pd 2105 La credibilitat dels governs i el coronavirus

(arafa...)

El món no s’acaba. Tranquil·litat i bons aliments. En situacions excepcionals és quan més falta fa el sentit comú. Per desgràcia, el canvi de la passivitat a la sobreactuació que han demostrat els nostres governants no hi ajuda gaire... Tant el govern català com l’espanyol pocs dies enrere havien minimitzat el perill (del Covid-19) donant a entendre que tot estava sota control. Amb la corba de contagis disparada, s’han vist empesos a donar la cara, però han fet passar les paraules per davant dels fets. Si no ho tens tot lligat no ho diguis: les paraules sense fets acaben sonant a retòrica buida... Has de tenir molta credibilitat perquè la gent et segueixi en situacions de crisi, de sacsejada, d’incertesa. I no és el cas en cap dels dos casos. Si no la tens, val més que et limitis a actuar amb coherència, pas a pas, decisió a decisió, cosa que t’acabarà donant la credibilitat.

Vivim temps de crisi general de la credibilitat, de màxima desconfiança cap al poder, cap als mitjans de comunicació, cap als experts, cap als metges, cap a tot. L’autoritat, així en genèric, està sota sospita... 

Afortunadament, la gent toca de peus a terra. I fa el que toca...  El món no s’atura. El que no sé és si haurem après la lliçó: el meu escepticisme creix a un ritme força més ràpid que el de contagiats del coronavirus.  

Ignasi Aragay 15/3/2020

pd 2104 ... i nosaltres ens enamorem

(arafa...)

“Hi ha hagut al món tantes pestes com guerres. I, això no obstant, guerres i pestes atrapen la gent sempre igualment desprevinguda. [...] La plaga no és feta a la mesura de l'home, i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen”...   "per dir simplement allò que s’aprèn enmig de les plagues: que hi ha en els homes més coses dignes d’admiració que de menyspreu”. (La Pesta de Camus)

Tot anirà bé, ens diem aquests dies, i ens ho creiem a mitges. Sabem que la vida és una condemna a mort però fem com si no, i en moments així la sentència se'ns fa evident. Com se'ns fa evident que l’únic camí és seguir endavant i a veure què. També hi ha amor en temps del còlera, també passen coses boniques enmig de les crisis. Ho diu Ingrid Bergman a Humphrey Bogart: “El món s'enfonsa i nosaltres ens enamorem”.

Eva Piquer 14/3/2020

 

pd 2103 Binarisme feminista

 (arafa...)

“Els homes sempre destrueixen, les dones construïm, però no se'ns reconeix cap mèrit”, afirma una brillant i respectada feminista catalana. El que diu és clarament fals -hi ha homes que construeixen, dones que destrueixen i dones a qui, havent construït, se'ls reconeix el mèrit-... Des de certes ideologies es tendeix a creure que la secular condició de víctima justifica o excusa aquest maximalisme, i que obviar el que es veu com a excepció reforça la pròpia posició i et fa més fort...

No tots els feminismes ho veuen igual. Hi ha un feminisme que parteix, des del seu mateix llenguatge, de pressupòsits substancialment diferents dels del patriarcat, començant per rebutjar la idea que ens dividim en dos gèneres i que un és millor que l'altre.

El llenguatge feminista pot adobar el terreny de la polarització o el de l’empatia. No hi creixerà el mateix. El feminisme només ampliarà la base si es ven com a projecte inclusiu que crida tothom a ser més humà. No va per aquí afirmar “Els homes ens maten”, perquè el que mata les dones és un masclisme que amara tota la societat, un estadi de l'evolució en què la força bruta encara s'imposa a la intel·ligència i la sensibilitat... Calen molts més mitjans que converteixin noves lleis en instruments eficaços perquè viure sent dona exposi el mínim possible a aquesta violència bàrbara. Calen i són urgents. Però sabem que a la llarga l’única protecció efectiva passa per civilitzar-nos... No és una qüestió de gènere, és una qüestió de desigualtat i de poder...

Albert Pla Nualart 8 de març de 2020

pd 2102 Políticament desvalguts

 (arafa...)

La política és una part de l’existència, poc o gens poètica, que sovint ens fa de màscara, que dissimula el nostre jo autèntic. És un conflicte que disfressa i oculta el nostre conflicte més essencial com a persones, com a individus. La política és esgotadora, no tant pel que té de lluita com pel que suposa de convenció, de terreny marcat... la naturalesa de la mateixa activitat política, que tendeix al gregarisme, a buscar l’aplaudiment, a donar seguretat, a la comoditat de les mitges veritats que sempre són mitges mentides. En política, pensar al capdavall resulta massa perillós, i qui ho fa és expulsat del terreny de joc tard o d'hora.

Per què és tan necessària la rotació en política? Perquè el poder mata la poesia, soterra l'artista que tots portem dins, expulsa el risc creador, silencia els nostres conflictes interns, apaga l'ésser contradictori i desvalgut. Ens fa menys persones, falsament ens protegeix amb la màscara, amb una cuirassa d'idees estandarditzades, codificades i perfectament contraposades a les de l’enemic. Foragita l'ésser que pensa i estima i deixa exposat l’autòmat que treballa i executa, que obeeix, que es deixa portar per l’onada, que no s’atreveix a capbussar-se en les aigües tèrboles del seu jo.

