pd 2314 21 desitjos terrenals per al 2021

 (arafa<d'1any)

Que els polítics defugin la temptació de les promeses fàcils, que ens prometin senzillament esforç, esforç i esforç...

Que els savis de lletres i ciències, tots sumats, trobin la vacuna que immunitzi la humanitat contra l’endèmic i contagiós virus de la inhumanitat.

Que no ens refugiem còmodament en la indiferència culpable davant els que malviuen a la intempèrie. Sisplau, clemència!

Que els nostres nobles i eterns ideals aprenguin a conviure amb les nostres prosaiques i quotidianes misèries terrenals.

Que no oblidem, però sí perdonem. I que els carrers tornin a ser una festa cívica, potser menys emocional.

Que els avis reguanyin la seva llibertat i confiança. Que les amistats tornin a fluir. Que desterrem la por i torni l’esperança.

Que retrobem l’atzar, la improvisació, la porosa llibertat d’equivocar-nos.

Que el teletreball no ens encapsuli digitalment, no ens faci perdre la paraula espontània, la mirada còmplice, la broma creativa, el tacte, el canvi de parers, l’intercanvi de sensacions.

Que la curiositat esdevingui tolerància i acollida. Que la intolerància esdevingui una raresa curiosa, una estupidesa.

...

Ignasi Aragay, 10.1.2021

pd 2313 No menystinguem el catastrofisme

(arafa<d'1any)

La mentida més difícil de desemmascarar és la que necessitem creure’ns...

... no negaré que som molts els que, de vegades, ens deixem anar en la malaltissa tendència a veure-ho tot més negre del que és, perquè, entre altres coses, ens estalvia esforços i ens ajuda a portar millor el nostre malestar intern...

Hi ha un catastrofisme valuós i un altre de rebutjable. I la diferència, sempre, és que el primer és serè i racional -s’obre a debatre i a ser desmentit tant com calgui-, mentre que l’altre és visceral i dogmàtic i, quan se sent arraconat, crida i s'enfada. No hauríem d’estigmatitzar qui prediu catàstrofes, sinó només qui les prediu sense arguments sòlids. Però hi ha un senyal, de tipus ètic, que ens indica sempre quan el catastrofisme és valuós: ho és quan crida a actuar, a esforçar-se, i no ho és quan només és una excusa per no fer res i deixar-se anar... igual que tan sovint el catastrofisme és una excusa per no fer res, l'anticatastrofisme sistemàtic ens pot posar uns aclucalls amb què seguim avançant cap a un daltabaix que podríem esquivar. 

Albert Pla Nualart, 10.1.2021

 

pd 2312 Les fulles del rave

 (arafa<d'1any)

Quan vaig veure que s'havia posat de moda anar pel carrer amb caputxa, vaig recordar-me de Johan Huizinga i del seu llibre El otoño de la Edad Media... A la portada del llibre, disseny de Daniel Gil, sortia la fulla d'un arbre. Una fulla seca que em retornava a les voreres de Barcelona entapissades per les fulles caigudes dels plataners. Així, cada cop que arriba la tardor m'endinso en una Edat Mitjana biogràfica... Els anys setanta van ser la tardor de la classe obrera. Una Edat Mitjana en què s'apagava una estructura social, una manera de creure, de practicar una religió, que sempre és atàvica, i encara no s'havia configurat el món que havia d'arribar. El d'ara. Avui, en plena pandèmia, les fàbriques del Vallès són castells en ruïnes i, l'altre dia, al voltant de quatre-centes persones van omplir una nau abandonada per celebrar una rave. Es van passar dos dies dansant, bevent i adorant la blanca flor de l'estramoni, que diria Ramon Erra. A la porta, com va fer el monjo Luter amb les seves tesis, van penjar un cartell manuscrit, amb títol en anglès, Stay awake, i que acabava dient en castellà: "El sistema no funciona. Hora de salir!!!" Als camins i a les tavernes de l'Edat Mitjana, els goliards cantaven el mateix mentre se'n fotien de l'apocalipsi, i el món cridava: Penitenciagite.  

Javier Pérez Andújar, 9.1.2021

pd 2311 Quan el covid se t'emporta l'àvia

 (arafa<d'1any)

Quants néts i nétes han vist morir els seus avis i àvies a causa del covid-19 els darrers deu mesos? L'estadística diu que a Catalunya la pandèmia s'ha endut la vida d’unes 14.000 persones més grans de 65 anys. Per a molta canalla, doncs, que el virus mata no ha estat una explicació teòrica dels pares sinó un dolorós descobriment personal que ha arribat prematurament a la seva vida. La mort mai no és fàcil de mirar de cara i menys quan li toca fer-ho a una criatura. L’escriptor Ricardo Alcántara ha publicat Tres llàgrimes (Baula, 2020), un conte il·lustrat per Noemí Villamuza que explica la història d'un nen a qui se li mor l’àvia i la tristesa que l’aclapara fins que experimenta la companyia que li fan els seus records: "Malgrat que ja no la podia veure, l’àvia era sempre, sempre, sempre, al meu costat". Acompanyem-los en el dol i en superar-lo.

