E.E. 265 QUÈ NO T'HAN PORTAT ELS REIS?

Tots recordem la joguina que no ens van portar mai, més que no pas la que sí que ens van portar ...  Si penso en això és perquè avui han vingut els Reis...   (Si no et porten el que vols) la culpa és de qui escriu la carta. L’escriu, de vegades, a correcuita, per força, sense gaudir-ne. De vegades demana per a l'altre el que vol per a ell (una tele o una espremedora o tal ampolla de vi). De vegades regala allò que el distingeix (un llibre o un disc que a ell li agraden) o un toc d'atenció (un mètode per aprimar o una sessió de relax) o les temudes “coses útils” com els mitjons o l’anorac... 

En aquests moments de la vida, només que algú un instant, un instant petit, hagi pensat de veritat en tu i en què t'agradaria, en allò que “reforci” el que tu ets, encara que s’equivoqui, t’està fent el regal. Per això, en aquests moments de la vida és quan el regal “manufacturat”, una carta, un dibuix, un dinar, són la veritable mirra, que és, com sabem, el regal tapat dels tres Reis. L'or i l'encens gairebé sempre porten el trist tiquet de compra incorporat.

Empar Moliner, 6.1.2024

 

E.E. 264 TOT PASSA

Sempre m'ha preocupat si de veritat tot passa o bé si les coses hi són i som nosaltres que hi passem. El temps no passa, penso, potser, i som nosaltres que passem pel temps. Mai no n'he tret l'aigua clara. Ara, per posar un cas, ¿puc dir que ja ha passat Nadal i ja ha passat Sant Esteve, i Cap d'Any i Reis? ¿Han passat, de pressa, ells, com va de pressa el nostre cada dia, que cada dia va més de pressa? Fins que tot s’aturarà. Bé, no s’aturarà res. Som nosaltres, seré jo que m’aturaré i ja no passaré per cap més Nadal, ni cap més Sant Esteve, ni cap més Cap d'Any, ni cap més dia de Reis... 

De fet, mai no sabem res. Del futur no en sabem res. I del passat, de fet, tampoc. Perquè els records, això que en diem els records, no són pas reals, no són pas allò que vam viure, ni que fos ahir. Són construccions que ens fem, corregides, adaptades al nostre desig. Ens els afaiçonem a mida. El passat és tan obscur com el futur. Només el present és el que és i és fugaç. I també és voraç: se'ns menja... 

Aquí anirem passant, com fem sempre, amb una Generalitat intervinguda, deixant-nos enganyar, deixant-nos humiliar amb cimeres franco-espanyoles, anirem tirant, com fem sempre. Passarà el gener, més ben dit, passarem pel gener, i pel febrer i per la Santa Quaresma i per Setmana Santa.

Narcís Comadira, 14.1.2023

E.E. 263 NADAL, MALGRAT TOT

Si els països poguessin fer teràpia, Catalunya fa mesos que tindria una cita setmanal (pel cap baix) amb el psicòleg. Som un país deprimit, decebut, frustrat... Vam invertir temps i energies per fer possible un projecte comú. Vam viure emocions intenses: por, alegria, solidaritat. En alguns moments ens vam mirar al mirall i ens agradàvem molt (era el temps de les manifestacions multitudinàries de gent somrient, de les iniciatives agosarades i creatives, de l’experiència inoblidable del Primer d'Octubre). Per a qualsevol persona –és fàcil pensar que per a un país també– és difícil assumir un fracàs... Tots sabíem, fins els més ingenus, que si això passava hauríem d’empassar-nos la ràbia i pair la frustració... El que no imaginàvem és que aquest fracàs ens portaria d’agradar-nos al mirall a voler-nos amagar de vergonya. Que tindríem la temptació de trobar ridículs els eslògans que ens havien fet avançar amb el somriure als llavis... Catalunya, asseguda al divan, també confessaria al psicòleg que alguns (o molts) líders del nostre projecte col·lectiu –i no tan sols polítics– ens han decebut enormement. Que ara ens dol haver refredat una amistat de feia anys per qüestions polítiques... I hem arribat a pensar si, en cas que s’hagués aconseguit la independència, el país que tindríem ens tornaria a agradar una mica o si ens faria avergonyir encara més... 

Arriba Nadal. Com cada any, moltes famílies trobaran a faltar algú assegut a taula, molts malalts no tindran ganes de celebracions, moltes persones passaran les festes soles. Els afortunats que aspirem a tenir un Nadal tranquil ens esforçarem per decorar la casa (ja sense llaços grocs a l'arbre), ens farem regals pensats amb amor, farem cagar el tió perquè els menuts pensin que la màgia encara té lloc en aquest país (en aquest món) que necessita desesperadament la teràpia. Bon Nadal, malgrat tot!

Sílvia Soler, 24.12.2022

 

E.E. 262 ELS FANTASMES DE NADAL (i 2)

... Parlant aquests dies amb amics i familiars, m’adono de fins a quin punt ha arrelat el sentiment que com a humanitat estem en un hivern, en una foscor, sense sortida. És, en bona part, una crisi d’autoestima: hem deixat de creure’ns prou savis, diligents i solidaris per afrontar col·lectivament els reptes que ens assetgen, i ens aferrem aïllats a un benestar precari i amb els dies comptats. Estrafem il·lusió davant els nostres fills i els maquillem com podem un futur que veiem molt negre. I se’ns fa molt difícil creure que els fantasmes de Nadal, per sobrenaturals que siguin, faran dels Scrooge en què ens hem convertit persones de bona voluntat. ¿Som pitjors que tants desesperançats del passat que veient-ho tot igual o més negre van acabar tenint prou energia i generositat per construir un futur millor? Jo crec que no i estic segur que, si paréssim bé l'orella, un espectre del passat ens diria que hi ha models de societat que estenen la foscor i no deixen penetrar els rajos propicis, fins que un dia -un Nadal- alguns comencen a viure d'una altra manera i descobreixen que, fent-ho, se'ls descongela la humanitat i tornen a tenir futur. No crec que passi aquest Nadal, ni el que ve, però estic segur que cada Nadal conspira, amb l'ajut dels seus fantasmes, contra el fatalisme i la desesperança.

