lliVre 14 LA GUERRA DELS POBRES 3

pàg. 48 ... ja estan farts d'anar repetint amen i totes aquelles estrofes que no s'entenen. I no és pas insultar Déu, demanar-li amablement que ens parli en la nostra llengua.

pàg. 53 ... Perquè els poderosos no cedeixen mai res, ni el pa ni la llibertat...

pàg. 58 ... Müntzer és una veu. Crida que a prínceps i a servidors, rics o pobres, Déu ens ha pastat en el mateix fang de cuneta, ens ha esculpit en la mateixa fusta de sàndal. Müntzer és boig, posem. Sectari. Sí. Messiànic. Sí. Intolerants. Sí. Un amargat. Potser. Un solitari. En certa manera...

pàg. 64 ... Ell parlava d'un món sense privilegis, sense propietat, sense Estat. Arengava amb força contra l'opressió...

Éric Vuillard, edicions 62

lliVre 13 LA GUERRA DELS POBRES 2

(Bohèmia, cap a 1380) "... Ja està. S'han tornat a dir les paraules: ni amb els diners, ni amb el poder; ni amb els prínceps, aquestes parauletes que canvien de forma i de to però no pas de blanc, i que quan tornen al món sempre s'acarnissen contra els diners, la força i el poder. Aquestes paraules s'aniran fent nostres de mica en mica. Trigaran molt de temps a obrir-se camí fins a nosaltres. Encara no se senten prou bé en les prèdiques de Jan Hus, però potser no s'havien sentit mai tan bé..."

Éric Vuillard, edicions 62, pàgina 38

 

lliVre 12 La guerra dels pobres 1

(Anglaterra, cap a 1320)

 

... John Wycliffe havia tingut una idea, oh! una idea petitona, una idea de no res, però que havia de fer molt de soroll. La idea de John Wycliffe era que entre els homes i Déu hi ha una relació directa... Wycliffe encara va tenir dues o tres pensades terribles: va proposar que es designés els papes per sorteig. I endut per l'emoció, ja no venia d'una bogeria més, va declarar que l'esclavatge era pecat. Després va afirmar que el clergat havia de viure segons la pobresa evangèlica... I per acabar, va tenir la idea més terrible de totes, i va preconitzar la igualtat dels homes. Llavors van ploure butlles. El papa s'enfada i quan el papa s'enfada, plouen butlles... 

(altres van seguir les petjades de John Wycliffe: John Ball i després Wat Tyler cap a 1380. Més tard, el 1450, Jack Cade i encara John i William Merfold...)

Éric Vuillard, La guerra dels pobres. edicions 62

 

E.E. 60 Desapareguts

(amb un grup d'amics) ... El primer tema de conversa són els fills... La conclusió arriba ràpida i tots hi estem d'acord: ja són adults, han de fer i triar el seu camí, l'important és que siguin feliços... El segon tema són els pares... El tercer tema –inevitable–: la nostra salut. El ventall és variat i inacabable. Infarts, càncers, malalties rares, deteriorament generalitzat dels ossos, els tendons, la vista, la dentadura. I tot just acabem de començar. La vellesa ens atemoreix a tots... El quart tema la feina. O estem jubilats o tenim moltes ganes d'estar-ho... Hi podria haver hagut un cinquè tema: l'actualitat. Però l’actualitat és tan decebedora, hi ha tan poca esperança arreu, que decidim que serà millor no estar pendents de les notícies... És a dir, parlem molt de les coses que ens preocupen i molt poc dels nostres projectes, de les aspiracions i opinions... Parlem molt poc de nosaltres... De nosaltres com a persones. Tu, jo, ell, ella. Potser és que ja només som en funció de ser pares de, o fills de, o jubilats o malalts. Tinc l’estranya i inquietant sensació que, mentre caminem cap a la vellesa, ens anem difuminant, cada vegada més borrosos, fins a desaparèixer. (Perdoneu aquest article tan pessimista. Que tingueu un bon dissabte!)

