pd 1491 Permès i prohibit

(arafamésdunany)

Fa uns anys, circulava una mena d’acudit que deia que en els països de tradició liberal tot està permès, excepte allò que està expressament prohibit. En els països de tradició autoritària tot està prohibit, excepte allò que està expressament permès. En els països de tradició anarcoide tot està permès, especialment allò que està expressament prohibit. I finalment que en els països de tradició comunista  tot està prohibit, especialment allò que està expressament permès... No es tractava de dir com són les lleis en aquests quatre models, sinó com són les cultures polítiques. Quines tenen una irrefrenable tendència a prohibir i quines a permetre més coses. He recordat l’acudit aquests dies perquè pensava on carai hi quedaria l’Espanya actual... Em fa l’efecte que la cultura política espanyola tendeix en general al segon lloc de l’acudit. Tot i que de vegades sembla que opti també al quart. Als de prohibir-ho tot.

Vicenç Villatoro

pd 1490 Persistir

(arafamésdunany)

Junqueras ha trobat el verb just. Persistir. Un verb que és un full de ruta per al sobiranisme en aquest 2018. L’Estat també ha confirmat una estratègia: avortar qualsevol via que pugui dur, de manera real o imaginària, a una solució política pactada, i fer servir tota la pressió, inclosa la vexació, per forçar una rendició incondicional. Què pot fer el sobiranisme davant d’això? Una opció seria rendir-se, deixant una situació pitjor de la que hi havia, i sense ni tan sols garantir que s’aturaria la repressió. Una altra seria resistir. Però aquest verb té una connotació passiva, defensiva. És millor persistir. Persistir en l’acció, en la pressió, en la unitat, en la internacionalització i visibilització del conflicte, en la iniciativa política, en la mobilització cívica. Sabent que això va per llarg... Persistir té un cost enorme. Però és la via que queda entre rendir-se i precipitar-se al buit.

Vicenç Villatoro

pd 1489 Rei o peó?

(arafamésdunany)

Podem imaginar que a la primera clàusula del seu contracte hi posa que centrarà tots els seus esforços a mantenir la unitat d’Espanya. No hi ha ningú tan innocent per pensar que vostè serà el rei que reconeixerà el dret a l’autodeterminació dels pobles que componen l’Estat, però sí que podíem tenir esperances que el seu pla fos més seductor, que busqués reforçar la unitat a partir d’un projecte rejovenidament plurinacional... Han passat tres anys i mig i, sobretot a partir de l’1-O, el rei ha aparegut com un peó més al servei d’un Estat atrinxerat i espantat, que tem que se li desmunti el somni -de tan repetit, cada vegada més difícil de creure- d’Espanya com una democràcia europea, moderna i avançada.

Albert Om

pd 1488 La nova Diada

(arafamésdunany)

... l’1 d’octubre té tots els números per convertir-se en efemèride i conté els ingredients que resumeixen les emocions de tot l’any: la dignitat, la repressió i la frustració. Per això quan recordem l’1 d’octubre ho fem amb una nostàlgia agredolça, que ens recorda les nostres potencialitats i limitacions. En certa manera em recorda l’Onze de Setembre -la derrota tri-centenària, que commemorem perquè va esdevenir llavor de victòria-. Qui sap si l’1 d’octubre no podria esdevenir una Diada contemporània, sense olor de pólvora. Una jornada que, com la del 1714, ens recordi de què som capaços i en què som impotents. Tot i que hi ha una diferència fonamental entre les dues fites: l’Onze de Setembre és una derrota honorable. L’1-O és una victòria desmentida per la realitat posterior... amb la Generalitat governada de forma arbitrària i venjativa per un partit de corruptes i radicals -el PP dels quatre diputats-, és una estampa patètica que resumeix perfectament l’abast d’una crisi sistèmica.

Toni Soler

pd 1487 Ja ens hem comptat

(arafamésdunany)

Aquestes eleccions anormals han estat el més semblant a un plebiscit sobre la independència. Intuíem quants partidaris hi havia del sí, perquè els vam comptar, entre cops de porra, l’1-O, però no sabíem quants n’hi havia del no, per allò de la “majoria silenciosa”. Les recents manis unionistes no permetien fer-se’n una idea, perquè sempre han portat gent de fora per omplir i hi ha molts unionistes que (amb gran criteri) no es manifesten mai.

Hi ha majoria independentista, doncs, però això no serveix per a res, excepte per anar a la presó...

Empar Moliner

pd 1486 "Pressing" catalans

(arafamésdunany)

que les veus cantants del PP i el PSOE menystinguin la realitat fins a negar-la i intentar canviar-la per una altra més del seu gust (tant si parlem de Catalunya com si ho fem de corrupció) no tan sols no ens ve de nou sinó que és el pa de cada dia de la seva aberrant estratègia...  el pressing que de debò s’està desplegant és el que exerceix el govern de l’estat espanyol contra la societat catalana, des d’un autoritarisme cada dia més flagrant i menys dissimulat. Més intervenció dels comptes de la Generalitat, més 155 (amb el suport explícit de Cs, que al mateix temps tenen el cinisme de reclamar la presidència del Parlament), més atacs contra TV3 i Catalunya Ràdio com a mitjans suposadament adoctrinadors d’una majoria de catalans que, pel que es veu, no tenen raciocini i estan fanatitzats, i sobretot més detinguts i més amenaces de noves detencions, mentre Espanya continua exhibint davant del món sencer la vergonya antidemocràtica de tenir presos polítics...

Sebastià Alzamora

pd 1485 Conseqüències del 21-D

(arafamésdunany)

Una campanya sense estelades ni crits d'"independència".

Els actes d'ERC, JxCat i la CUP van centrar-se en la República, la llibertat dels presos i la restitució del Govern.

Renúncia. Per ampliar la base social, els sobiranistes comencen a obviar les banderes.

A. Moldes, N. Orriols, M. Esteve