pd 2405 Mirada de gènere al passat artístic

 (arafa<d'1any)

... fins a quin punt la qualitat moral de l'artista ha de pesar quan jutgem el seu art? ... fins a quin punt ha de ser paritari el cànon occidental (la tria d’artistes que ens arriben del passat com a “clàssics”)?... Deixem clar, d’entrada, que no és gens anòmal que facin gran art artistes de moralitat dubtosa... I no és estrany: l’excepcional sensibilitat que els fa artistes també fa que siguin més torturats... Pel que fa al cànon, jutjar l'art i no l'artista ha de ser la regla d'or, i això també passa per la igualtat de gèneres. ¿Hi ha menys dones al cànon perquè el masclisme no les va deixar ser artistes? Sens dubte. ¿I perquè les que ho van ser, contra tot, són ignorades per un cànon masclista? També. Però seria un disbarat crear, com sigui, un cànon paritari. La discriminació negativa del passat no pot ser revertida per una discriminació positiva feta des del present. Les grans artistes que podien ser i es van perdre, es van perdre, no ens les podem pas inventar. Si jutgem l’artista pel seu art, i no al revés, el gènere ha de ser irrellevant tant si mirem al passat com si mirem al futur. I si és irrellevant, a poc a poc, el cànon s’anirà fent paritari.   

Albert Pla Nualart, 13.6.21

pd 2404 Treball infantil

(arafa<d'1any)

... qui més qui menys recorda els estius de la infantesa, potser amb treballs per al setembre, gelats, mosques, poble dels avis, dues hores per fer la digestió abans de poder banyar-se, anar en tren a la platja amb el pneumàtic posat a la cintura. I qui més qui menys pensa en com s’ho farà per donar també als fills la dosi de treballs per al setembre, de gelats, de mosques, de poble, de possibilitat de bany, de xurro de color rosa, que és tan pràctic... Hi penso, perquè aquests dies a les revistes ens ensenyen les filles del monarca espanyol, una de les quals, la gran, heretarà el tron que el pare va heretar del pare i el pare del dictador Francisco Franco. La nena ja fa discursos, saluda, dona la mà, i se n’anirà a estudiar a un internat l'any que ve. La veiem pentinada i vestida per algun estilista a sou de la monarquia.

El que li fan fer a aquesta nena és treball infantil. No és una nena que tingui un talent especial, com poden tenir, per exemple, alguns nens esportistes o jugadors d'escacs o cantants o instrumentistes. Aquesta nena treballa perquè és filla d'un rei i des de petita sap que serà reina (amb permís de Robespierre). Tal com està muntat el negoci de la monarquia, si la nena no vol ser reina, el rei i els camarlencs tenen un problema. ... Aquesta nena no pot tallar-se els cabells o pintar-se’ls de rosa, no pot posar-se roba de segona mà, no pot anar amb minishorts ensenyant la galta del cul com les seves congèneres. No pot ser lesbiana, no pot no casar-se. No pot ser cantant, il·lustradora, periodista o caixera. No pot dir que no vol marxar a estudiar a l'estranger...

Empar Moliner, 12.6.21

 

pd 2403 No a la guerra ...(?)

(ara...mateix)

Ferreres a la contra, 5.3.2022

 

pd 2402 El suïcidi d'una estudiant

(arafa<d'1any)

No em puc ni imaginar el dolor dels pares de la noia de 15 anys que es va suïcidar a Sant Andreu, probablement a causa de l'assetjament dels seus companys d’escola, i amb la permissivitat del centre, segons la família. La descripció que tenim de l’alumna, "tímida" i "molt aplicada", convida a imaginar un guió terrible. Aquests suïcidis són, a part d'un drama, un enorme fracàs col·lectiu, davant el qual els protocols contra el bullying són imprescindibles però insuficients. Cal partir de dues evidències de tota la vida: que la canalla pot ser molt cruel i que fa el que veu fer a casa. I avui en dia, casa és també el mòbil, que desplaça els pares com a primers educadors. El bullying és un mirall de les famílies i la transmissió de valors: sembla que qui no trepitja o no marca territori no es fa respectar, com si educar en el respecte i l'amistat fos incompatible amb la fermesa, i fos una debilitat antiquada que condemna els joves a ser uns perdedors. I així ens van les coses.

