pd 1876 Els altres 6-D (1)

​(arafa...)

https://www.ara.cat/opinio/David-Fernandez-altres-6D_0_2142985831.html

1978. 40 anys després, la llei del silenci i la doctrina del mutisme continuen vigents i no permeten qüestionar i negar alguns tòpics i mites de la faula de la transició reformista. ‘Pacífica’ en diuen, però qui en miri la cara B descobrirà que de pacífica poc: 714 morts entre el 1975 i el 1983. 178 per accions policials i violència institucional; 67 per violència ultradretana. No són dades oficials: "Les tenim, però no te les donarem"​... ​Ni pacífica ni modèlica, doncs, però prohibit dir-ho. Però sí, el preu de la Transició va ser oblit i impunitat. De fet, de tan singular i invertida que va ser, resulta que els botxins foren qui van perdonar les víctimes i no a l'inrevés, que és el que acostuma a passar quan la democràcia guanya. Amnèsia i injustícia...

1988. Causalitats repressives, el 6-D el Regne d'Espanya rebia la primera sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg, que clarificava que no complien la Constitució...

1998.... José María Aznar havia afirmat des de Turquia arran del tancament de l''Egin': "¿Es pensaven que no ens hi atreviríem?" El diari fou tancat pel govern via ordre judicial de Baltasar Garzón. 11 anys constitucionals després, lacònicament i a misses dites, el Suprem constatava "la il·licitud del tancament"...

2008...​

​2018. Com a procés destituent, les dades són avui inapel·lables: el 1978 un 90% de la societat catalana donava suport a la Constitució. Avui no ho faria ni un 17%. I un 57% ho faria en contra. I per això el 40è aniversari de la Constitució només el poden celebrar a Catalunya amb xarop de canya i a cop d’excepció. Revisitada metàfora dràstica: nou ciutadans catalans són ciutadans lliures a Europa mentre a l'estat espanyol serien presos polítics.​..​

 David Fernàndez

pd 1875 El poble i el no-poble (2)

(arafa...)

L’enorme repte de la democràcia és que el vot de l’informat, compromès i tolerant val igual que el de l'ignorant, egocèntric i fanàtic.​..​ ​Si no partim de la base que el poble no és cap ideologia, ni cap ètnia, ni cap raça, ni cap classe social sinó la comunitat que construïm cada dia en la imprescindible i difícil convivència; la que a través d’una bona escola i unes dignes condicions de vida intentem que estigui informada, es comprometi i aprengui a ser tolerant, la democràcia no és factible. ​...​ el sobiranisme només pot avançar convencent votants -i especialment els més ignorants, egocèntrics i fanàtics- que el seu projecte és millor per a tothom. ​

Tot el que es basi en dividir entre poble i no-poble farà que acabi guanyant qui sigui més violent i tingui més força. I em temo que no serem nosaltres.

Albert Pla Nualart

pd 1874 Si Vox aterra a Catalunya

(arafa...)

El vot dretà, xenòfob, homòfob i nacionalista (espanyol) va cap amunt. A Catalunya aquest vot només pot procedir del PP i de Ciutadans. Vox ja té una bona pista d'aterratge: tot el franquisme i el feixisme català, desaparegut durant lustres, ha trobat la seva oportunitat de ressorgir a través de l’entramat d’entitats antiindependentistes que han florit no se sap ben bé com (ni amb quins diners). Societat Civil Catalana n’és l'exemple més fefaent. I fins ara la seva expressió política ha estat Ciutadans, perquè els votants d’ultradreta hi veien, darrere d'un finíssim tel de modernitat impostada, els seus valors de sempre, que són els de l’aznarisme. Però a partir d’ara també hi ha Vox. I Vox no necessita tels ni filtres, ni donar-se-les de cosmopolita ni d’europeista per dissimular... Hi ha un factor que encara podria complicar més la vida a Ciutadans: que les restes de l’espai convergent donessin forma a un nou partit que tornés a ocupar-se dels seus votants tradicionals, la major part dels quals s'han tornat sobiranistes, però ni tenen pressa ni volen saber res de la CUP. Ara mateix, aquest espai està esmicolat entre el PDECat, la Crida, JxCat... És massa d’hora per saber què o qui prevaldrà. En qualsevol cas, és un consol que l'àmbit sobiranista, tan ample i variat com és, no hagi caigut en la temptació del populisme xenòfob. A casa nostra, aquest privilegi queda reservat als defensors de l'Espanya eterna.

Toni Soler

pd 1873 En plena desfeta de les comunitats (i 2)

(arafa...)

... continuació.

