pd 1741 Les tres hipòtesis de l'octubre 1

(arafa...)

Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta...

L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents. La primera era la de la negociació... La segona hipòtesi era la de la insurrecció... La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió... Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible...

Jordi Muñoz

pd 1740 Elogi de la Catalunya rural

(arafa...)

... TV3 s'ha aficionat a dir-ne "territori", una paraula que em posa malalt perquè sembla que d'allà ja hi hagi desaparegut qualsevol vestigi de civilització humana que un dia hi hagués pogut haver, i només hi quedin quatre isards curts de gambals fent cabrioles per la muntanya, bevent ratafia com desesperats i votant –què vols, pobres animalons, si no donen per més– partits independentistes. Abans de 'territori', en deien 'rerepaís... Territori, rerepaís i darrerament Tractòria. No és innocent el llenguatge, no. De Tractòria se n'enfoten –insolents, desvergonyits, impúdics– els qui pretenen inventar-se un país –Tabàrnia– ...

Utilitzen 'pagès' com a insult, contraposen els tractors a la cultura, menyspreen tot el que no coneixen, i passegen una superioritat moral difícilment acceptable i compatible amb una època tan políticament correcta com aquesta. La ridiculització de la gent de poble no la permetríem de cap altre col·lectiu. Anem com bojos provant de denunciar públicament qualsevol comentari de qualsevol persona que no respecti qualsevol dret de qualsevol minoria. Ens l'agafem, en molts casos, amb paper de fumar. Però amb la gent de poble resulta que val tot...

Albert Om

pd 1739 Apartheid, això?

(arafa...)

En la seva necessitat d’anar apujant la dosi de ràbia en els insults per aconseguir els mateixos efectes feridors, l’ultranacionalisme espanyol va enamorant-se periòdicament de noves desqualificacions als independentistes i les va repetint. Ara toca 'apartheid'. Fa uns dies era supremacisme. I abans racisme. I sempre, nazisme. L’escalada és tan imbècil que no fa ni mal. És tan gratuïta, que se’t fa la pell gruixuda i et rellisca. Però hi ha una cosa que no pot deixar de ferir-te, no ja com a independentista, com a persona: el menyspreu que aquests insults a l’independentisme comporten per als qui sí que han patit aquests mals. La banalització del terme 'nazi' és certament un insult als sobiranistes, però a qui fa mal de veritat és als qui van patir de debò el nazisme. I ara que diguin que a Catalunya hi ha apartheid et sap greu sobretot per aquells qui van viure realment una cosa tan terrible com va ser l’apartheid a Sud-àfrica. Que diguin que això que passa aquí és igual que el que van haver de patir ells és un sarcasme de pèssim gust...

Vicenç Villatoro

pd 1738 Els efectes judicials d'aquell discurs equivocat

(arafa....)

Part de la indignació que ha aixecat la decisió de la justícia alemanya de concedir l’extradició de Puigdemont, però només per malversació, té a veure amb el marc mental que va crear el discurs de Felip VI el 3 d’octubre. Veure’l renyant els catalans amb el retrat de Carles III agafant un bastó al darrere va actuar com a ordre a tot el que 'viere y entendiere' perquè procedís sense miraments a venjar la humiliació d’un referèndum celebrat malgrat el zel repressor de deu mil policies. Llarena va respirar aquells aires saturats de banderes victorioses. L’endemà la premsa d’estat va elevar el discurs a la categoria del de Joan Carles la nit del cop d’estat del 23-F. Nou mesos i mig més tard, l’Estat no sap com fer-ho per jutjar cap dels processats per rebel·lió sense que sigui un escàndol mundial, i Joan Carles I no troba qui el defensi.

Antoni Bassas

pd 1737 El guió ja està escrit

(arafa...)

La votació de l’1-O i la llibertat dels presos són causes que traspassen de llarg la frontera de l’independentisme. Diria que a Madrid poca gent n’és conscient... Però la trobada (de Pedro Sánchez i Quim Torra) tampoc pot anar malament del tot perquè, des de les seves talaies governamentals, el PSOE, JxCat i ERC estan conquerint centralitat, i saben que si deixen de tocar-se el voraviu mútuament poden fer una acció de govern amb certes pretensions,.... No ens estranyi, doncs, que a part de bona educació, la reunió de demà provoqui acords menors i sectorials, o desactivi conflictes competencials, per tal d’ensucrar les diferències de fons. És el que convé a Sánchez i a Torra: mantenir les posicions a l’espera de futurs embats. Però que no s’enganyin: la situació no té res de normal, els presos i els exiliats són una bomba de rellotgeria, i hi ha gent molt assenyada, i fins i tot farta del Procés, que pot encendre’s com una teia si se sent humiliada per una justícia en permanent descrèdit.

Toni Soler

pd 1736 Contra el desànim (i 2)

La nostra divisió és lamentable, però almenys té un aspecte positiu: demostra que el Procés no és patrimoni d’un partit o d’un sector social, ni tampoc enlluernament d’un líder carismàtic que avui engresca i demà s’eclipsa, sinó que és transversal, és cosa de tot un poble, i per tant perdurable.
En el moment més penós de la desunió i de les acusacions recíproques, van arribar al Parlament els nostres presos, que tot i pertànyer a partits o moviments diferents van dur una alenada d’unitat, de solidaritat i d’entusiasme. Ells sí que tindrien motiu per estar desesperançats, després de tants mesos i fins i tot anys de presó, sotmesos a penes gravíssimes després d’un procés injust, privats dels seus càrrecs legítims i separats de la família. I amb tot no es penedeixen de res, diuen que ho tornarien a fer, i que el que més els interessa no és defensar les seves persones, sinó la causa. Els nostres presos no ens han fallat; nosaltres tampoc no els podem fallar a ells.

Hilari Raguer

pd 1735 Contra el desànim 1

Una onada de desànim plana en aquests moments sobre l’univers independentista, com una boira freda i humida que tot ho atueix. Un desànim acompanyat d’indignació i d’acusacions a tort i a dret. Els esdeveniments polítics de la darrera setmana, i ja d’una mica abans, han portat desunió, i la desunió, descoratjament. És l’estat d’ànim que reflecteix molta gent amb qui parlo. I hem de reaccionar... Ara bé: a les moltes persones que em diuen que estan desencisades i decebudes, i que asseguren que tants altres independentistes que coneixen també ho estan, jo els demano sempre: “Però tu, personalment, t’has desapuntat? ¿Has decidit, o saps d’algun dels teus amics decebuts que hagi decidit, deixar-ho córrer, no participar mai més en cap acte independentista?” I tots em diuen que no: “Els polítics ho fan molt malament, i les perspectives són pèssimes, però jo continuaré sempre al peu del canó”...

Hilari Raguer