Antoni Bassas, 12.6.21

 

pd 2401 Segundo Marey

(arafa<d'1any)

Segundo Marey va morir, després d'una llarga malaltia, l’agost de 2001. Només dos mesos després que José Barrionuevo i Rafael Vera abandonessin la presó, rere el tercer grau més excepcional concedit per la doble desgràcia de l'aznaritat i la reconsagrada impunitat elevada a raó d'estat. És a dir, tèrbola coincidència, aquest dissabte fa tot just 20 anys d'una immunitat atorgada als que van donar l'ordre directa de segrestar Marey, fill d'un republicà socialista exiliat l'any 1936 i capturat a Hendaia en ser confós amb un dirigent d'ETA. I sí: abans havien rebut un indult parcial sol·licitat i justificat per unanimitat pel Tribunal Suprem,... I sí i també: aquell tercer grau automàtic i instantani arribava després d’un indult del 1998 que va ser considerat el més ràpid de la democràcia, segons escup encara l’hemeroteca: "Mai en la història judicial espanyola s’ha tramitat un indult amb tanta celeritat [...] en menys de tres dies". Ho va dir l’aleshores ministra Mariscal de Gante, filla de jutge franquista del TOP i continuadora avui, des del Tribunal de Cuentas, de l’extorsió econòmica inquisitorial i la llarga onada repressiva que ens assetja.... Vera i Barrionuevo havien entrat abans a la presó, un setembre del 1998, per complir 10 anys de reclusió. Van complir exactament tres mesos. Calculin: 90 dies davant 3.650. Un rècord d’impunitat que van tornar a pulveritzar dos anys després, batent la pròpia marca. Recomptant els dies, el maig del 2001 Barrionuevo i Vera tornaven a entrar a presó per complir respectivament tres anys i un mes de presó i dos anys i vuit mesos. No en van complir ni mig. I quan dic mig no vull dir la meitat, sinó mig: mig dia. I ni això. No van passar ni 9 hores a la presó... Vera i Barrionuevo, que mai s’han penedit de res, van complir el 0,017% de la pena que havien de complir per haver ordenat un segrest que va durar 10 dies i que va certificar l’acta de naixement dels GAL. Bromes de la democràcia quan la democràcia és de pena. I fa plorar. Dos mesos després d’aquell tercer grau exprés –un segon indult encobert– i d’aquelles nou hores de presó, Segundo Marey moria, com a conseqüència també de les seqüeles cròniques produïdes per aquell segrest d’estat i després de 18 anys cercant "una mica de justícia". L'horror d’estat en la rebotiga de la crueltat...

David Fernàndez, 29.5.21

 

pd 2400 Frustració

(arafa<d'1any)

... Certament, les bases independentistes poden estar enfadades amb els partits. Però si hi ha un sentiment de frustració, una sensació enrabiada d’impotència, és en primer lloc i per damunt de tot perquè Espanya ha negat cap via per poder dur a terme democràticament aquest projecte legítim i només ha respost (i respon) amb la intolerància i la repressió...  Els hipotètics catalans frustrats estan enfadats, però no han deixat de creure en la independència. En el que no creuen és en Espanya.

Vicenç Villatoro Lamolla, 15.5.21

 

pd 2399 Ou i castanya

(arafa<d'1any)

José Barrionuevo té tota la raó quan diu: "Nuestro indulto y el del 1-O se parecen como un huevo a una castaña". Doncs sí. S'assemblen com un ou a una castanya, que vol dir que no s'assemblen gens... Perquè José Barrionuevo va ser jutjat i condemnat per “la seva implicació” en un segrest dels GAL, els Grupos Antiterroristas de Liberación... ho escric, perquè escriure les coses, com llegir-les, va bé per delimitar-les, per apamar-les. Els GAL van ser un grup parapolicial creat per l'estat espanyol, sota el govern de Felipe González i el regnat de Joan Carles I, per provar d’acabar amb el grup terrorista ETA. Van torturar i van assassinar. I a sobre, van cometre uns quants nyaps. El segrest en el qual va estar implicat José Barrionuevo era el d’un home anomenat Segundo Marey. El van confondre, per a desgràcia seva, amb un dirigent d'ETA. Era un pobre venedor de mobles d’oficina. José Barrionuevo va ser condemnat i va entrar a la presó, però tres mesos després el Tribunal Constitucional li va suspendre la condemna. Va estar-s'hi tres mesos, a la garjola... Com veuen, sí. Els indults s'assemblen com un ou a una castanya. “Todo por la patria” és exactament això. Un ou i una castanya. Cometre el mal o no cometre’l, per això que en diuen “pàtria”. Ser només nacionalista o ser imperialista...

Empar Moliner, 29.5.21