet és quedar-se enrere. La Catalunya autonòmica ja és un llast, ja és el passat. Si hem de sentir alguna nostàlgia, ha de ser una nostàlgia del futur, d’aquest futur que sempre hem empaitat: un estat modern, europeu, socialment just, econòmicament pròsper i culturalment ambiciós.

pd MXC

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT (i 2)

Suso de Toro

Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem

​..​

.

​​

​ ​Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya...

Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força... Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.

El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.

pd M89

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT (1)

Suso de Toro

​... Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.
...
... es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament... Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya...
...
Diàriament escamotegen que milions de persones demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres de l’Estat apareix un compte a Suïssa...

Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada Constitució vigent, i que no se’n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera descentralització de l’administració de l’Estat ...

(continuarà...)

pd M88

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

ERRORS I DEMOCRÀCIA (i 2)

Gemma Calvet​

(... Continuació)

On som ara? El patètic judici vist per a sentència. Una fiscalia que s’ha hagut d’excusar per acusar. Una mobilització social que persisteix, i ... el que és evident: un referèndum que reclama un 80% de la població de Catalunya. És evident que si persisteix la negativa, s’haurà de respondre amb determinació democràtica i coherència política.

No cal parlar de xoc de trens ni cal rememorar els anys 30. Cal obrir els ulls. Sèneca deia: “Parla i et veuré”. Tots aquests que es diuen demòcrates i que no accepten escoltar la ciutadania, o, millor, que són còmplices de prohibir escoltar la ciutadania, el que pretenen és que Catalunya no pugui ser vista en termes democràtics. És quasi desesperant intel·lectualment que es confongui el reclam pel referèndum amb el reclam independentista. Els que fan ús d’aquest argumentari pervers simplement expressen la por a ser demòcrates i a deixar que les imputacions penals a servidors públics comptin amb el seu còmplice silenci. Paradoxalment, molts van ser lluitadors antifranquistes.

Han passat els anys, i es pot tenir la percepció que ens trobem en un cercle permanent sense sortida. Però la sortida podria ser demà. Un sí a un referèndum sobre la independència de Catalunya portaria de manera immediata la pau democràtica, el prestigi institucional i la credibilitat a la ciutadania. Per què no ho reclamen els defenestradors del procés? Perquè aquest enduriment i suma d’errors els permeten no arriscar el seu projecte unionista. Són errors greus l’atac judicial, la negativa al referèndum, el silenci de molts. Els errors de no creure en la història escrita per les urnes i defensar encara la història que escriuen les guerres.

pd M87

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

ERRORS I DEMOCRÀCIA (1)

Gemma Calvet​

.

​..​

El 9-N va sorgir d’un llarg camí social i parlamentari. Unes eleccions convocades pel president Mas abans d’exhaurir la legislatura, impulsat per la força d’una manifestació i la negativa de Madrid a negociar un pacte fiscal.

​.. ​molts dels que ara es planyen per la deriva del procés haurien hagut d’adonar-se dels errors propis i de la gran oportunitat perduda en aquell moment, quan van doblegar-se a la negativa absoluta del PP i quan, en oposar-se al 9-N, van renunciar a defensar el seu model federal...

És objectiu que el 9-N va partir de la decisió política presa i del lideratge institucional, valent i eficient. S’hi va sumar la captació de voluntaris, la campanya d’informació i la seva celebració final, per una aliança estreta i permanent entre l’ANC i Òmnium, Govern i partits polítics sobiranistes. És objectiu que va haver-hi fricció política en totes aquestes etapes, perquè el valor d’una consulta popular no referendària es va quedar en el camí... uns partits sobiranistes no sempre intel·ligents en la defensa precipitada d’escenaris de ruptura. Un PSC dividit per la renúncia al dret a decidir va estar en aquell moment en el punt de mira per les seves pròpies contradiccions.

El resultat, milers de voluntaris abocats a la gestió i l’organització territorial i 2.340.000 ciutadans i ciutadanes participant de manera voluntària en un procés que permetia respondre a una pregunta sense cap valor jurídic ni polític, però sí democràtic. I, després, un 27-S amb resultat independentista de majoria parlamentària.
...

(continuarà...)

pd M86

​ARA dissabte, 18 de febrer del 2017

"OPERACIÓ DIÀLEG" A CELRÀ

Sílvia Barroso

...
Tot té un perquè. Exactament igual que ha de tenir un perquè la tria de Celrà i Girona que ha fet el ministeri de Defensa per a les maniobres militars que diuen que necessita fer l’exèrcit pels camins d’aquests dos municipis veïns.

D’entre els 948 municipis que hi ha a Catalunya -que coincideix amb una regió militar- han triat Celrà, un dels catorze amb alcalde de la CUP: Daniel Cornellà, que fa quinze anys, quan encara hi havia pocs independentistes visibles (en tot cas, molts menys que ara), era el postadolescent que gestionava el casal independentista de Girona. I, per acabar-ho de rematar, l’altre municipi afectat per la “marxa d’enduriment” per a soldats és Girona, on fins fa un any l’alcalde era l’actual president de la Generalitat, Carles Puigdemont, un altre independentista visible i actiu des de molt abans que l’independentisme posés mig peu a les institucions.

Com era de preveure, tant Celrà com Girona han reaccionat... Tot es veia a venir. L’exèrcit també ho devia veure a venir. De manera que hem de suposar que s’imaginava què passaria i que li és absolutament indiferent, o més aviat que ja li està bé: si és hora de demostrar qui mana aquí, ells estan a punt i no deixaran passar cap ocasió...

...

Som, es veu d’una hora lluny, en plena operació diàleg. I, superada l’etapa Llanos de Luna de cacera d’estelades, ara gaudim d’una etapa de consens.

​

pd M85

ARA diumenge, 12 de febrer del 2017

COM SERÀ EL XOC I QUÈ PASSARÀ DESPRÉS (i 2)

Ignasi Aragay

(... continuació)

Com acabarà el xoc? És probable que pròpiament no acabi d’acabar. Vull dir que no hi hagi una victòria clara de ningú. Si efectivament es pot fer el referèndum, se celebrarà en condicions difícils, amb moltes traves, sense el reconeixement de Madrid. Costarà convèncer la comunitat internacional de la seva legitimitat. I, per tant, costarà aplicar-ne el resultat. Si, per contra, ni es pot celebrar, la victòria del govern espanyol serà pírrica perquè serà fruit d’una repressió democràtica, la probable conseqüència de la qual serà que, en la següent convocatòria electoral, l’independentisme ressorgeixi si es pot encara amb més força. Així doncs, la celebració i victòria en el referèndum pot quedar com un èxit a mitges per a l’independentisme, mentre que la no celebració només ajornarà i engrandirà el problema per a l’espanyolisme.

La paradoxa final, doncs, és que si es fa el referèndum Espanya encara tindrà l’oportunitat -si aconsegueix empassar-se el seu orgull ferit- de negociar un acord per mantenir vincles amb una Catalunya semiindependent. En canvi, si no es fa, serà per a Espanya el principi de la fi o, si voleu, serà per a Catalunya el preàmbul d’una independència total.