E.E. 195 CANTS I CORONACIÓ

Qui va veure la cerimònia de coronació del rei Carles III, dissabte passat, degué adonar-se que va posseir, de dalt a baix, un caràcter religiós. Segons les lleis del país, l'estat i l'Església són entitats separades, però la celebració que vam veure no va tenir res de civil i tot de religiós. No ens ha de sorprendre: l’amor a les tradicions dels anglesos permet que, encara avui, l’entronització del rei es faci en un marc eclesiàstic...

En aquella festa va haver-hi un element que no ens hauria de passar per alt: tothom, homes i dones, cantaven com una sola ànima els càntics litúrgics d’aquella solemnitat. És cosa pròpia de les religions protestants, molt menys de la catòlica.

Potser els anglesos van més al temple que els catòlics ―els homes, en aquest darrer cas, a penes hi van―, però tant si hi van, com si no, coneixen no solament la lletra i la música de l'himne nacional, sinó també de les cançons d'església.

Altres coses d’aquella celebració poden moure a la sàtira o a la riota; un poble aglevat pels efectes del cant, amb independència de la fe, mou a l’enveja.

Jordi Llovet, 13.5.2023

E.E. 194 EL SUSPENS MÉS INQUIETANT DE LA SETMANA

Diuen a les notícies que el 45% dels aspirants a mestre han suspès les proves d’aptitud personal i s’han quedat amb un “no apte”. Això, els alumnes que venien del batxillerat. Entre els que venien dels cicles formatius, els suspesos han estat el 65%... diu una professora: "Ens arriben a cicles formatius amb un nivell de comprensió lectora i d'ortografia baixíssim" i "Hem de canviar com funcionen les coses a l'ESO, perquè no pot ser que diguem «No pressionem els nens perquè, pobrets, pateixen»".... el que deixen al descobert aquestes proves és un problema que sentireu a dir a mestres i professors d’aquest país: que als joves els costa entendre el que llegeixen i que els costa molt més expressar-se oralment o per escrit. I els professors més veterans lamenten que el que abans s’ensenyava als dotze anys ara s'ensenya als catorze. És fatal per a tots els alumnes, però molt més per a aquells que volen ensenyar als alumnes del dia de demà.

L'escola és un reflex de la societat i no pot fer miracles, però si no aconsegueix actuar com un gran factor de correcció acaba expedint títols amb poc valor a alumnes que surten amb un aprovat que no és tal en el mercat de treball. I d'això se'n diu ficció.

Antoni Bassas, 13.5.2023

 

E.E. 193 VEIG TOTHOM MOLT CANSAT

Fa dies que tothom em diu que està cansat. I és cert que potser és una frase (“Estic molt cansat”, “Estic tan cansada...”) que sempre me l'han dita, però és que ara em sembla que no pot ser més sincera. Veig tothom molt cansat. Cansat, cremat, esgotat, tip, enfitat. Cansat de tot. De la feina, de buscar-ne, que no plogui, de les notícies, d’anar a comprar, de fer vida cultural, de quedar amb algú, de fer el dinar, de barallar-se a Twitter, de seguir les enquestes, de les males cares i de les males paraules rutinàries, de desmentir notícies falses, de fer esport, de la sequera, dels exàmens, de fer-se la manicura, de dir als fills que recullin, de fer l’amor, de ser cortès, de pensar en les vacances, de netejar, de perseguir somnis possibles, de trobar parella, de penjar prestatges, de dir bon dia, de les opinions dels altres, de prendre’s la pressió, d’haver de contestar preguntes, de la calor, del fred, dels preus, de les polèmiques, de la transcendència i de la banalitat, dels enfadats, de llevar-se un dia més, dels que trepitgen el terra acabat de fregar i ni es disculpen, de contestar whatsapps, del transport públic, d’anar al metge, de fer paperassa, de treure-li la punta a tot, de fer bona cara, de cuidar-se, de destruir-se, de posar-se colònia i desodorant, de demanar perdó, de reciclar, de ser català, d’aprendre coses, dels embussos i dels que rondinen als embussos, dels que critiquen, dels que embruten, dels community managers, dels mals professionals, dels que tracten malament els cambrers, dels místics banals, dels que concursen per ser els que ho passen pitjor, dels garrepes, de repetir cada dia el mateix, de sentir que el propi cos t’és aliè, de la campanya electoral...

Empar Moliner, 13.5.23

 

E.E. 192 LES RELIGIONS: DESTORB O IMPULS?

En el tema de les religions, l'Europa del segle XXI és l'excepció, no la regla... La religió no està de moda en molts dels països del Vell Continent ni en alguns sectors de població jove dels EUA. En diversos ambients de les subcultures europees es considera la religió amb suspicàcia i fins i tot amb una certa agressivitat, i es propaga l'opinió que cal treure’s del damunt el llast d’una realitat que veu com a passada i ultrapassada... a Europa el Déu dels filòsofs té pocs adeptes, en té més el Déu dels científics, i sobretot la religiositat popular, que a Europa és majoritàriament –si bé no únicament– d’empremta cristiana...

La religió és un factor important en les societats mundials, on hi ha unes àmplies majories que la sustenten i en faciliten la pràctica. Òbviament, la religió mai no s'escapa dels perills que amenacen qualsevol gran realitat social: hom se'n pot aprofitar, pot ser manipulada, pot justificar violències inconfessables i comportaments que no tenen res a veure amb Déu. La confessió religiosa més pura pot caure en mans indignes que la converteixin en una màquina de fer diners o de corrupció o d’abusos de tot tipus. El pecat de la persona que és religiosa resulta doblement connotat: per la gravetat de l'acte en si mateix i per l’engany amb el qual es capgiren uns principis proclamats de paraula però no d’obra.

