E.E. 145 "EL 90% DE L'EDUCACIÓ ÉS COSA DELS PARES"

..."Us hem donat bondat i honradesa: sou molt bons treballadors, respecteu les persones, sou valents (no tous ni bledes)". Són paraules escrites fa un temps a mà per la meva mare, la Mercè, de 86 anys... He transcrit aquest testimoni personal perquè sovint carreguem les tintes contra l’escola i els mestres, però el primer espai educatiu, i el més decisiu, és la família, el que passa entre les quatre parets de cada casa. A vegades sembla que això no compti... Crec que no s'hi val a simplificar dient que el problema és que avui dia els dos progenitors treballen. Això ja fa dècades que passa. La mare va treballar tota la vida i no precisament al costat de casa. De fet, va fer-ho al món educatiu: a les escoles Tàber i Edumar, a les quals va dedicar moltes hores i molta entrega... Hi ha, sens dubte, famílies que les passen magres i que, per tant, tenen objectivament menys possibilitats de dedicar temps als fills... Si no arribes als mínims –sostre i alimentació–, la resta queda en un segon pla. No és estrany, doncs, que molts alumnes arribin cada matí a l’aula amb mancances i que, per tant, baixi el nivell general de coneixements, tal com mostren les proves de competències bàsiques... L'escola no ho pot resoldre tot, però ha de contribuir a compensar aquest punt de partida tan perjudicial per als qui no tenen en l'àmbit familiar l’ambient desitjable: massa sols, mal atesos, mancats de referents i d’afectes... L'educació reglada i en el lleure és crucial, però també ho és molt la familiar. I no tothom té la sort de tenir una mare com la Mercè.

Ignasi Aragay, 15.1.2023

 

E.E. 144 "DURANT MOLTS ANYS M'HE RESERVAT LA FE PER A LA MEVA INTIMITAT"

El principi de l'evangeli de Joan es va transformar a partir del segle IV a causa de la traducció llatina de sant Jeroni. Va canviar logos per verbum. "Al principi existia la paraula", podem llegir encara a la majoria de versions de la Bíblia.

— Jo seria partidari de restablir logos, que es pot traduir com a sentit. El sentit és anterior a la paraula. Déu, si és que és alguna cosa, és anterior a tot. Si en comptes de logos fem servir paraula o verb, perdem transcendència. Abans són les coses que el nom que els posem, que sempre serà reduccionista. De fet, el Déu de l'Antic Testament no es pot pronunciar, és el tetragrama YHVH...

Des dels elements tangibles que tenim i sense els dogmes, encara podem ser creients sense haver de demanar perdó...

Les paraules són relatives, i quan les convertim en dogma les desvirtuem. Ara podem entendre la fe des d'un punt de vista més raonable que abans. Les ciències positives ens hi ajuden...

Hi ha una part de gent que es declara materialista o atea –els agnòstics són un altre món– que, tanmateix, tenen sentiments o necessitats metafísiques. La dogmàtica catòlica els n'allunya. Les vivències metafísiques em fan millor persona, tot i que no en un sentit ètic o moral: a través d'elles puc aprofitar més tot el que la natura m'ha donat.

Jordi Nopca entrevista Antoni Batista, 14.1.2023

E.E. 143 UN LLIBRE

... ja se sap, allò dels orígens marca. El poble natal es fa present en els records i els seus carrers i les seves cases es converteixen en un escenari per a la memòria. Necessitem imatges, vivim de les imatges i en les imatges. El temps es condensa en aquests espais i hi tornem...

Narcís Comadira, 11.2.2023

E.E. 142 JO A TU DE QUÈ ET CONEC

I què? Tot igual? La feina? Continues al lloc de sempre? I a casa, com aneu? Improvises frases no comprometedores, sense nom ni referències explícites, a l'espera d’alguna informació que et rescati de la situació absurda, en què l'altre et saluda efusivament i demostra ser posseïdor de dades íntimes teves mentre a tu aquella cara et sona però ara mateix no et ve al cap de què. S'han inventat trucs agosarats, però requereixen una execució convincent. Deixar anar a la primera: perdona, no recordo com et deies... Per als que no gosem utilitzar una defensa tant a l'atac, el drama és que la situació s'allarga, cap comentari aporta noves pistes, et vas sentint atrapat i la culpa et paralitza tota la inventiva, de manera que per manca de sinceritat inicial enfiles converses poca-soltes mentre et creix la cara d'idiota... i, vista la familiaritat, intueixes que l'interlocutor oficialment conegut però ara mateix desconegut del tot per la teva memòria traïdora no rebrà bé que l’hagis oblidat. I no s'aguanta per enlloc que ho hagis dissimulat uns minuts, somiant que trobaries una sortida miraculosa i digna. Si vius el tràngol en companyia, pot passar que a sobre els teus et retreguin que no els hi has presentat l'amic que acabes de saludar. Però si ja et coneixen i t’han vist suar en situacions similars, t'ho perdonen i es limiten a humiliar-te amb un “Què, ni idea de qui era, oi?”

