pd 2411 Falsos dilemes en el debat curricular 1

(ara...mateix)

L'esborrany de nous currículums d'Educació per a l’ESO és percebut per alguns docents i pares com l’ascens d’uns canvis pedagògics en què unes temudes competències van en detriment dels continguts. Per contra, els que el promouen hi veuen l'únic camí perquè el que s'ensenya a l'ESO interessi als alumnes, cada alumne aprengui tant com pugui i ningú quedi despenjat. L’ESO tensiona el debat perquè ha de conciliar la creixent diversitat que suposa mantenir junts fins als 16 anys alumnes cada cop més divergents amb la veïna exigència d'un batxillerat pressionat per les PAU. I tot plegat, amanit i amarat d'una boirosa terminologia pedagògica, acaba generant falsos dilemes en les converses del carrer.

El dilema rellevant no és entre continguts o competències ni tampoc entre els partidaris que el professor ensenyi magistralment uns continguts o siguin els alumnes els que hi arribin només guiats pels docents. Des de fa molt temps, els experts saben que el segon camí és pedagògicament superior al primer. Ningú ben informat pot ignorar que un aprenentatge digne d'aquest nom ha de ser significatiu: ha d’aconseguir que qui aprèn s'adoni que el que aprèn té un sentit i una aplicació en la seva vida. Però tampoc s’hauria d’ignorar que aquesta pedagogia superior -la competencial, la de treball per projectes, etc.- demana més temps, grups reduïts, codocència i, sobretot, un professorat molt ben format i que tingui prou temps per preparar bé les classes. En un clima de postmodernitat que sembla creure que les paraules canvien les realitats, correm el risc d’apostar per canvis molt més terminològics que no pas transformadors, canvis que, amb les millors intencions, acaben en desastres. Si la pedagogia és teòricament millor però no s’aplica bé ni disposa de les eines que exigeix la millora, el resultat pot ser fins i tot pitjor...

Albert Pla Nualart, 13.3.2022

 

pd 2410 Regala petons?

(arafa<d'1any)

¿Tornaran algun dia els petons convencionals? Els que fèiem a tort i a dret, a tothom, a tall de salutació: aquells que ens fèiem, entre dones, entre homes i dones i, últimament, també entre homes. Dos petons aeris, normalment sense soroll o amb molt poc. Gairebé sense moure els llavis. Era més el record del gest que el mateix gest... Aquí, als anys trenta els homes i les dones no se'n feien. Les dones amb dones potser sí. Els homes amb homes, no cal ni dir-ho. En aquella època, els nens feien als avis i als capellans un petó a la mà com a senyal de respecte. D’aquest petó se’n deia —ho saben els lectors de Folch i Torres— “fer l’amistat”... Es queden els petons de mares a fills, igualment sonors, també molestos, de vegades acompanyats d’abraçades. Es queden els petons sexuals, a la boca o a les parpelles o al coll, els que, per alguna estranyíssima raó, ens fem amb qui ens agrada. Es queden els petons entre amos i gossos. Es queden els petons a distància, els de dir adeu: fem un petó al palmell de la mà i enviem el petó des del palmell al destinatari... Es queden els petons que es fan els nens, entre ells, bruts de mocs, fang i Nutella. Avui ens traiem la mascareta al carrer.

Empar Moliner, 26.6.21

 

pd 2409 Ara que volen dir-ne "balear"

(arafa<d'1any)

Els problemes de la llengua catalana deriven de tres raons. Primer, haver de viure dins un estat que la sotmet a la persecució, el menyspreu o la ignorància segons les èpoques (el darrer episodi, el d’Unides Podem demanant que el català s’anomeni “balear” a les Illes.) En segon lloc, el contacte aclaparador amb el castellà i, en segons quins usos, amb l’anglès, que castiguen la necessitat de fer servir el català i van eliminant l’ús d’expressions genuïnes que permetin viure fora de la permanent traducció simultània. La conseqüència d’aquestes dues raons és la pèrdua d'autoestima del catalanoparlant, que ja ve tocada des de fa segles. I la tercera raó és la pèrdua de capacitat per fer-se entendre oralment o per escrit i la creixent dificultat per entendre un text. Aquesta tercera raó no és exclusiva del català, però la pobresa expressiva li fa més mal que a altres llengües per les dues primeres raons. Qui s’expressa ordenadament és que pensa ordenadament i, sobretot, pensa per ell mateix. Podríem començar per aquí.