La religió autèntica afirma la presència de Déu i, en conseqüència, la defensa dels pobres i dels qui no tenen veu, dels mancats de defensor i dels qui se senten isolats, bandejats o condemnats, dels ferits i dels desesperançats, dels qui són víctimes de la guerra o dels qui maten, induïts o obligats o encegats. Hi ha molts habitants de la Terra que dipositen la seva esperança en els dirigents espirituals de les religions respectives... les religions poden ser motors d'una nova humanitat, en la qual les bases siguin la fraternitat i el respecte de l'altre i de la seva dignitat. Aquests són uns fonaments sòlids amb què la religió, quan és fidel a si mateixa, ajuda a construir un món que ressuscita.

Armand Puig i Tàrrec, 9.4.2023 Pasqua

 

E.E. 191 CALOR

Quan escric aquest paper, a pocs dies que comenci l'estiu oficial fa una calor que desconcerta. El canvi climàtic ha fet de les seves i ens ha ofert, a mitjans de juny, una onada de calor digne de ple estiu...Fa calor. Molta. El nostre destí és la calor i em temo que ara cada any serà igual. On és aquell juny tan agradable d’abans? Amb els camps de cereals a punt de sega, amb tots els meus tòpics florals, blauets i gladioles? Amb les cireres dolces i els abricocs sucosos i gustosos? I la festa de Corpus, amb olor de ginesta i alfombres de flors? Tot això ja ha passat. El meu amic Pep Nadal m’envia una fotografia d'un til·ler florit i tot de detalls de les flors. Però, esclar, no pot enviar-me aquella olor una mica apegalosa i letàrgica que fan els tells florits. Era l'olor dels meus Corpus d’adolescent...Els til·lers encara floreixen però ja no hi ha somnis ni Corpus com aquells... 

Els que encara som vius hem de viure, malgrat tot el soroll i el fracàs de tants projectes col·lectius. La calor porta els turistes afamegats de sol, de platja i de mar. I de gresca. Ells fan una pausa del seu viure feixuc, passen uns dies aquí, entre nosaltres, però no saben on són. No coneixen res del país que els acull, ni tan sols saben que a Catalunya parlem una altra llengua que no és la llengua d'Espanya, on ells van. Però els és igual, ells volen que faci sol i calor, ells volen untar-se amb cremes més o menys protectores i, quan el sol se’n va, cremar-se per dins amb alcohols barats. De calor, en fa. 

Narcís Comadira, 18.6.2022

E.E. 190 HAMLET I EL MENYSPREU A LES DONES

El feminisme ha significat l’inici d’un tractament just envers les dones, en tots els sentits, però l’ultrafeminisme està portant, almenys pel que fa a la cultura, alguns inconvenients. Un exemple és la manera com ha estat tergiversada, en la seva posada en escena, una òpera com Les noces de Fígaro, de Mozart... les originals de Da Ponte i Mozart, escenifiquen el fracàs del dret de cuixa i un esbós de l’emancipació femenina. Ja n'hi hauria prou, doncs, representant-la tal com es va idear... En altres casos, el problema és més complex. Agafeu Hamlet, de Shakespeare, i rellegiu amb calma l'escena primera de l'acte tercer, just després del famós monòleg...

Com aquest, es trobaran centenars, milers d’exemples de la manera com els homes han parlat de les dones, tant a la literatura com a la vida de debò, al llarg dels segles. Llavors, ¿què hem de fer? ¿Haurem de suprimir dels llibres i de les obres dramàtiques i líriques tota consideració negativa o tot menyspreu del gènere femení?  Millor que no. Però per poder encaixar aquestes maledicències, tant si som homes com dones, haurem de reblar l’estudi d’una assignatura que, tal com anem, podria desaparèixer: la història. Més concretament, la història dels costums. Al capdavall, l’estudi dels costums antics ens ajudarà a reflexionar, quan és el cas, sobre la seva inconsistència segons l'opinió comuna dels nostres dies. 

Jordi Llovet, 22.4.2023

 

E.E. 189 LAÏCISTES, PERÒ NO FANÀTICS

... La República ha alterat una mica, a penes una mica, la distribució dels dies del calendari en festius i feiners. Ha estat força prudent en aquest capítol i no hi perdria a ésser-ho encara més. Les forces que es consumeixen en aquests afers puerils mai no rendeixen en la proporció que hom imagina... en general, i en les nostres latituds, l'alteració del calendari, la imposició de noves festes i l'abolició de festes tradicionals, és un mal negoci... les festes que hem conegut, almenys en llurs línies essencials, són més velles que el mateix Catolicisme que hom pretén combatre amb minúcies i anteriors al Cristianisme que hom pretén negar amb afirmacions que en deriven o que el prolonguen. Aquests dies de Pasqua és segur que eren celebrats pels nostres aborígens, que també volien rubricar d'alguna manera l'entrada del bon temps i l'esclat de la primavera... No val la pena de desvincular-se d'una tradició quan un hom no està segur d'inaugurar-ne una altra de més exemplar i substantiva. No és pas un mal exercici d'ésser laïcitzador en un país que ha patit d'un excés de supersticions i de lligams. Però cal no perdre mai de vista la naturalesa humana i les seves interferències amb el calendari natural, anterior a totes les teogonies. I si un hom vol sortir a passeig el Dilluns de Pasqua i menjar les restes de la mona adquirida el diumenge, que ho faci en bona hora, que no en patirà ni la República, ni la seva neutralitat augusta!

Carles Soldevila (Barcelona 1892-1967)  a 'La Publicitat' (18-IV-1933)