La política és més vòmit (Bacon) que poesia (Miró). I alhora sense política no podríem viure, no podríem organitzar la convivència dels individus desvalguts. La necessitem com el pa que mengem, encara que ens provoqui indigestions morals. Potser el secret rau a despullar-la fins on siguem capaços del seu inherent component de lluita gregària i a vestir-la amb totes les gales de l'ideal estètic de servei i llibertat interior. A entendre-la, doncs, com una festa, com una obra d'art, com una pàgina en blanc.

 Ignasi Aragay 9/2/2020

pd 2101 Nacionalisme ètnic i purisme lingüístic

(arafa...)

La lluita de Catalunya per no ser assimilada per Espanya -per no esdevenir una part més de la nació espanyola- té un clar correlat en la lluita del català per no ser assimilat pel castellà -per no ser considerat un dialecte del castellà-. Són dues ansietats que tenen en comú la voluntat de mantenir-se singular i diferent, però ¿són inseparables?, ¿són dues cares d'una mateixa moneda?...

Un cas molt comú de purisme es dona quan dues llengües estretament relacionades -una més dèbil, l’altra més forta- competeixen per ser llengua nacional. Els parlants de la forta tendeixen a considerar la dèbil un dels seus dialectes. Els defensors de la dèbil els responen potenciant al màxim tot el que la singularitza de la forta, fins i tot quan per trobar-ho han de desenterrar arcaismes... I aquesta tendència s’exacerba quan un marc sociolingüístic advers va acostant la llengua dèbil a la forta sense que hi hagi prou poder, prou consens o prou voluntat política per revertir aquest procés...

La deriva perillosa del purisme lingüístic -contra el qual Fabra ja va topar -és que, pretenent reforçar la llengua com a signe d'identitat, l’afebleix com a instrument de comunicació i n’acaba fent fora bona part dels parlants, que ja no es reconeixen en aquella “llengua pura”; que, si no la poden viure amb un mínim de naturalitat, se'n desentenen. El purisme és la sublimació d’unes frustracions polítiques que acaba convertint la llengua en un reducte elitista. Contra ell, la via més sensata per mantenir viu el català és basar l’estàndard en el que és més central, general i viu: en tot el que està plenament integrat en la llengua al marge de quin sigui el seu origen... El que fa una paraula catalana, no és el seu origen sinó “el seu arrelament en el cos social”. És el mateix que fa catalana una persona quan es parteix d'un nacionalisme cívic i no pas ètnic. Per això no resulta gaire sorprenent que els mateixos que ens comminen a dir-ne cinyell del cinturó acabin volent decidir qui és català i qui no.

Albert Pla Nualart 9/2/2020

pd 2100 Reeducació

 (arafa...)

La fiscalia s'oposa als permisos penitenciaris que es proposen per als Jordis -com per a tants altres presos- amb l’argument que no estan penedits ni han demostrat estar reeducats. Reeducats. De què em sona la paraula? ... Certament, les presons han de servir per a la reinserció social de les persones que han comès un delicte. Però ¿han de servir també perquè la gent deixi de pensar allò que pensa i deixi de creure en allò que creu? ¿Han de canviar les idees de la gent? ...  no es conformen volent canviar les accions dels presos: en volen canviar les consciències i les creences. Als Jordis (i als altres presos polítics) no els volen deixar sortir perquè no han aconseguit canviar-los la consciència ni les idees. No estan reeducats.

Vicenç Villatoro  9/2/2020

pd 2099 Diàleg sincer i realista

 (arafa...)

... em costa entendre que “el diàleg sincer i realista” sigui sempre el millor camí per superar un conflicte. Posem-nos en la pell d’una dona maltractada per un marit masclista. ¿Té sentit aconsellar-li aquest tipus de diàleg?... La dona maltractada pot acceptar que no té dret a decidir al marge de la voluntat del seu marit. I el mateix pot fer la nació negada per l’estat al qual pertany. Plantar cara, quan no et reconeixien com a persona o com a nació, desemboca en la violència, i en la violència guanya el més fort. Tant si ho és físicament, per potencial repressor o demogràficament. Sí, cal remarcar que un estat on hi ha eleccions (que no equival a democràtic) en té prou amb la demografia per ignorar, sotmetre i anul·lar els grups nacionals quan són una minoria enfront del “nacionalisme estatal”. En la seva relació amb Espanya, Catalunya s’ha cansat d’explorar vies de diàleg. No és mèrit seu, és el que fan totes les dones o nacions maltractades abans de jugar-se-la...

Diàleg sincer i realista, el que calgui. Renúncia a la independència unilateral, també. Però l’Estat ha d’acceptar, d’entrada, que som una nació, és a dir, un subjecte polític que ha de poder prendre decisions, en un grau o altre, sobre ell mateix. Si aquesta “línia vermella” no s’accepta, podem optar per desaparèixer com a nació i deixar que ens espanyolitzin, però entenc i sempre entendré que alguns, per dignitat, no s’hi resignin.

Albert Pla Nualart 17/11/2019