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 261 ELS FANTASMES DE NADAL 1

Nadal uneix l’adult que som, el (més) vell que serem i l'infant que vam ser en un sol jo que es mira aclaparat el pes de la vida, intentant extreure’n grams de sentit, de plenitud, que la justifiquin i permetin fer creïble la il·lusió exigida pel guió d’aquestes festes. La missió dels fantasmes és destruir el cinisme que, com una crosta, va enfosquint l’escena. Fer que torni a ser màgic el que un dia, enterrat sota molts Nadals, era màgic. Tenen, però, enemics molt poderosos. Si els de Scrooge eren un egoisme eixarreït i una austeritat miserable, els d'aquest present pandèmic són el bombardeig constant d’estímuls, el consumisme desaforat i un estar tips de tot que atordeix, embalbeix i ofega desitjos i ideals. Contra això, els fantasmes pretenen el miracle -tan cristià- que ens omplim de vida des de la virginitat: creient, encara, que “la gent és bona de veritat en el fons del seu cor”...

Quan sembla que la foscor acabarà d'engolir la llum i el fred d’enterrar la vida, un dia -el més glaçat i hostil- el sol refà el seu camí de fugida i fa que tot torni. No hi ha millor aliat per als fantasmes de Nadal: ni en la foscor més intensa, ni quan tenim raons de pes per pensar que no ens en podrem sortir, hem de deixar de creure que, enterrada sota tones de desolació -d’un escepticisme tan intel·ligent com mal informat-, la vida batega i espera els rajos propicis per treure brots verds...

Albert Pla Nualart, 2.1.2022

 

E.E. 260 CONTE UNA MICA AGREDOLÇ DE NADAL

Vet aquí una vegada que, el dia de Nadal del 1972, unes 250 persones es van congregar al davant de la Casa Blanca. Liderats pel capellà jesuïta i professor de la Universitat de Georgetown Richard T. McSorley, protestaven per la participació americana a la guerra del Vietnam. “Mentre un infant pugui ser esquinçat pel napalm i les bombes dels avions B-52 no celebrarem el Nadal de la manera habitual”, va explicar. Es referia a la coneguda com a nena del napalm, la protagonista de la fotografia presa per Nick Ut aquell juny que, encara ara, és la imatge més icònica per representar els horrors de la guerra sobre la població civil: contacontes de totes les contrades repeteixen que aquella instantània, i la indignació que va provocar entre el poble, va fer reflexionar el rei Nixon i va accelerar la fi de la participació dels seus guerrers en aquell conflicte llunyà. El cert és que, entre l’1 de desembre d’aquell any i el 15 de gener del següent, l'única referència –i encara indirecta– a la nena del napalm a les cròniques del país és aquesta declaració del capellà McSorley, recollida pel Washington Post. I els escribes del castell no han deixat mai document que sustenti l'impacte de la fotografia en les decisions de l'època. Nixon n'estava al cas perquè, a una de les gravacions secretes que ell mateix va encarregar –era un rei certament desconfiat– preguntava a un dels seus cortesans si la fotografia podia ser no espontània, sinó actuada.

El poder màgic d’aquella fotografia, però, no va ser cap falsedat. No va ajudar a portar el final de la guerra, però per la via del mite segueix alimentant la idea –qui sap si naïf, qui sap si fonamentada– que una bona imatge pot fer rectificar un rei cruel i venjatiu, amb les mans tacades de sang. Que tingueu bon Nadal.

Àlex Gutiérrez, 25.12.2022

E.E. 259 L'ANY SE'N VA, PERÒ LA GUERRA ES QUEDA

 Els anys sempre se'n van però la guerra sempre, sempre, sempre, es queda. Aquest 2022 li ha tocat a Ucraïna...  

...ara, quan surt Ucraïna a la televisió, no hi veig un drama, hi veig pornografia. M’indigna la guerra com a recurs polític, amb el patiment d’éssers humans com a xantatge, el robatori de la infantesa de la canalla, les violacions de dones, els plans de vida trencats de tanta gent, una abjecció justificada amb paraules nobles. Però, sobretot, m’indigna el gran negoci que s’endevina darrere la devastació, el gran negoci de les armes que destrueixen i de la reconstrucció que vindrà algun dia. Algú pensa fer-se ric o més poderós a canvi de destruir la vida i les condicions de vida de la gent. La facilitat amb què algú ordena llançar un míssil contra una central elèctrica o una canonada d'aigua és una obscenitat intolerable. 

Això per no parlar del gran negoci de la por que fan amb nosaltres... No hi ha cap raó perquè algun dia els del tremolor i la casa convertida en runa no siguem nosaltres. 

El dret internacional ha establert que hi ha crims de guerra, però, en realitat, la guerra és el crim, i la resta –els drames que ens serveixen cada dia els telenotícies– en són conseqüències. I el pitjor és que passarà el 2023, però la guerra es continuarà quedant.

Antoni Bassas, 31.12.2022