pd 2180 Timidesa republicana

 (arafa...)

A mesura que se’n van coneixent detalls, l'escàndol de la monarquia espanyola es va fent més i més gran... A Espanya el problema no ha estat ni és només la monarquia corrupta, sinó totes les altres institucions que l’han protegida: partits, justícia, policia, etc... Els partits arrenglerats en l'anomenat règim del 78 (PSOE, PP i Cs) es posen de perfil i miren de minimitzar danys, protegint Felip VI. La nova extrema dreta treu pit monàrquic, amb mostres d'adhesió que són reveladores de la naturalesa i el significat històric de la institució. Però el més sorprenent de tot, malauradament, és que de moment la reacció de l’esquerra de tradició republicana (representada fonamentalment per Podem) ha sigut mesuradament tèbia. Han demanat comissions d'investigació i han expressat preocupació. Però es mouen en el càlcul per no incomodar el seu soci de govern i han renunciat a fer una batalla a gran escala pel canvi de la forma d'estat a Espanya. És molt difícil, diuen. El republicanisme espanyol difícilment tindrà un context més favorable que aquest per plantejar a fons la qüestió. Però fins avui sembla que ha decidit nedar i guardar la roba per preservar els equilibris del govern de coalició. 

Jordi Muñoz 12.7.2020

pd 2179 Places

(arafa...)

La diferència principal entre la ciutat de Barcelona i els pobles de tot Catalunya no resideix en el fet que a la capital es puguin visitar els frescos romànics o les taules gòtiques del MNAC, ni en el fet que a Barcelona es pugui escoltar la segona simfonia de Mahler o entrar en una llibreria ben abastida; ni tan sols en el fet que hi hagi botigues on venen de tot, a preus de fantasia. La principal diferència resideix en una cosa tan elemental com les places. 

Barcelona és una ciutat amb uns quants espais verds prou generosos, però sense places amistoses repartides pel teixit de la ciutat. Per contra, és estrany trobar un llogarret, un poble o una vila al nostre país que no tingui una, dues, tres o quatre places públiques, ben repartides en el contínuum del lloc, per a esbarjo, descans, lleure i benestar dels vilatans... Aquesta és la gran diferència entre la capital de Catalunya i els llocs amb escassos milers d'habitants: des del bar de la plaça un pot agrair al destí que encara sigui viu malgrat les malalties més inesperades, i a l’urbanisme antic la possibilitat de tastar, de molt a la vora, el ritme insospitat de la vida dels altres.

Jordi Llovet 11.7.2020

 

pd 2178 Sis, sis, sis...

 (arafa...)

Llegeixo que el rei Joan Carles va treure 100.000 euros al mes del compte de Suïssa entre el 2008 i el 2012 “que s'haurien destinat a despeses quotidianes de la família reial espanyola”...  Cent mil al mes per a “despeses quotidianes”. No pas extraordinàries, entenguem-nos... els de Palau no compren menjar, ni beure, perquè hi ha un pressupost a part. No han d’anar a la fruiteria, no han de pagar lampistes, jardiners o el manteniment de la piscina. Comptant que no paguen tot això, cent mil per a despeses “quotidianes” em sembla molt fins i tot a mi, que, per desgràcia, tinc la mà foradada. Cent mil entre cinc: el rei, la reina i els tres fills. Són vint mil al mes per a cadascú... Compto, esclar, que aquesta gent quan van als llocs són convidats. Si comptem que un mes té trenta dies, ens surt que podien gastar cada dia 666,666 euros. El número de la bèstia.

Empar Moliner 11.7.2020

pd 2177 Amnistia

 (arafa---)

“Seguim sent presos polítics. Volem la llibertat a través de l’amnistia, perquè som innocents”. Ho ha dit Oriol Junqueras, després que les juntes de les diverses presons demanessin formalment el pas al tercer grau, semillibertat, en diuen alguns, amb certa lleugeresa perquè, quan es tracta de la presó, la llibertat o és sencera o no és... Per retornar el conflicte a la política cal una amnistia, que és un acte polític... Estem en una alarmant fase de judicialització de la política, impulsada per la dreta... 