Antoni Bassas, 9.1.2021

pd 2310 El líder global més radical del 2020

 

(arafa<d'1any)

Les frases que reprodueixo tot seguit les ha pronunciat aquest any pandèmic una figura internacional que, contra les aparences, té un pensament radical...

“El dret a la propietat privada només pot ser considerat com un dret natural secundari”. “El dret d’alguns a la llibertat d'empresa o de mercat no pot estar per sobre dels drets dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte a l’entorn”. “El mercat sol no ho resol tot, encara que altre cop ens vulguin fer creure aquest dogma de fe neoliberal”... “La violència exercida des de les estructures i el poder de l'estat no està al mateix nivell de la violència de grups particulars”... “Davant de les diverses i actuals maneres d'eliminar o d’ignorar els altres, siguem capaços de reaccionar amb un nou somni de fraternitat i d’amistat social que no es quedi en les paraules”. “La gratuïtat és la capacitat de fer algunes coses perquè sí, perquè són bones en elles mateixes... “Hem rebut la vida gratis, no hem pagat per tenir-la. Llavors tots podem donar sense esperar alguna cosa a canvi, fer el bé sense exigir a qui s’ajuda”... El perdó és precisament allò que permet buscar la justícia sense caure en el cercle viciós de la venjança ni en la injustícia de l’oblit”...“La nostra família humana [necessita aprendre] a viure junta en harmonia i pau sense necessitat que haguem de ser tots iguals”...

Bé, doncs, tot això ho va dir el papa Francesc en l’encíclica Fratelli tutti, el 3 d'octubre a Assís

Ignasi Aragay,  3.1.2021

pd 2309 Una cambra fosca que ens revela

 (arafa<d'1any)

El fill del xofer (Jordi Amat) ens obliga a reavaluar, als que ja tenim una edat, la nostra vivència del pujolisme. I ens enfronta a una amarga veritat: en una democràcia precària no es pot assolir l’hegemonia sense vendre populisme. L’hegemonia no és només fruit del carisma que et pot donar haver patit tortures sota un dictador, sinó de saber explotar les passions dels governats i, atiant-les, deixar en l’ombra la pròpia passió pel poder...

Després de llegir Amat, costa molt oposar el pujolisme a la cort de Madrid. Es fa difícil no veure’l com una part d’aquell tot. La sensació que el rei avui emèrit -i tots els poders de l'Estat que li feien costat- va protegir el líder nacionalista perquè també li feia, en part, de virrei, deixa un regust amarg als que sempre han volgut creure en una història de bons i dolents... Ser conscients de les llums i les ombres, sense esquivar que en formem part, és imprescindible per no repetir les parts més negres del nostre passat.

Albert Pla Nualart, 3.1.2021

pd 2308 Volem ser lliures

 (arafa<d'1any)

... N’hi ha prou amb parlar amb alguns dels nostres immigrants, que procedeixen de dictadures, perquè ens facin entendre el mal que alguns ciutadans s’autoinfligeixen estúpidament quan donen suport amb els seus vots, o amb els seus crits, a aquests poderosos que esborren la nostra llibertat. Són tots els que aplaudeixen quan els jutges condemnen al marge de la llei qui odien. O els que entenen que no hem de tenir tanta llibertat d'expressió i que hem de ser perseguits quan ironitzem sobre determinats temes...

Estem lliscant per un perillosíssim pendent en el qual podem perdre les nostres llibertats per una sèrie de decisions imprudents de diversos poders de l'Estat, també del judicial, en les quals en el futur s’inspiraran uns altres actors, la ideologia dels quals pot coincidir, o no, amb la dels actuals. Els “enemics d’Espanya” -terrible expressió del testament polític de Francisco Franco- no són els independentistes, ni els que insulten un cap d’estat o una bandera, o ironitzen sobre símbols religiosos. Com tampoc són enemics de Catalunya ni els partidaris de la unió amb Espanya ni els que lliurement s’estimen més parlar en castellà.

Espanya i qualsevol altre territori, també Catalunya, no hauria de conèixer altres enemics que aquells que detesten la llibertat.

Jordi Nieva-Fenoll, 3.1.2021