Sílvia Soler, 2.7.2022 

 

E.E. 59 Sèries que no (em) representen 2

(continuació)...La segona constatació és que la immensa majoria d'aquelles sèries transcorrien als Estats Units, o bé en altres indrets que per a nosaltres eren igualment exòtics. En canvi, els personatges no parlaven anglès, sinó el mateix castellà que a la resta de programes. Pel que fa als protagonistes, la majoria estaven vinculats a la policia... El ventall de detectius era molt ampli: el paraplègic Ironside, l’obès Canon, el calb Kojak, el baixet Baretta, el despistat Colombo, l’afroamericà Shaft, el cowboy McLoud, els feixistitzants hombres de Harrelson, els enrotllats Starsky i Hutch. També hi havia dones, però escasses:.. els glamurosos –i parapolicials– ángeles de Charlie. Certament, cap d'aquestes ficcions policials tenia res a veure amb la nostra experiència amb la policia espanyola de l'època. També vèiem regularment sèries situades a l'Oest, en què imperava la companyonia: La casa de la pradera, Bonanza, El Virginiano, El jinete escarlata... Encara hi havia un altre grup de sèries més o menys fantàstiques, igualment distants del nostre món: Sandokán, La Mujer Biónica, Embrujada, La familia Monster... Però les sèries que estaven més allunyades de la nostra vida eren, curiosament, les que aspiraven a reproduir el dia a dia. Les nostres vacances no tenien res a veure amb el creuer de Vacaciones en el mar, i la premsa no tenia l’ètica ni el poder que vèiem a Lou Grant. Ara bé, la sèrie més extravagant era Con ocho basta...  El mateix succeïa amb Pippi Calzaslargas... Crónicas de un pueblo... resultaven menys realistes que Star Trek...   Els models de ficció que se'ns proposava no tenien res a veure amb les nostres problemàtiques sentimentals, lingüístiques, econòmiques, escolars o laborals... Va ser així com vam aprendre que, si bé la ficció no sempre és útil per conèixer-nos a nosaltres mateixos, pot ser útil per accedir a l’alteritat.                                                                                                                          

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

 

E.E. 58 Sèries que no (em) representen 1

...he de reconèixer que no se m'havia acudit aquesta necessitat de ser representat a les sèries. Potser s’entendrà més si recordo quines eren les sèries que jo mirava quan era infant o adolescent. ¿Fins a quin punt m'hi podia sentir representat en aquells anys de crisi d'identitat? Proposo un viatge a les sales d'estar dels anys seixanta: sofà d'escai, llum de peu amb serrell i el Sagrat Cor damunt l'armari de l'enciclopèdia. El primer que constato és que la llengua d'aquelles sèries no em representava en absolut. Totes sense excepció eren en castellà... Les ficcions arribaven en castellà, i molt sovint en variants sud-americanes... No ens estranyàvem d'aquells doblatges, ja que els integrants de la meva generació no havíem vist mai que el llenguatge de la ficció coincidís amb el de la nostra vida quotidiana. De fet, a l'escola tot era en castellà, no només els llibres, sinó també els nostres noms. No recordo que aquesta diferència entre la llengua domèstica i la llengua de cultura ens angoixés ni poc ni gaire. Ningú ens havia explicat què era la diglòssia ni com s’originava. Vivíem en una dictadura militar, sotmesos a l'arbitrarietat de la jerarquia, i si eres jove tothom tenia el dret de dir-te el que havies de fer. Vist avui dia, sembla un món estrany, però no l’hi trobàvem perquè era l'únic que coneixíem... (continuarà)

Vicenç Pagès Jordà,18.6.2022

E.E. 57 Música i matemàtiques

... el prestigi cada cop més gran del “paradigma científic”: sembla com si qualsevol cosa que no passi per la ciència –i, pitjor encara, per la tècnica– no posseeix cap valor o no acabi de ser explicada... però l'essència humana i el més enllà continuen sent un misteri, per sort... l'escola pitagòrica va descobrir i descriure la relació entre els sons, les escales musicals o les harmonies i les lleis matemàtiques. Les cordes curtes d’una lira donaven un so més agut que les cordes llargues... Ara bé: la música que escoltem no té res a veure amb les lleis matemàtiques a què pot ser reduïda. No escoltem música pensant en les lleis que ordenen els intervals o les harmonies cromàtiques. La música surt dels instruments gràcies, també, a les lleis físiques de l’acústica, però no ens arriba a les orelles com a ciència: hi arriba com a fruïció estètica. Ens arriba un so, o una barreja de sons, melodies, harmonies i timbres que ens agraden o ens desagraden: depèn dels gustos... La música pot ser entesa com una ciència per un musicòleg; però a un amant de la música li espatllareu el seu delit si transformeu un goig estètic en una lliçó de ciències exactes.

Jordi Llovet, 18.6.2022