pd 2291 El dia de l'orgull culer

 (Nota de l'amanuense: parla del Madrid i de Koeman, però serveix pel Dinamo i per tothom)

(ara...mateix!)

Hi érem quan guanyar el Madrid era l'única alegria de l'any. Hi érem quan ens en van caure cinc al Bernabéu; fins i tot Luis Enrique ens en va fer un i Stóitxkov es va fer expulsar. Hi érem quan ens van vèncer amb total superioritat, sense gaire esforç, i Figo va fer el segon –de blanc–.... Hi érem el dia de la vaselina d’Alexis; que malament que vam jugar...

Repassem jornades més aviat deshonroses del nostre passat amb el Madrid perquè, malgrat la qualitat dels nostres jugadors, juguem com el Burgos de la temporada 78-79, i hem après que quan juguem malament el normal és perdre. Veient horrors tan fenomenals com el d’aquesta setmana contra un pèssim Dinamo de Kíev...

Quan el present és tan fosc que ens mutila l’optimisme i les ganes de somiar i ja no esperem els partits amb ganes de viure sinó amb pressentiment de mort, convé preguntar-se per què serem allà, a aquella hora, amb tant en contra. Segurament l’única resposta és purament cromàtica... odiem aquell escut regi. Assumir l'odi, en la fosca lletjor de la paraula, ens relliga al sentiment tribal i al reconeixement de la pròpia naturalesa, al record d’una història que es repeteix... I és allà, mancats de tota esperança i ja sense cap noció de l’estètica, quan entenem la nostra fortalesa, contra el Madrid és igual com de malament ho fem: és el dia de l'any que no sabem què és la vergonya, quan les raons s'apaguen i brilla la partícula zero del futbol. Anem de blaugrana, al davant n'hi ha uns de blanc.

Albert Martin 24.10.2021

pd 2290 Un altre anunci de l'Estat sobre Rodalies

(arafa<d'1any)

Com deuen ser de baixes les nostres expectatives sobre la xarxa de trens de Rodalies a Catalunya que aquesta setmana hem elevat a la categoria de notícia que els trens passin (però no parin) per l’interior del que serà la gran estació de La Sagrera. Mentre Espanya s'ha omplert de trens d'alta velocitat que van amunt i avall buits de passatgers, els vora cinc milions de persones que viuen i treballen a Barcelona i les seves diverses corones metropolitanes han de viatjar sobre vies que tenen més de 40 anys, en trens que en tenen més de 25, a velocitats gens competitives, enviant la gent al cotxe i a l’autobús. Aquest és el resultat de la burla infraestructural més gran que l'Estat ha fet a la mobilitat a Catalunya. El 2007 una manifestació multitudinària ja va demanar millors Rodalies. No desin les pancartes.

Antoni Bassas 12.12.2020

 

pd 2289 Elionor d'Aquitània

 (arafa<d'1any)

Neta de Guilhem de Peitieu, el primer trobador occità i un dels personatges clau de la novel·la, i àvia de la primera esposa de Jaume I el Conqueridor, Elionor havia heretat el poderós ducat d'Aquitània el 1137, després de la misteriosa mort del seu pare durant una peregrinació a Santiago de Compostel·la... Educada a la refinada cort de Poitiers i Bordeus rodejada de llibres, artistes i trobadors, tenia poc més de 13 anys quan es va casar amb Lluís VII dies abans que fossin coronats reis de França...la diferència entre la jove sofisticada i rica Elionor, prototip de la dama lloada en l'amor cortès que revolucionarà, i escandalitzarà, la cultura europea del moment, i l’auster Lluís, sempre enyorat de l’ambient monacal en el qual va ser criat per l'abat Suger, impulsor del llavors incipient art gòtic...Elionor va morir amb 82 anys, i durant aquest temps va tenir temps d'anar a les croades amb Lluís –el seu avi havia anat a la primera i el seu fill, el famós Ricard Cor de Lleó, aniria a la també desastrosa tercera–, tenir dues filles –cap hereu–, separar-se i tornar-se a casar. Aquest cop amb Enric Plantagenet, futur rei d'Anglaterra amb qui viurà anys gloriosos però que, després de donar-li vuit fills, la tancarà quinze anys en un castell mentre ell, bastant més jove, manté altres amants, entre les quals la promesa del seu fill. Finalment, ja de gran, farà de reina mare i consellera dels seus fills mantenint el control dels territoris heretats del pare fins al final. A la seva tomba a l’abadia de Fontevraud està representada amb un llibre a la mà. Tota una declaració d'intencions.

 Catalina Serra 12.12.2020

pd 2288 Contra la puresa solidària

 (arafa<d'1any)

Respecte a la immigració, no puc evitar pensar que hi ha una distància excessiva, insalvable, entre els lemes i els ideals d'una progressia que es diu molt disposada a acollir qui sigui, i el dia a dia real d'una societat poc disposada a fer res per impedir que a frec del seu -sòlid o precari- benestar milers de persones naufraguin en un infern on se’ls vulneren els drets més bàsics. Caldria ser molt més realistes sobre el que de debò estem disposats a fer més enllà de la retòrica... Part d'aquesta distància la crea el silenci sobre qüestions que, tot i ser crucials en la manera com es percep la immigració, gairebé ningú aborda, perquè abordar-les ja sembla que legitima la insolidaritat... el monstre burocràtic l’aixequem entre tots amb una suma d’indiferències, pors i prejudicis. El tracte inhumà el nodrim amb milions de petites inhumanitats. Sí, gairebé tots ens commovem en un moment concret davant un fet o una imatge colpidora. No, gairebé ningú fa res dedicant-hi una part substancial del que és i té...

