pd 1543 Quaranta anys de ficció

(arafamésdunany)

El dret a l’ensenyament en català... La prova que és una simple gràcia i que tot depèn de la força és l’amenaça permanent. Quan una llengua no té tots els suports, el nivell de desgast a què la sotmeten premsa i tribunals fa que tota la cadena cultural se’n ressenti. L’Estat tolera la llengua, però es reserva els drets sobre ella i nosaltres hem d’estar agraïts per la gràcia que se’ns concedeix... Fet diferencial català... encara no tenim una forma d'anomenar tot això d’una manera factible. Potser aquí es veu amb tota la seva cruesa per què és transversal i afecta tota una societat. Sí, dos milions tres-centes mil persones són una societat, és un món possible per al qual s’han esvaït els lemes que ens han acompanyat durant tot aquest temps...

Hauríem de recordar que els dics de contenció, els fusibles que han suportat la tensió dels darrers quaranta anys, han anat petant un rere l’altre...

Francesc Serés

pd 1542 Una legislatura ingovernable

(arafamésdunany)

El dia que JxCat i ERC s’asseguin a la taula de govern, un cop liquidades aquestes eternes negociacions, es trobaran en l’inici d’una legislatura ingovernable. Davant per davant hi haurà dos partits que, ara per ara, no se suporten. No ho fan per dos anys de desgast en una coalició que en ocasions semblava més pendent de mirar-se de reüll que de tirar endavant; perquè Puigdemont no perdona la irada protesta dels republicans el dia que volia convocar eleccions i els culpa de la situació actual, i tampoc des d’ERC, perquè no volen veure ni en pintura un president que cada cop senten menys seu...

Maiol Roger

pd 1541 El passat

... És aquella frase de Pere Crisòleg que diu: “ Nobis vixerunt veteres, vivimus nos futuris, nemo sibi”. És a dir, els antics van viure per a nosaltres, nosaltres vivim per als que vindran, ningú no viu per a ell mateix. És la cadena de la tradició, el fonament més seriós i sòlid d’una cultura i d’un país...

Narcís Comadira

pd 1540 El futur del treball 2

(arafamésdunany)

... el que crea problemes no és la tecnologia, sinó el desajust entre tecnologia i organització social, i aquesta segona s’hi ha d’adaptar; a les bones o a les males... La reducció de la jornada laboral era la resposta lògica a la mecanització, però, històricament, primer va ser la mecanització i després la reducció de la jornada; entremig, violència... ¿És la renda universal la resposta als robots? No ho veig clar, perquè el contracte social que entenem és el de la feina: col·laborem amb la societat treballant i se’ns remunera en funció d’aquest esforç. Un nou contracte social basat en la ciutadania em sembla una solució massa complicada, ...  hem d’ajudar generosament els que no poden valdre’s per si mateixos, però no té per què haver-hi feines mal remunerades.

Miquel Puig

pd 1539 El futur del treball 1

(arafamésdunany)

Se’ns parla de la polarització del mercat de treball, escindit entre una elit molt ben pagada i una majoria condemnada a fer feines poc creatives i mal remunerades. Els optimistes argumenten que, històricament, totes les revolucions tecnològiques han acabat creant més llocs de treball que els que destruïent. Es tracta d’un argument insensat, perquè, històricament, entre la destrucció i la creació s’ha sacrificat com a mínim una generació... les primeres màquines van condemnar els artesans a l’atur, i els seus fills a la fàbrica.

Miquel Puig

pd 1538 Postcensura

(arafamésdunany)

Si en el franquisme hi havia censura, en el post-franquisme hi ha post-censura... La post-censura és ara una cosa gasosa, on es barregen els tribunals i les amenaces, les insinuacions i les condemnes a presó... La censura era una amputació de continguts. La post-censura és també una amputació, potser més petita, però amb anestèsia. De fet, potser el que és més específic de la post-censura -¿parenta de la post-veritat?- és precisament l’anestèsia. I els funciona.

Vicenç Villatoro

pd 1537 No anem bé

Que com ho portem? Doncs no gaire bé, sincerament. Fent equilibris cada dia. Aprenent a contenir les decepcions i a no defallir en les esperances...  què farà el 155 tou, de barret socialista i fuet de poli bo, però l’estratègia de fons és evident, barroera i malcarada. Operació 'diàleg i desescalament': aïllament tèrmic i criminalització de l’independentisme com si fos la pesta bubònica i proclamar el mantra habitual –centralitat, estabilitat– per fer-se l’orni en tot... Collboni dient que a l’independentisme ni aigua després que la moció de censura contra Rajoy tirés endavant pels suports polítics catalans i bascos. Tot a canvi de res, això proposen. La indecència en política és així...

David Fernàndez

https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-No-anem-be_0_2243775796.html