pd 2061 Nadal - Federer o ensenyar a persistir

(arafa...)

Nadal i Federer han ofert, una altra vegada, un espectacle emocionant, ple de cops increïbles, amb el manacorí resistint fins a la cinquena pilota de partit. En un article a El País, el que va ser entrenador de Nadal, el seu tiet Toni, es pregunta com és que els joves tennistes no han desbancat aquests dos que ja passen dels trenta. I n’insinua el perquè: “En l’aspecte formatiu, tot allò que facilita en excés debilita. Hauríem de ser capaços de dir als nois que el dia que les coses no surten bé no poden abaixar els braços i fer mala cara. Federer i Nadal no es rendeixen perquè els van obligar a acceptar l’adversitat, i tot amb l'estima dels qui els van formar”. No sé si és un clàssic considerar que abans s’educava millor, però Toni Nadal no és el primer que diagnostica que tenim por de ser exigents i tenim tendència a sobreprotegir la canalla.

Antoni Bassas

pd 2060 La metròpoli desconnectada de la terra

(arafa...)

Un món  on les ciutats es veuen a si mateixes flotant i desconnectades del seu entorn geogràfic més immediat...  recordin Jaume Collboni quan, horroritzat davant les tractorades independentistes, va etzibar aquell cèlebre "Quan vaig veure la imatge de tractors entrant i les editorials marxant vaig pensar: aquí prendrem mal de veritat". Un desinterès que condueix en el millor dels casos a un paternalisme ignorant benintencionat, i en el pitjor, a l'altiva ignorància d'un supremacisme urbà, que es vanagloria de ser obert però que menysprea i insulta tot allò que prové de pagès. ..

I sí, al camp, com a les ciutats, hi ha gent ignorant, però també hi ha gent que viatja, que llegeix, a qui li interessa el cine, la natura i el teatre, i hi ha gent que simplement viu una vida digna a les societats cohesionades dels pobles. Gent amb menys ínfules que alguns cosmopolites que en realitat són garants d'un provincianisme global que cada cop s'assembla més: cursis a la caça d'autenticitats prefabricades, "experiències", en diuen, mentre ignoren les realitats socials vives com les Terres de l'Ebre que tenen a la cantonada.

Adrià Alcoverro

pd 2059 De la solidaritat en diuen bonisme

(arafa...)

De la solidaritat en diuen bonisme. De l'egoisme, sentit comú. Rere cada sensellar i cada immigrant hi veuen un delinqüent en potència... Si noteu que aquesta mena de raonaments simplistes s’està infiltrant en la vostra manera de veure el món, vol dir que comenceu a flirtejar amb l’insidiós populisme d'ultradreta que culpabilitza els més dèbils de tots els mals, que busca bocs expiatoris fàcils. Vol dir que comenceu a veure enemics i perills per tot arreu. Vol dir que, sense adonar-vos-en, classifiqueu les persones pel seu origen, pel seu color de pell, pel seu idioma, pel seu aspecte, i que sospiteu de les que considereu que no són dels vostres, és a dir, blancs catalans. Vol dir que la diferència, en lloc d’encuriosir-vos, us espanta. Vol dir que la por s'està apoderant de la vostra vida social. Vol dir que esteu caient en una mena de subtil complex de superioritat supremacista. És greu, doctor? Doncs sí, ho és. Us cal un tractament de xoc. Si podeu viatjar, aneu allí on la guerra o la fam senyoregen, feu turisme solidari: a Àfrica, a l'Amèrica Llatina, al Pròxim Orient, a Àsia. No us faltaran destins. Entendreu per què venen... I si no podeu viatjar ni teniu temps per a la solidaritat de proximitat, mireu en la vostra família o entorn d’amistats quants orígens diversos hi ha. Trobareu que tots som una mica immigrants... 

Ignasi Aragay

 

pd 2058 "Shit and walk"

 (arafa...)

... No m'agrada el que representa el PSOE (els GAL, el “ Nos lo hemos cepillado” i, ara, l’esbojarrat Josep Borrell i l’acomplexada España Global). Tampoc m'agrada la manera de passar la maroma que té Podem amb la monarquia o amb la nació catalana. Puc dir que el PP no m’agrada menys que el PSOE (que en algunes coses m’agrada més). Però sí que m'agrada més el PSOE que Ciutadans. I que Vox.

Tots els partits sobiranistes catalans, ERC, JxCat i la CUP, s'han presentat a les eleccions autonòmiques espanyoles del 10-N... Per tant, tots aquests sobiranistes han acceptat les normes autonòmiques. I les accepten cada dia, des del moment que van al Congrés, seuen a l'escó i voten. Si volen la independència (com jo) han d’explicar quina idea tenen, si és que en tenen alguna.