Tancar fronteres té conseqüències, i són terribles. Obrir-les també en té, i ningú que sigui responsable les hauria d’ignorar... Si acollir indiscriminadament és una política factible i assumible, ho hem de fer entendre a la societat amb arguments sòlids i no amb imatges impactants. Si no ho és, ens hauríem d’enfangar en tot el que suposa posar límits a la immigració en lloc de limitar-nos a criticar i insultar els polítics que els posen...   

Albert Pla Nualart 13.12.2020

pd 2287 Ja no sabeu de qui refiar-vos?

(arafa<d'1any)

Res no dura. Vivim en el regne de l’efímer. fruit del vertigen comunicacional, i també de la crisi general d’autoritat...

De la societat de l'espectacle (tot és un divertiment) hem passat a la societat de la conspiranoia (tot és mentida). Ningú es refia de ningú. S’ha enfonsat la credibilitat de la política, però també la periodística, la científica, la de la cultura, la de l'educació, la de la medicina...Enmig de la riuada d’aquest descrèdit general de l'esfera pública van apareixent líders amb tics populistes i messiànics que no són res més que els aprofitats de torn que prometen solucions màgiques a problemes complexos... Són mestres de l’exageració, la confrontació i la confusió. Així doncs, un consell: si algú us promet solucions fàcils, poseu-lo en quarantena. Si us regala les orelles amb finals feliços indolors, malfieu-vos-en...

No pretenc que aquest sigui un article fatalista, en el sentit que fem el que fem no ens en sortirem perquè portem escrit al front la derrota i el declivi. Més aviat al contrari. En la nostra societat hi ha molt talent latent, molt sentit comú, molta honradesa, molta energia. Però no sempre brillen ni enlluernen com un crit heroic, ni d’entrada ens fan somriure o ens emocionen. Més aviat al contrari. A vegades el camí més tranquil és el més bell. I la millor paraula, la més sòbria i reflexiva.

Ignasi Aragay 13.12.2020

pd 2286 La civilització i els iogurts ensucrats

 (arafa<d'1any)

El sentit comú ens diu -o ens deia- que no tot el que agrada convé. ...

Fer de mestre, fer de pare, fer de polític no hauria de ser mai fer, o deixar fer, el que “agrada o entreté” o “el que dóna vots”. Hauria de ser fer el que es cregui que és millor, tant si agrada com si no. ¿I qui és el mestre, el pare o el polític per decidir-ho? Doncs és, o hauria de ser, un professional amb vocació: algú que vol tenir fills, alumnes o electors per intentar, amb tot el seu saber i el seu esforç, fer-ne persones de profit.

I ho dic en termes antiquats perquè és carregant-se “coses del passat” que un bàrbar concepte de llibertat soscava la civilització. La civilització consisteix en assimilar el saber que ens precedeix i passar-lo als que venen, si pot ser incrementant-lo. I aquest procés no es pot regir per l’oferta i la demanda, pel que agrada o no. Els pocs que en saben molt de cada cosa, els experts, ensenyen als molts que en saben poc. I el gran repte és aconseguir-ho sense que sigui despòtic ni posi en perill la democràcia. Quan un mal entès concepte de lliure mercat ho envaeix tot, torna la barbàrie.

Albert Pla Nualart 6.12.2020

pd 2285 Que es podreixin a la presó

(arafa<d'1any)

La Constitució espanyola sosté que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social...

En l'ideal democràtic radical la presó és un mal menor. La seva funció essencial no és ni el càstig ni la venjança social, sinó retirar de la societat persones perilloses per a la col·lectivitat mentre s'aconsegueix la seva recuperació.

En els temps que vivim aquest plantejament s'ha tornat una il·lusió inabastable. El populisme punitiu estès per tota la societat porta uns i altres a reclamar constantment penes més dures contra tots els delictes imaginables... Enmig d'aquest afany de venjança la llei resisteix com a última garantia de la presó constitucional...

Per al Suprem, en contra del que diuen la Constitució i les lleis, l'important és que aquests presos (independentistes)  passin prou temps a la presó. Els va enviar a la presó per castigar-los i no permetrà que una concepció democràtica o constitucional de la presó frustri el seu acte de venjança. Aquest afany per castigar els independentistes catalans de totes totes comença a tenir un cost inassumible per a la democràcia espanyola. El Tribunal Suprem, polititzat i obnubilat pel seu afany justicier, continua forçant les costures del sistema democràtic.

En algun moment de la seva deriva, el màxim òrgan judicial espanyol ha oblidat que és més important viure en una democràcia constitucional que mantenir la integritat territorial de l'Estat.

Vivim hores tristes en què la principal amenaça a l'estat de dret són, precisament, alguns jutges.

    

Joaquín Urias 5.12.2020