pap 3 - UN BARÇA-GIRONA DE LA MÀXIMA EXIGÈNCIA

...Després de 15 jornades, el Girona té quatre punts més que el Barça, és colíder, té una millor diferència de gols i ha guanyat dos partits més. Increïble però cert. Quan al teu veí més modest les coses li van millor que a tu, et sents assenyalat. La visita dels blanc-i-vermells fa respecte. Hi ha partit, esclar. Per més que tothom es pregunti fins quan durarà l’escapada gironina, el joc de l’equip de Míchel continua sent consistent, a punt de culminar el campionat d'hivern... Però el Barça va cap a dalt. Després d’haver vist el que van ser capaços de fer De Jong, Pedri i Gündogan al mig del camp contra l'Atlètic de Madrid s'entén millor que la llarga absència per lesió dels dos primers hagi fet semblar que el Barça jugava amb una sabata i una espardenya. Per fi el Barça va tornar a dominar el mig del camp, com s'espera sempre, i encara més d'un equip entrenat per Xavi. L'assignatura pendent continua sent el gol, amb el Barça a l'espera que Lewandowski torni a fer de golejador, i sostenir un joc reconeixible durant noranta minuts. Només així el Barça podrà derrotar un Girona que confirma, una vegada més, que el futbol continua sent aquell esport fantàstic en què els resultats encara són capaços de desmentir la lògica.

Antoni Bassas, 9.12.2023

 

lliVre 25: EL FEDERAL

...

- Esteu detingut per alta traïció. sereu castigats amb pena de mort per aixecar en armes la provincia de Girona contra la Corona i el Regne d'Espanya, i per ofensa greu contra l'església catòlica, apostòlica i romana, que censura explícitament les faltes de patriotisme... el brigadier (general de brigada) Romualdo Crespo va continuar:

- Sereu sentenciat com a culpable de cadascuna de les morts dels soldats espanyols que han caigut defensant la unitat indivisible del Regne d'Espanya, que heu intentat crebantar mitjançant l'aixecament il·legal i immoral dels pobles de Catalunya contra la pàtria. Heu volgut mesurar les vostres forces amb les de l'Estat, Caimó. Era una empresa bàrbara, a més d'indecent. Ara us faig saber que. malgrat creure-us victoriós, n'heu sortit perdedor. Com no podia ser d'altra manera.

...

- De debò us penseu que en sortireu de franc, Caimó? Naturalment que hi ha un acord, i alguns dels vostres amics ja han obert converses amb el govern d'en Serrano perquè es decreti l'amnistia. Hi haurà amnistia, perquè el govern és dèbil i tou, però aquesta vegada només la veureu passar, Caimó. D'altres se'n beneficiaran, però vos anireu a presó i pagareu pels vostres crims amb la vida.

...

(Pere Caimó va ser entre altres coses alcalde de Sant Feliu de Guixols i cap de la batalla coneguda com a "El Foc de la Bisbal" l'any 1869)

El Federal de Sebastià Alzamora. Proa 2024

 

pap 2 - LA IL·LUSIÓ D'EDUCAR MALGRAT PISA

Qui no ha mitificat la seva infància?... Jo vaig tenir sort... Les mestres tenien autoritat, les respectàvem. Però tinc la sensació que els nois i noies érem més gamberros que els d'ara. O potser ens deixaven que ho fóssim: ens renyaven sovint i alhora ens deixaven força llibertat. Ens escapàvem del pati i en fèiem algunes de grosses. Teníem marge per equivocar-nos i les mestres en tenien per castigar-nos. Això ha canviat. La canalla està molt –massa– controlada i monitoritzada, hiperprotegida, i els mestres també estan massa vigilats pel sistema. Tot encotillat. Per totes dues bandes. I també amb la família. 

Em guardaré molt de la nostàlgia. Perquè ara hi ha escoles meravelloses. I el més important, no n'hi ha de desastroses, com sí que passava als anys 60 o 70 del segle XX. El nivell mitjà sens dubte ha pujat. Si fa 50 anys hi hagués hagut proves PISA, els resultats ens haurien situat encara pitjor que avui, no en tingueu cap dubte. També aleshores hi havia molta vulnerabilitat social –pobresa– i molta segregació –immigració–. Les escoles... capaces d’innovar sense perdre el nord, eren poquíssimes i tenien un alumnat de classe mitjana autòcton. S'inspiraven en el record de la gran tradició catalana, des de Montessori fins a Rosa Sensat. I no podien comptar gaire amb l'administració: encara amb dictadura, la tenien en contra... El que va marcar l’impuls renovador d’aquells anys va ser sobretot un optimisme encomanadís, un compromís ciutadà transversal. Hi havia il·lusió per sortir de la dictadura i construir un país nou, per recuperar la llengua, per formar nois i noies que serien ciutadans d'una societat més lliure i justa. Tot plegat aportava energia i valentia per tirar endavant. Això realment és el que es troba a faltar. A l’educació i arreu hem passat d'una creadora ingenuïtat utòpica a un emprenyat derrotisme distòpic. Tothom està a disgust, el sentiment d'impotència i desconfiança s'ha generalitzat. I així és molt difícil construir res... 

Costarà recuperar la il·lusió, però és imprescindible fer-ho... Cal l'educació de sempre –treballar els coneixements bàsics: lectura i matemàtiques– comptant amb les noves eines –el món digital ha vingut per quedar-se– i les noves metodologies –projectes, competències–. Cal més exigència? Rotundament sí. I això és feina tant dels docents com dels pares. De nou la responsabilitat està repartida.