La destrucció de les comunitats és paral·lela a la dels ciutadans que les integren. Conviure vol dir parlar, abordar el conflicte i posar límits a la llibertat de cadascú perquè tots visquem millor. Conviure vol dir topar, i topant suavitzar les arestes, com els còdols d'un riu. I la sensació és que aquest model econòmic ens incentiva sempre a viure sense conviure, sense topar, ignorant-nos. Tanca la botiga del carrer major i esclaten nous i flamants hipermercats. I en lloc de saber com li ha anat la selectivitat al fill de la Paquita, la caixera et diu que premis un botó si vols que l’escaig del canvi que t’hauria de tornar vagi a una ONG. Solidaritat asèptica, solidaritat de propina que compensa la mala consciència de tot el plàstic que omple el carro, solidaritat que ens permet ser insolidaris -donar sense donar-nos- igual com les xarxes socials ens permeten comunicar sense comunicar-nos, inhibint la nostra part més empàtica i racional.

No és sorprenent que un model econòmic basat en l’afany de fer-se milionari peti qui peti -incloent-hi el planeta- hagi destruït les comunitats, que tenen com a motor el bé comú. El que seria sorprenent és que les puguem reconstruir si no el canviem substancialment.

Albert Pla Nualart

pd 1872 En plena desfeta de les comunitats 1

(arafa...)

Tant si són llibres com ventiladors, trobar el que vols a la botiga on hi ha éssers humans que parlen i tenen és cada dia més difícil. I cada dia és més fàcil entrar a internet i que t'ho porti a casa algú que només sap fer firmar. Tard o d'hora serà un dron... És un símptoma més que el model econòmic del qual no sabem com baixar és una màquina d’aïllar-nos i destruir comunitats... I on més s’aprecia, on el canvi és més visible, és als pobles petits... La canalla del poble, iniciant-se en el prebotellón, i un munt d’adults dins de cada casa suportant -sense fer res- els ritmes llatins fins a hores intempestives. Si un poble petit no és capaç de socialitzar en la civilitat els seus adolescents, si no és capaç de fer-los entendre -comptant amb la complicitat dels seus pares- una cosa tan simple com que ningú té dret a envair la intimitat dels altres amb la seva música, i menys a la matinada, ¿on se suposa que sobreviuen les comunitats? I, si no hi ha comunitats, ¿on se suposa que s’han d’integrar els milers i milers de nouvinguts que, ens agradi o no, vindran a viure amb nosaltres en els pròxims decennis?... (continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 1871 Dejunis intermitents

(arafa...)

No estic segura de res, no vull dir a ningú què ha de fer. El meu dia a dia –com el de molta gent– es veu ocupat per l’existència dels presos polítics. Gent empresonada per delictes inventats, després que l’Estat procurés que no ho fossin, d’inventats. Gent en presó preventiva des de fa un any que si hagués marxat a l'estranger seria lliure... Entenc, doncs, el dolor de la resta de diputats honestos del Parlament, ... Però jo, si fos ells, no faria dejunis intermitents o com se'n vulgui dir. Fer un dia de dejuni solidari et pot anar bé a tu, perquè té un component d’expiació que respecto i comprenc. Però no li va bé a la societat que demana el dret a l'autodeterminació, ni als presos. Entenc la idea que hi ha rere el petit –si en podem dir així– sacrifici. Jo mateixa quan faig les coses felices i alegres del dia a dia penso en ells, que són a la presó i no poden fer-les. Té el mateix component religiós, trobo, que asseure un pobre a la taula o que no menjar carn per Quaresma. S’acaba el dejuni. Menges...  I que aquí i allà, ara, hi hagi gent que no mengi durant un dia, en solidaritat, no farà que els catalans siguem més lliures, sinó més prims.

Empar Moliner

pd 1870 Article segon

(arafa...)

Espanya no té Constitució. Només té mig article segon. ... En el debat polític espanyol, formar part del bloc autoproclamat constitucionalista és estar d'acord amb la primera part de l'article segon: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols". La resta del text és del tot irrellevant, no cal estar-hi d'acord per proclamar-se constitucionalista. Ni tan sols cal acceptar la segona part de l'article: "I reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i les regions que la integren". Només així s’entén que grups que volen suspendre o abolir les autonomies convoquin manifestacions a favor de la Constitució. Només així s’entén que la ultradreta antidemocràtica aplaudeixi una Constitució que diu en algun altre lloc que Espanya es constitueix en un estat democràtic. Només cal creure en mig article segon, i en tot allò que faci falta per assegurar-ne el compliment. La resta és ornament, es diu perquè s’ha de dir, es pot reformar, t’ho pots saltar si entra en contradicció amb l’únic article rellevant...

Vicenç Villatoro