... I llavors què? ¿Observar com ens “reformen" la tele i l’escola, aviam si, emprenyats, finalment fem una sedició, aquest cop de veritat, i no inventada, i fem la independència unilateral? Crec que avui tots som autonomistes forçats.  

Empar Moliner

pd 2057 Quina barbaritat!

 

(arafa...)

Set dels tretze membres de la Junta Electoral Central han decidit que volen salvar Espanya a qualsevol preu. Tenen molts predecessors en aquesta tasca, des de fa dècades. En la vigília d’una investidura que la dreta espanyola considera la liquidació de la sobirania, la Junta ha pres una decisió que és una veritable barbaritat. En tots els sentits. Per la desproporció entre la causa i l’efecte: expulsa de la presidència de la Generalitat qui l'ocupa legítimament pel mandat de les urnes, per haver tret tard unes pancartes. Per la incompetència: un òrgan que serveix només per vetllar per unes eleccions pren una mesura que per la seva transcendència i gravetat supera les seves atribucions naturals. I finalment perquè genera una crisi infinitament més greu que la que vol resoldre.... I sobretot complica del tot a fora i a dins la imatge d'una Espanya democràtica: a cada decisió de l’una i de l'altra, la justícia espanyola i la justícia europea estan més lluny i són més incompatibles.

Vicenç Villatoro

pd 2056 Llengua, nació i sobiranisme

(arafa...)

... la idea de repartir carnets de catalanitat em repugna. Aquest país serà dels que hi visquin, el defensin i el sentin seu, parlin el que parlin...  Construir Catalunya al voltant del català ha sigut i és un gran projecte -el projecte que molts estimem-, però això no el converteix en l’únic possible i legítim. Perquè se’n surti caldrà que sigui i continuï sent el que suscita més adhesions... un projecte nacional ha d’integrar: ha de fer creure als que d’entrada no el comparteixen que apuntant-s'hi viuran millor ells i els seus fills. Però continua necessitant signes d’identitat que cohesionin i singularitzin... el nacionalisme català... té molt clar que no hi haurà nació sense llengua nacional.

¿Va per aquest camí l’actual sobiranisme? No tinc aquesta impressió. Una part essencial de la seva estratègia per créixer, per eixamplar la base i arrelar en les àrees més castellanoparlants, és no qüestionar mai l’anomenat bilingüisme :  que tothom sàpiga i domini perfectament una gran llengua mundial i només una part cada cop percentualment més petita de la població sàpiga, domini i senti seva una llengua minoritària que se suposa que és la llengua pròpia del país...  ¿No ens pot passar que a mesura que eixamplem la base anem diluint la identitat que impulsa el sobiranisme?.

Quan Fabra va iniciar la seva obra codificadora, el català era una llengua popular que aspirava a arribar a les institucions. Ara s'està convertint en una llengua d’institucions que va perdent presència popular: en una llengua que, a peu de carrer, es percep com a prescindible i comença a fer nosa. Caldria que ens preguntéssim, abans que sigui massa tard, si sense aquesta nosa tenim projecte nacional.

Albert Pla Nualart

pd 2055 Els anys 20: la dècada dels populismes?

 

(arafa...)

L’historiador grec Polibi va encunyar cap a l'any 200 aC el concepte d’oclocràcia, una forma de degeneració de la democràcia en què la massa viciada, confusa i irracional ja no representa la voluntat popular i, per tant, fa trontollar la idea de govern del poble. Més de dos mil·lennis després, el populisme presenta força similituds amb l’oclocràcia: la gent, cansada d’una democràcia corrupta i d'una elit política allunyada de les seves necessitats, s'agafa a idees primàries pretesament salvadores amb la vana pretensió de capgirar les coses. Busca enemics fàcils i solucions màgiques. És un fals retorn a l'essència democràtica. Un retorn demagògic a un pseudogovern del poble.

Més que la restauració d’una democràcia autèntica, els populismes acostumen a ser el preàmbul d'un autoritarisme poc dissimulat, marcat per un lideratge fort i personalista que s'erigeix com a veu del poble incomprès. Serien com una dictadura dins d'una democràcia formal desvirtuada... la democràcia populista són ... difícils de combatre. Perquè no hi ha promeses alternatives enlluernadores que valguin... la democràcia dels estats liberals paga els seus propis pecats: haver-se deixat guanyar terreny pel capitalisme financer, haver-se deixat segrestar per una aristocràcia funcionarial, haver perdut el discurs del bé comú cedint a l’individualisme neoliberal... El populisme senzillament s’aprofita de totes aquestes febleses i mira cap a un fals passat idealitzat: ho critica tot per assolir el poder democràtic amb proclames buides i gens creïbles...

Ignasi Aragay