pd 1873 En plena desfeta de les comunitats (i 2)

(arafa...)

... continuació.

La destrucció de les comunitats és paral·lela a la dels ciutadans que les integren. Conviure vol dir parlar, abordar el conflicte i posar límits a la llibertat de cadascú perquè tots visquem millor. Conviure vol dir topar, i topant suavitzar les arestes, com els còdols d'un riu. I la sensació és que aquest model econòmic ens incentiva sempre a viure sense conviure, sense topar, ignorant-nos. Tanca la botiga del carrer major i esclaten nous i flamants hipermercats. I en lloc de saber com li ha anat la selectivitat al fill de la Paquita, la caixera et diu que premis un botó si vols que l’escaig del canvi que t’hauria de tornar vagi a una ONG. Solidaritat asèptica, solidaritat de propina que compensa la mala consciència de tot el plàstic que omple el carro, solidaritat que ens permet ser insolidaris -donar sense donar-nos- igual com les xarxes socials ens permeten comunicar sense comunicar-nos, inhibint la nostra part més empàtica i racional.

No és sorprenent que un model econòmic basat en l’afany de fer-se milionari peti qui peti -incloent-hi el planeta- hagi destruït les comunitats, que tenen com a motor el bé comú. El que seria sorprenent és que les puguem reconstruir si no el canviem substancialment.

Albert Pla Nualart

pd 1872 En plena desfeta de les comunitats 1

(arafa...)

Tant si són llibres com ventiladors, trobar el que vols a la botiga on hi ha éssers humans que parlen i tenen és cada dia més difícil. I cada dia és més fàcil entrar a internet i que t'ho porti a casa algú que només sap fer firmar. Tard o d'hora serà un dron... És un símptoma més que el model econòmic del qual no sabem com baixar és una màquina d’aïllar-nos i destruir comunitats... I on més s’aprecia, on el canvi és més visible, és als pobles petits... La canalla del poble, iniciant-se en el prebotellón, i un munt d’adults dins de cada casa suportant -sense fer res- els ritmes llatins fins a hores intempestives. Si un poble petit no és capaç de socialitzar en la civilitat els seus adolescents, si no és capaç de fer-los entendre -comptant amb la complicitat dels seus pares- una cosa tan simple com que ningú té dret a envair la intimitat dels altres amb la seva música, i menys a la matinada, ¿on se suposa que sobreviuen les comunitats? I, si no hi ha comunitats, ¿on se suposa que s’han d’integrar els milers i milers de nouvinguts que, ens agradi o no, vindran a viure amb nosaltres en els pròxims decennis?... (continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 1871 Dejunis intermitents

(arafa...)

No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats. Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a l'estranger seria lliure... Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos del Parlament, ... Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o com se'n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu, perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li va bé a la societat que demana el dret a l'autodeterminació, ni als presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així– sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges...  I que aquí i allà, ara, hi hagi gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els catalans siguem més lliures, sinó més prims.

Empar Moliner

pd 1870 Article segon

(arafa...)

Espanya no té Constitució. Només té mig article segon. ... En el debat polític espanyol, formar part del bloc autoproclamat constitucionalista és estar d'acord amb la primera part de l'article segon: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". La resta del text és del tot irrellevant, no cal estar-hi d'acord per proclamar-se constitucionalista. Ni tan sols cal acceptar la segona part de l'article: "I reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren". Només així s’entén que grups que volen suspendre o abolir les autonomies convoquin manifestacions a favor de la Constitució. Només així s’entén que la ultradreta antidemocràtica aplaudeixi una Constitució que diu en algun altre lloc que Espanya es constitueix en un estat democràtic. Només cal creure en mig article segon, i en tot allò que faci falta per assegurar-ne el compliment. La resta és ornament, es diu perquè s’ha de dir, es pot reformar, t’ho pots saltar si entra en contradicció amb l’únic article rellevant...

Vicenç Villatoro

pd 1869 Els enemics de la democràcia

(arafa...)

  ...Vox és la manifestació espanyola d’un corrent que ha aparegut arreu d'Occident com a conseqüència de la globalització: la ira de les classes mitjanes que se senten o perdedores o amenaçades econòmicament i culturalment... , la major part dels andalusos que han votat Vox no ho han fet perquè siguin racistes, homòfobs, sexistes o hiper centralistes, sinó perquè estan farts del “sistema”, i trien l'opció que més irritació produeix als seus representants. En realitat, el “sistema”, i concretament els partits socialdemòcrates i conservadors que l’han gestionat des de la postguerra, són culpables com a mínim de negligència. Van abraçar acríticament la globalització fent seus els arguments dels propagandistes del capital financer –els economistes liberals–, i ara és evident que haurien hagut de ser més cautes ... la immigració, afavorida pels partits dominants i aplaudida per l’empresariat, però que empobreix la classe mitjana baixa. L’oposició furibunda a la immigració és un senyal d'identitat de l'extrema dreta, però a partits com Die Linke o la França Insubmisa es comencen a sentir veus qualificades que també la qüestionen (“quan estem a l’esquerra però tenim el mateix discurs sobre els immigrants que els empresaris, tenim un problema”, sentencia un dels líders d’aquest segon partit)...

Miquel Puig

pd 1868 La bèstia i l'àngel

L'any 1938 José María Pemán publicava el Poema de la Bestia y el Ángel, una mena d’interpretació mística de la Guerra Civil. El llibre és execrable de forma i de fons, fins al punt que el mateix Pemán el va acabar rebutjant... Aquell text delirant de Pemán acaba sent un advertiment molt seriós contra els perills reals de barrejar política i religió... La religió és el territori del dogma. La política, el de la negociació i el debat. Quan, en política, acabes creient que el teu ideal és un mandat diví i que l'ideal de l’adversari és, literalment, una maniobra diabòlica, et sents legitimat per fer qualsevol cosa. Si el que defenses és un bé superior, que està per damunt del debat i la votació i que té un origen diví, s'hi val tot, per defensar-ho. El vell pamflet de Pemán ens recorda els immensos perills d'aquest matrimoni de política i dogma. I en el fons ens explica el mecanisme pel qual, un cop hi veus la mà del dimoni, acabes creant una policia patriòtica per exorcitzar-lo.

Vicenç Villatoro

pd 1867 A la curta i a la llarga

(arafa...)

...I en el cas del govern català, l’absència d’un lideratge clar, combinada amb les interferències de Lledoners i de Waterloo, i l’enorme nuvolada del procés judicial contra els líders de l'octubre passat, fan una sensació d’encallament que, amb el pas del temps, pot ser una eina de desmobilització i desmoralització... Les enquestes indiquen tossudament que a) l'independentisme no baixa i la idea d’un referèndum pactat té un suport majoritari de la societat; b) els partits unionistes no semblen en condicions de forjar una majoria alternativa, i c) ERC és la favorita per endur-se la victòria, més o menys ajustada, en el pròxim cicle electoral. Però els republicans estan molt lluny d’afrontar un altre xoc directe amb l'Estat, si més no amb l'actual equilibri de forces. Ens podem trobar amb un període més o menys llarg d’hegemonia independentista... sense independència. Governar bé l’autonomia, reclamar la sobirania i mantenir la tensió amb l’Estat, tot esperant el moment més idoni per al pròxim embat. Estem parlant d’un període massa curt per oblidar l’objectiu final, però massa llarg per considerar-lo un impàs. ¿És possible fer això d’una manera coherent?...

Toni Soler