Carles Capdevila, 12.3.2017

E.E. 141 AQUELLA ESPANYA

L'Espanya que representava Lorca –tolerant, somiadora i igualitària– no va poder ser. La van assassinar. Encara resta sepultada en milers de cunetes... són molts els morts estimats que encara recordem, que encara provem de desenterrar perquè no caiguin en l’oblit absolut... que clamen justícia i memòria en un país on els tribunals tornen a empresonar cantants i polítics demòcrates i empaiten exiliats. El record dels assassinats de la dictadura va sortint amb comptagotes, quasi com demanant perdó, no fos cas que algun net de botxí s’ofengués i li pugessin els colors... Espanya expulsa la diferència. És un gran forat negre de desmemòria... Espanya ha evolucionat en l'aparença democràtica, no en el fons de la seva ànima... El futur no té futur si s’arrela en una terra de silencis a sang i foc. Sembla que torna aquest odi, aquest nosaltres contra vosaltres, aquest nacionalisme excloent de terra cremada. Fan por. Ens tornen a glaçar el somriure. Totes les dissidències els semblen condemnables: l’homosexual, la feminista, l’esquerranosa, la catalana... El Congrés ha esdevingut un galliner d'ambient crispat i insults permanents. La judicatura, un niu d’ultres. Escampen la intolerància amb frívola impunitat: la premsa cavernària i les xarxes socials en són histèrics altaveus...

Ignasi Aragay, 18.12.2022

E.E. 140 BONES I MALES NOTÍCIES D'ESTAR PER CASA

... La vida ens porta sovint a estar pendent de notícies que la condicionaran. Esperem resultats, analítiques, respostes, millores, ofertes, canvis. Les esperes es fan llargues i incòmodes, perquè no tenim cap control d’aquest temps, i perquè poques vegades podem influir sobre el que ens caurà al damunt... Només tenim control del que depèn exclusivament de nosaltres. Que no és ni tan sols el que ens passa sinó simplement com hi reaccionem. L’estat d’ànim, l’actitud, la moral. Fer nostre el marge de maniobra que ens deixen i aparcar la queixa excessiva o l’esperança infundada és dur, perquè et quedes només tu, amb les teves limitacions. Però és alliberador, perquè això sí que és teu, i ho és des d'ara, no són expectatives sinó realitats, per dures que siguin. Parlo d'una acceptació que no té res de resignació, perquè és activa, no es conforma, lluita. No és un desgast estèril contra els elements, és un esforç conscient i raonable, benhumorat, amb les opcions a l'abast. Potser més que esperar que ens arribin bones notícies de fora surt més a compte preparar-nos per treure la part positiva de totes les que vinguin, per fer més suportables les feixugues i gaudir plenament del que ens regala la vida. Que és sobretot -i potser només- ella mateixa.

Carles Capdevila, 25.12.2016

E.E. 139 EL MUNDIAL I ELS NOSTRES 2

(continuació)...

Però Catalunya i Espanya són societats plurals, també en l'àmbit identitari. ¿Tan difícil seria donar resposta a aquesta pluralitat? Segur que si Catalunya i Espanya competissin internacionalment, a Barcelona hi hauria seguidors d'una selecció i l'altra en cada barri, en cada carrer i en cada escala. I què? Fixeu-vos: dimarts jugaran un partit decisiu Espanya i el Marroc. A Catalunya hi viuen 120.000 marroquins. Quan acabi el partit, voleiaran banderes espanyoles, o marroquines, en moltes ciutats catalanes. És la fi del món, això? No, és una conseqüència natural de la nostra composició demogràfica. Si ho assumim, no ha de ser el germen de cap conflicte.

No és just que, per evitar allò que Ciutadans anomenava “fractura social”, la majoria de ciutadans que preferirien animar una selecció catalana hagin de ser castigats amb la invisibilitat internacional. Si la Constitució i l’Estatut reconeixen el perfil nacional de Catalunya, ¿això no hauria de tenir un cert reflex simbòlic? Tornem als britànics: Anglaterra, Escòcia i Gal·les juguen el Mundial per separat, però formen un únic equip als Jocs Olímpics. És una fórmula adient per a ells. ¿No en podem trobar una, nosaltres? ... cal parlar també de com es reparteix el pastís de la presència simbòlica. I fer-ho sense dramatitzar.

Toni Soler, 4.12.2022