Antoni Bassas, 26.6.21

 

pd 2408 Contra la normalitat fingida

 (arafa<d'1any)

... l’Estat ens ha obligat a distreure’ns del que és important en favor del que és urgent, és a dir, la lluita contra la repressió, que és, lògicament, una lluita defensiva... L’estratègia d’Espanya és policial, digna del que és, un Estat caserna, i es basa en la idea (generosament aplicada els últims tres segles) que els catalans som domesticables; és a dir, que amb la dosi justa de violència se'ns pot tenir sota control...

Toni Soler, 20.6.21

pd2407 Masclisme i mala educació

 (arafa<d'1any)

... Dir-li al contrincant que “està nerviós”, que “es calmi”, que “no s’alteri” és de primer de debat. Et permet esgarrapar temps i, reaccioni com reaccioni, guanyes. Si diu “Jo no estic nerviós” o “Calmi’s vostè” (cridant o sense cridar), ja has guanyat. Si no et contesta, també. Jo crec que no es pot considerar de cap manera que aquest truc tan gastat sigui masclista, perquè el fan servir homes i dones contra homes i dones... (dir-li) “justeges”. És de mala educació, no hi ha dubte. És lleig dir-li a algú que justeja (ho pensis o no), sigui del sexe que sigui. Però és masclista?... No, no. No ens crispem, no ens alterem! En molts debats hi ha masclisme. Per part d’homes i també per part de dones. Masclisme atàvic, superioritat de gènere, sí... La mala educació no té gènere. Per sort!

Empar Moliner, 19.6.21

pd 2406 Els joves s'han fet més de dretes?

(arafa<d'1any)

... Els que van ser joves als anys 60 i 70, i que per tant van viure el Maig del 68, Vietnam, la Revolució Cubana, l’antifranquisme i la fi de la dictadura, han conservat un posicionament ideològic més fort, a la contra del neoliberalisme que va irrompre als 80. Els seus fills o néts ja són una altra cosa: el seu món és el de la globalització capitalista, l'hiperconsum, les noves tecnologies, l'individualisme i el carpe diem exponencial de les xarxes socials... Sens dubte hi ha joves compromesos des de posicionaments d’esquerra alternativa, però la tendència és una altra...  (hi ha)  factors que d'una banda han radicalitzat una minoria antisistema però que alhora han empès una majoria a la solució individual, al jo ja m’espavilaré meritocràtic... Això no vol dir que no hi hagi activisme o compromís cívic, però es tendeixen a traslladar a valors transversals com el medi ambient o el feminisme. Són lluites, però, que paradoxalment queden deslligades d’una cosmovisió ideològica marcada pel tall clàssic entre dreta liberal i esquerra social...

 La idea tan estesa que tots els polítics són iguals o que no hi ha marge per fer polítiques socials dins el sistema l’alimenten tant els discursos antisistema com la ultradreta desacomplexada i blanquejada, el creixement de la qual no s’explicaria sense un component de vot juvenil...

  Les revoltes esdevenen efímeres, com el 15-M o l’auge i caiguda d’Iglesias. Tot es consumeix, també les idees. Bauman parlava de temps líquids. Ara hem fet un pas més endavant: temps fràgils, efímers... Del nosaltres al jo...

Ignasi Aragay, 6.6.21

pd 2405 Mirada de gènere al passat artístic

 (arafa<d'1any)

... fins a quin punt la qualitat moral de l'artista ha de pesar quan jutgem el seu art? ... fins a quin punt ha de ser paritari el cànon occidental (la tria d’artistes que ens arriben del passat com a “clàssics”)?... Deixem clar, d’entrada, que no és gens anòmal que facin gran art artistes de moralitat dubtosa... I no és estrany: l’excepcional sensibilitat que els fa artistes també fa que siguin més torturats... Pel que fa al cànon, jutjar l'art i no l'artista ha de ser la regla d'or, i això també passa per la igualtat de gèneres. ¿Hi ha menys dones al cànon perquè el masclisme no les va deixar ser artistes? Sens dubte. ¿I perquè les que ho van ser, contra tot, són ignorades per un cànon masclista? També. Però seria un disbarat crear, com sigui, un cànon paritari. La discriminació negativa del passat no pot ser revertida per una discriminació positiva feta des del present. Les grans artistes que podien ser i es van perdre, es van perdre, no ens les podem pas inventar. Si jutgem l’artista pel seu art, i no al revés, el gènere ha de ser irrellevant tant si mirem al passat com si mirem al futur. I si és irrellevant, a poc a poc, el cànon s’anirà fent paritari.   

Albert Pla Nualart, 13.6.21