E.E. 97 QUI PARLAVA EN CATALÀ FA 700 ANYS?

L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent benintencionat: és perfectament real... Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, ... aquí es parlaven de manera habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals, com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu; a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la poesia), l'aragonès (a l'Aragó i en algunes zones del País Valencià), l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un total de població d'un milió de persones), l'àrab (els cristians en deien algaravia : era la llengua de la majoria d'esclaus, i n'hi havia molts) i l’aljamia (l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no s'escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i comerciants vinguts de França i Itàlia... La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural, pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més...L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria...

Ignasi Aragay, 25.9.2022

 

E.E. 96 ELS AVIS

L’Andreu, que no va conèixer cap dels seus dos avis, deia més o menys que, quan anava a l'escola i els seus companys deien que anaven a veure els seus avis, ell sentia una gran pena i frustració per no haver-los pogut conèixer. És exactament el que em deien els meus fills quan eren petits (tampoc ells van conèixer cap dels dos avis) i crec que és una pena que comparteix moltíssima gent. El vincle entre net i avi és molt especial i en aquest país encara més: els avis van viure el trauma de la guerra (les àvies també, però no al front)...

Així que podríem dir que al món hi ha dos tipus de persones: els que van conèixer els seus avis i els que no, (i els) que no els van conèixer prou, i els sap greu...

Si algú dels que m’esteu llegint encara teniu avis vius, si us plau, parleu-hi, pregunteu-los-ho tot. Són un pou de saviesa i un contenidor de memòria. De la nostra memòria!

Sílvia Soler, 1 d'octubre de 2022

 

E. E. 95 c LA PEGA I EL BOSC 3

 ... els boscos del nostre entorn, lluny de restar intactes, han sigut un escenari i un recurs molt rellevant per a la societat. La seva intocabilitat com a ideal és una quimera postmoderna, pròpia d'una societat essencialment metropolitana, que troba en la sacralització del bosc vies expiatòries d'un model d'hàbitat, la ciutat, tan important, però, tanmateix, amb unes possibilitats limitades d'esdevenir sostenible.

Martí Boada, 17.9.2022

E.E.95 b LA PEGA I EL BOSC 2

...En les viles i pobles hi havia una munió de serradores especialitzades, unes en fer llenya en forma d'estella o tacos a base essencialment d'alzina, roure martinenc, i menorment suro pelat i arboç. Altres eren especialitzades a preparar fusta: taulonats, cadiratge, obtinguts amb arbres fusterers com pollancre, àlber, vern, freixe, castanyer, roure, faig, pi o avet. Tots ells materials bàsics destinats a fusteria, mobles, embigats, fusteria de ribera, fusteria de botada, embalatges, etc...

Martí Boada, 17.9.2022

 

E. E. 95 LA PEGA I ELS BOSC 1

Contràriament al corrent que defensa que els boscos són intocables, hi ha una realitat històrica obtusament ignorada: el seu aprofitament s'ha produït sempre. Es pot afirmar que al país no hi ha boscos madurs intactes, i això és objectivament demostrable. Les úniques masses forestals que poden mostrar un nivell baix d'activitat extractiva són algunes de l'alta muntanya més inaccessible; tot i així se n'ha fet carbó... hem pogut documentar que abans de l'arribada del petroli hi havia hagut més d'una vintena d'oficis de bosc. Hi havia bosquerols, picadors, quadrejadors, corbaires, formaires, roders, feixinaires, costalers, escorxaires, pegaires, carboners, carboneters, socaires (rabassaires), peladors, traginers, trementinaires, cadiraires, pinyeters… Tota una cultura forestal socialment destacada que en unes poques dècades ha estat deglutida per la dinàmica històrica... 

 

Martí Boada, 17.9.2022

 

E.E. 94 "LLENGÜES ESPANYOLES DIFERENTS DEL CASTELLÀ"

... aquest any farà 44 anys que va aprovar-se la Constitució i els nens nascuts en comunitats monolingües castellanes són educats en el més complet desinterès pel fet plurilingüístic espanyol. Però és que, a més a més, el català encara no es pot parlar normalment ni al Congrés ni al Senat. Que no es pugui parlar al Senat, cambra de representació territorial, és de traca. O sigui que Madrid li demana a la Unió Europea un ús parlamentari del català que a Espanya no practica per raons excloents que sabem de memòria i que beuen en segles d’imposició lingüística. La contradicció és flagrant i sostinguda...

Antoni Bassas, 17.9.2022

 

E.E. 93 DES DE LA MEVA IGNORÀNCIA

Em refereixo, naturalment, a les persones que gosen opinar sobre un tema que ignoren i que, per fer-ho, encapçalen la seva opinió amb una fórmula que sembla que els hagi de fer d'escut... un comentarista escrivia fins a dues vegades la frase “des de la meva ignorància” abans d’opinar alegrement... Les variants, però, són infinites i canvien subtilment segons el cas: “no he llegit el llibre esmentat, però jo opino que [...]”, “jo no tinc coneixements d’això, però penso que [...]”, “no he patit mai una situació com aquesta, però tinc claríssim que [...]”. Em pregunto en quin moment la ignorància va deixar de ser un bon motiu per callar i va esdevenir, per contra, el comodí dels necis i dels desinhibits... I si a la ignorància manifesta hi afegim l’arrogància, la immediatesa, la brevetat i la contundència que amaren les noves maneres d'expressar-nos, ens trobem que la frase “des de la meva ignorància” i els seus equivalents es converteixen en el pròleg d'un despropòsit més que previsible... Deia Aristòtil que som els amos dels nostres silencis i els esclaus de les nostres paraules. Tot s'ha banalitzat tant, però, que ni tan sols la paraula dita o escrita ens esclavitza durant massa temps: la realitat fa tanta via que imposa unes reaccions de durada breu i consum ràpid envers les coses que llegim i que escoltem...

Laura Gost, 24.9.2022