pd 1762 Qui té por?

(arafa....)

Van detenir un home per protestar davant de la rostisseria de pollastres on el jutge Llarena sopava amb el polític Alberto Fernández Díaz...

Protestar no està bé, si ho voleu, però és lícit i en els països democràtics és legal. Només és il·legal en els no democràtics. El jutge i el polític tenen tot el dret del món a quedar per escurar cuixes i ales. Però els ciutadans també tenen tot el dret del món a dir-los el que pensen. Hi ha gent a la presó esperant les decisions d’aquest home, en guerra contra els jutges europeus, que de cap manera accepten les seves invencions. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez (acusats de rebel·lió per dissoldre una manifestació absolutament pacífica) van veure a la tele de la seva cel·la com els taxistes de Barcelona tallaven la Gran Via i com un d’ells va pegar a un fotògraf de l’ARA. Són al carrer, esclar. La bogeria només els atrapa amb els independentistes.

Un home a la comissaria per protestar contra el jutge i el polític que sopen junts. Acusat de què? De cridar? D’insultar? De pertorbació del sopar? De rebel·lió, també? Potser directament de terrorisme com la noia del CDR i el seu company fugit? Això és una democràcia europea? Això passaria a la Gran Bretanya? A Suïssa? A Bèlgica? A França? Tots sabem on passaria i on no passaria. I passa a Espanya... No teniu por?

Empar Moliner

pd 1761 Com un sol poble contra el feixisme

(arafa...)

"Democràcia, llibertat i civilització. El significat d'aquestes paraules és més important que mai ara que ens enfrontem al virtuosisme de les mentides i a la tergiversació del significat de les paraules, que forma part de la naturalesa del feixisme". (Rob Riemen, 'Per combatre aquesta època'.)

... hem de combatre la mentida, l'engany i, més perillós que res, la tergiversació de les paraules. Ja ho sabem: el llenguatge és poder, i qui el controla o qui és capaç de manipular-lo té capacitat per canviar la percepció de la realitat...

Demano a tots els partits polítics catalans i espanyols que condemnin enèrgicament la violència d'aquests grups feixistes contra els independentistes. Que la condemnin i que es comprometin a combatre el feixisme sense matisos...

Quim Torra

pd 1760 Entre la realitat i la il·lusió

(arafa...)

Un entrenador de prestigi mundial (no, no és Guardiola) em va explicar què deia als seus jugadors quan havien d’enfrontar-se a un rival tan o més potent que ells: "Que la il·lusió no t’impedeixi veure la realitat i que la realitat no et prengui mai la il·lusió". Hi he pensat ara,... amb perspectiva el que ha estat aquest curs per a la vida del país. Hem tingut il·lusió i en prou quantitat com per haver posat en marxa un procés que ningú no pot negar que ha modificat la realitat política de Catalunya, però no ha estat suficient per fer-li fer el tomb. La realitat en què vivim és contradictòria: tan reals són les presons i els exilis com la victòria del 21-D. De sostenir la il·lusió se’n diu perseverança.

Antoni Bassas

pd 1759 No semblava catalana

Fa molts anys vaig conèixer una noia d’origen xinès que havia estat adoptada de petita per una família catalana .... La noia, de gran, parlava perfectament català –après a la família–, les llengües del país on vivia, l’anglès i només una mica de castellà. I explicava que quan venia a Catalunya, en veure-li l’aspecte, tothom es dirigia a ella en castellà, automàticament. Fins i tot quan ella continuava en català –el castellà no el dominava gaire–, li continuaven parlant en castellà, perquè els devia semblar que hi havia més possibilitats que els entengués. Li semblava estrany... La noia em va demanar per què la gent catalanoparlant no se li adreçava d’entrada en català, i en tot cas ja es passarien al castellà si resultava que no els entenia. Em pregunto com hauria pogut fer ara aquesta senzilla petició, no pas com un comentari personal sinó genèric, sense que li haguessin dit xenòfoba, supremacista, racista, etcètera, etcètera, etcètera.

Vicenç Villatoro

pd 1758 Ni tan sols les molles

(arafa...)

... Des de les últimes eleccions, el sobiranisme només s’ha fet notar a Madrid (fent caure Rajoy) i a Berlín, on Carles Puigdemont i els seus advocats han aconseguit posar en ridícul el jutge Llarena. Són bones notícies, ben cert. Però si no s’hagués aixecat el 155 el balanç seria força similar.

CONFLICTE. La premissa fonamental de Carles Puigdemont -mantenir viu el conflicte- és una estratègia legítima. No només per als que, com ell, estan privats de tornar a casa seva. Ho és també perquè sense una pressió forta i continuada, des de Catalunya i des de fora, l’estat espanyol no mourà fitxa ni s’asseurà a negociar (i Puigdemont ho sap)...

Toni Soler

pd 1757 Ja no som un sol poble?

(arafa....)

Ara que l’independentisme sembla haver tocat sostre electoral, per seguir creixent n’hi ha que defensen la via de la tensió permanent i el conflicte obert, i n’hi ha que creuen que, sense renunciar a res, toca rebaixar la tensió per no reforçar precisament l’esquerda propiciada per Cs, que com passa sovint en molts partits té una cúpula més radicalitzada que els mateixos votants. Si l’independentisme, malgrat la repressió, és capaç de reforçar-se en l’esperit d’“un sol poble”, si és capaç d’empatitzar i adreçar-se als no convençuts, per treure’ls del marc mental de la por en què els ha ficat Cs, o als indefinits, per acostar-los al marc sobiranista, podrà seguir avançant. Si va al xoc, a més de tenir molts punts de tornar a sortir derrotat per un Estat nacionalista amb tics autoritaris pot afegir llenya a la fractura vaticinada per Aznar i posada en pràctica per Cs (i ara també ja descaradament pel PP de Casado).

Ignasi Aragay

ps 1756 Perpinyà

L’acte del president Puigdemont a Perpinyà va ser humanament emotiu i políticament transcendent. Aquesta transcendència es pot llegir en l’anàlisi conjuntural: la força de l’acte deixa clar que en la galàxia independentista hi ha tot un sistema polític molt divers que pot orbitar entorn de la figura de Puigdemont. No és l’únic sistema d’aquesta galàxia, i té interseccions i diferències amb els altres que hi ha -sobretot amb el d’Esquerra-, però seria un error infravalorar-lo. I la clau d’aquest sistema és la mobilització permanent i el xoc amb l’Estat en tots els fronts possibles. Per als analistes electorals, la dada no és menor. Però tot això no deixa de ser conjuntura. L’acte és transcendent perquè no parla només de com es reparteix l’espai independentista sinó també sobre la potència total, l’amplària del perímetre, la capacitat de compromís i de mobilització. Aquest món està en mutació, però ni s’encongeix ni es refreda. Ni es rendeix ni deserta. I una altra dada transcendent més enllà de la conjuntura: si la Catalunya Nord era un territori on la catalanitat estava en retrocés i on era més folklòrica que no pas cultural o política, això ha canviat. Ara hi ha una catalanitat política. I això canvia moltes coses, també al sud de les Alberes.

Vicenç Villatoro