Josep Ramoneda 5.7.2020

pd 2176 Quina unitat? Quin diàleg?

(arafa---)

El miratge de la unitat independentista ha quedat aquesta setmana definitivament esborrat... Les ànimes de l'independentisme són moltes i variades, la pluralitat ideològica del moviment és el que li ha donat ales durant una dècada. En canvi, al llarg d'aquests anys les unitats polítiques tumultuoses i forçades no han quallat, ni han estat mai completes...

La idea d’unitat ja no és creïble. Respon a la falsa il·lusió nacionalista romàntica d’imaginar un país compacte, homogeni, unànime. Catalunya, ni segurament cap societat moderna, no és així. Ni crec que ens agradés que ho fos. Una altra qüestió és l’estratègia per avançar cap a la independència. Aquí sí que és imprescindible buscar la unitat, però una que respongui al país veritable, que aconsegueixi sumar la seva diversitat social, cultural i ideològica. Que respecti els ritmes i entengui les motivacions de cadascú. Això sens dubte és més difícil i més lent, però si s’aconsegueix també és més sòlid.

I de la mateixa manera que la unitat simplista, naïf o populista ja no serveix, també ha caducat el clam del diàleg a seques, onanista...

Comença una segona dècada del Procés, que serà menys excitant, però que hauria de ser més efectiva. 

Ignasi Aragay 5.7.2020

pd 2175 Un "fucking" drama

(arafa---)

En el debat sobre la salut del català hi ha una veritat que no es pot dir: l’evident i simple fet que és impossible que avanci si la llengua amb qui es disputa els usos públics no retrocedeix....

Si el català l’hem de salvar sent guais i enrotllats, l’única aposta factible és el catanyol bilingüista. Perquè parlar un català massa genuí no deixa de ser una mostra d’etnicisme; i no cedir la llengua, una forma de racisme. Cedim-la, i cedim-la generosament. Passem-nos a la seva abans que tinguin ni tan sols la temptació d’anar a la nostra. Actuant així -és cert- es parlarà molt més en castellà, però... i l’extraordinària imatge de cosmopolitisme que donarem!... 

... el drama és que no havent tingut la força per defensar la llengua amb el grau de fermesa -i antipatia - que calia, hem volgut fer de la debilitat virtut i de la simpatia l’única estratègia. Primer se'ns van acabar els monolingües autèntics i aviat no ens quedaran ni els simpàtics. “No confonguis el país amb Barcelona!”, salta el lector que encara parla sempre i arreu en català. Que no es confongui ell: el país no és Barcelona però el que passa ara a Barcelona -si mantenim la simpatia - serà el futur del país.    

Albert Pla Nualart 5.7.2020

pd 2174 Sánchez contra ERC

 (arafa---)

Em jugo un pèsol que no hi haurà convocatòria abans de les eleccions catalanes de la taula de negociació a la qual Sánchez es va comprometre amb Esquerra. Sánchez és un mal estadista, però és un excel·lent filibuster: els seus moviments no tenen per objectiu resoldre els problemes sinó obtenir rèdits electorals i conservar el poder. I, en aquesta lògica, sap que la convocatòria de la taula és un actiu electoral per a Esquerra. I ara això no li interessa. Fa uns mesos potser sí: llavors necessitava Esquerra i sabia que la castració de la taula de diàleg alimentava el món de JxCat i de Puigdemont...  a Sánchez li interessa un PSC reforçat i un independentisme afeblit. Per resoldre el problema català? No! Això és irrellevant. Per no dependre necessàriament d’un sol soci, per tenir més d'un soci possible i així abaixar-ne les exigències i poder triar el que li surti més bé de preu.

Vicenç Villatoro 4.7.2020