Ignasi Aragay (fill de mestres), 10.12.2023

 

pap 1 - EL FUTUR DE L'ANC I D'ÒMNIUM

Durant el Procés, la competència dins l’independentisme va produir-se tant en el terreny dels partits polítics com en el de les entitats civils. Més enllà de l’ideal d’unitat, hi havia la vitalitat de projectes i estratègies pròpies d’una societat dinàmica i plural... l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural jugaven al mateix estira-i-arronsa en el terreny civil...

En un camp i l’altre, hi va haver moments de certa comunió estratègica, però els recels i afanys de protagonisme sempre van existir... el 2017 en desfermar-se la repressió, va començar el descens als inferns, moment en què van aflorar de manera descarnada les diferències soterrades. La trista història posterior, fins a arribar al fracàs de les darreres eleccions, ja la sabem. L'independentisme s'ha anat agrejant, barallant i empetitint, ha anat perdent centralitat i amabilitat. El bon rotllo ecumènic de la revolució dels somriures queda avui com un nostàlgic record llunyà. Aliança Catalana ha desfermat tots els dimonis...

el maximalisme in crescendo de l'ANC li ha anat fent perdre la centralitat social i el lideratge moral que havia tingut, cosa que ha provocat que pel camí s’hagi quedat sense el gruix de l’àmplia base social que havia aglutinat, amb les Diades com a gran moment anual durant una dècada. Les pugnes internes han sigut un llast que han acabat fent malbé la criatura... 

L’ANC, camp de batalla de les diferents ànimes de l'independentisme polític, no ho tindrà fàcil per refer-se... Òmnium ve de molt abans del Procés, de l’antifranquisme, i es projecta endavant més enllà de la conjuntura política: la seva dimensió cultural i lingüística li dona solidesa. Per a Òmnium, la independència ha estat sempre més un mètode –per anar cap a una plenitud cultural i social– que un fi en si mateixa. Per a l’ANC, en canvi, cada cop ha estat més al revés: la independència com a inici i fi de tot...

Ignasi Aragay, 26.5.2024

lliVre 24: LA COMPANYIA CATALANA A ORIENT

"De fet és un gran perill anar en companyia d'un fill de rei que sigui jove, perquè ells són tan alts de cor i de sang que es pensen que ningú no gosarà fer-los mal. I és cert que així hauria de ser si al món hi hagués el respecte que cal, però el món és tan irreverent que hi ha ben poques coses en què tothom es comporti com Déu mana. I, a més, aquests fills de rei són senyors de tal mena que ningú no gosa oposar-se a res  del que disposin..." 

Crònica de Ramon Muntaner [235] any 1325

 Citat a La Companyia Catalana a Orient pàg. 159

 

E d'Escrits, E d'Esporàdics: tres, dos, un...0

LA TEORIA DEL CAOS 

L'horror de Gaza es manté dia rere dia. Assistim en directe a un col·lapse de la humanitat. I mantenim el nostre interès, malgrat l'obscenitat de tanta mort i de tanta brutalitat, perquè som més o menys capaços de comprendre quines forces actuen i quins motius tenen... Ara imaginin-se un horror sumit en el caos. És a dir, incomprensible. Un horror tan polièdric que cap de les forces que el causen (unes forces que ningú no és capaç de definir i comptabilitzar amb una mínima precisió) és capaç de fer res per aturar-lo. Un horror tan difós que no arriba ni a interessar-nos. Aquest horror existeix. Fa 30 anys que devasta Goma, una ciutat situada a l'est del Congo, al costat de la frontera amb Ruanda...

Al llarg dels anys, líders opositors al govern del Congo s'han recolzat en els ruandesos per assolir el poder a Kinshasa, i després s'han convertit en dictadors, la qual cosa ha fet que nous líders tornin a recolzar-se en Ruanda per enderrocar-los: aquesta és la descripció simplificada del mecanisme de la guerra perpètua, atiada addicionalment pels mercenaris d'empreses occidentals que comercien il·legalment amb el coltan, un mineral que conté tantalita, usada per fabricar condensadors en equips electrònics...

Enric González, 10.3.2024

 

E.E. 321 ENTESOS

Avui fa 185 anys que va aparèixer publicada en un diari per primera vegada l'expressió “OK”....l’OK ens tempta amb la seva simplicitat nord-americana per despatxar el munt de missatges que se'ns acumulen cada dia al mòbil, però fa temps que l'evito en un d'aquells actes de militància lingüística secreta (digueu-me quin és el vostre, perquè segur que no estic sol) que serveix almenys per resistir i no cedir més pams de terreny de català a benefici de l’omnipresent anglès. 

I llavors, quan vull dir que una cosa m’està bé, no escric OK, sinó que escric “entesos”. És una expressió que sentia dir sovint a la generació dels meus pares com a fórmula per tancar una conversa, i m’agrada perquè incorpora un sentit de formalitat que guanya de llarg la banalitat de l'OK per qualsevol cosa. Mai res està “tot bé” perquè tot és perfectible. “Entesos”, en canvi, segella un pacte després que els dos interlocutors s’han assegurat que estan parlant del mateix i accepten mútuament els termes de l’altre. L’entesos és un OK conscient...

Antoni Bassas, 23.3.2024