dimecres, 3 de maig del 2017

pd M11

​EL PUNT / Dimarts, 26 de març d​​e 1991​
EL TOBOGAN (1)
Daniel Palomeras
Quan un compleix quaranta anys descobreix que la vida és un tobogan, i que ha començat a lliscar per la banda del pendent, cada cop més de pressa. La pujada, graó a graó, era plena d'esforç i d'il·lusió. La baixada té com a final previsible un cop de cul fatídic... Un meu amic diu que, si a partir dels quaranta anys, et despertes al matí i no et fa mal res, és que ja et deus haver mort. És una visió pessimista, però certa.
Una de les sensacions més evidents és que un ja no és a temps de fer moltes coses... La joventut es caracteritza per les possibilitats infinites, per un futur il·limitat que permetrà anar arreu, veure-ho tot, conéixer tothom. Amb el temps l'horitzó s'estreny cada cop més i el món acaba sent el carrer de casa i la humanitat, els parents i amics, per a qui en té.
Un deixa de ser jove en el moment en què li preocupa no ser-ho... El sentit del ridícul creix amb l'edat, fins al punt de renegar d'allò que més s'havia defensat, els ideals en què s'havia cregut... quan s'era jove. Una pèrdua global de conviccions, una propensió a relativitzar, a contemporitzar, una tendència implacable a  no complicar-se la vida, són indicis prou clars de decrepitud.
...


dimarts, 2 de maig del 2017

pd MX

​EL PERIÓDICO, setembre de 1991?
ALT I PRIM, PARENT D'EN BUFA
El Sabelotodo

Ens sorprèn i complau que ... un personatge com Bufa, que és de finals del segle XVIII, es mantingui present en la memòria de la gent.
No tenim constància de com es deia realment l'individu anomenat Bufa. Sembla ser que va viure a Barcelona quan encara l'enllumenat públic de la ciutat, establert a partir de 1752, era amb làmpades d'oli...
Aquestes noves làmpades, protegides per fanals, més de fusta que de vidre, feien poca llum, però millor que les teieres. Per atendre-les hi havia un servei de fanalers que, el capvespre, recorrien la ciutat i encenien els punts de llum. Els quals penjaven d'una corda, que passava per una politja... Els fanalers tenien la clau per obrir la porta protectora i la utilitzaven a la matinada, quan apagaven els fanals i canviaven el recipient de l'oli, quasi consumit, per un altre nou i ben ple. Quan es feia fosc es limitaven a encendre els blens de cada fanal amb una canya llarga, proveïda d'un carbonet incandescent a la punta. Darrere seu hi anava, en aquells temps que diem, un noi extraordinàriament alt i prim, que d'una bufada es dedicava a apagar les dèbils flames que aquells homes acabaven d'encendre.
El noi, que era una mica curtet, ... era seguit sempre per la canalla. Aquesta, avesada a la gresca i a fer sarau, cridava: "bufa, bufa" i el xiquet, esverat, apagava d'una bufada els fanals acabats d'encendre. Val a dir que això li va costar més d'una pallissa, administrada pels fanalers irritats per la brometa, però també el va fer molt popular entre els barcelonins d'aleshores... Al cap i a la fi, l' innocent noiet sols els apagava i en elogi a la seva altura es creà la frase: "alt i prim parent d'en Bufa"...
El tal Bufa no se sap quan va desaparéixer de Barcelona, però pertanyí a l'època dels fanals d'oli. El 1842, començà la il·luminació a gas i el 1882 arribà l'enllumenat elèctric.

dilluns, 1 de maig del 2017

pd M9

​PRESÈNCIA, 19 de juny de 1994
AMB TOTS VOSTÈS, EL MUNDIAL!
​Josep Maria Fonalleras
Hi ha esdeveniment esportius que funcionen com un mecanisme de rellotgeria i que, de tant en tant, tornen per dir-nos que envellim i que ja no som el nen que ... l'any 66 tenia set anys i encara recorda una final memorable, en blanc i negre, potser amb set gols, i una semifinal, aquell any, també, amb pròrroga i tot, potser entre Itàlia i Alemanya. La memòria és difusa, per força, i només podem rescatar parcel·les sense urbanitzar:... el gran Fachetti, Déu meu!, l'empenta de Bobby Charlton i l'elegància de Franz Beckenbauer. Les samarretes arrapades dels jugadors del Brasil, a Mèxic, l'any 70, i la carrera de Tostao cap a la banda per fer el senyal de la creu, embogits tots els seguidors i els que ens ho miràvem, en color, des de casa (o potser la tele encara no tenia color?),... I el gol de Pelé des de mig camp i les passades de Gerson i aquell porter blanc dels brasilers (jugaven sense porter, quasi) i el regats de Rivelinho...
...
Tinc més bons records dels campionats de quan era petit que no pas dels més recents.
...
El futbol és art i, a més, passió i, com totes les passions, demana fidelitats, excessos...
...
... Brasil és fix ( un Mundial sense Brasil seria una traïció), però a pesar de tot, encara em queda l'esperança de descobrir una França com la del 86 o una Polònia com la del 78. Que els vagi de gust. Tot un mes de felicitat és a les seves mans.


diumenge, 30 d’abril del 2017

pd M8

​EL PUNT 28 de setembre de 1993​
FA QUARANTA ANYS SORTIA EL PRIMER SEAT 1400
Pere Madrenys
... portava la matrícula B - 87223...
El seu preu - cent mil pessetes d'aleshores - resultava massa elevat per a la majoria de la població, que llavors encara s'estava recuperant amb penes i treballs del desastres de la guerra civil...
Tenir, doncs, un 1400 era un signe inequívoc de benestar econòmic i de posició social més aviat alta. Una posició social que en aquells anys de misèria general corresponia en bona part als "nous rics" que havien fet la primera pesseta i moltes més en plena postguerra, molts d'ells amb activitats com l'estraperlo o el contraban. Van ser també ... els prototipus dels taxis de les grans ciutats.
...
La Seat, creada l'any 1950 amb la participació de la Fiat i de sis bancs espanyols havia d'anar als voltants de Madrid, segons els plans inicials del règim franquista, però la Fiat va exigir que s'instal·lés a Catalunya...

divendres, 28 d’abril del 2017

pd M7

​ARA dissabte, 15 d'abril del 2017
"DECRÉIXER", EL VERB DE MODA
Catalina Serra
Les grues han tornat... Quan van  desaparèixer, amb la crisi, semblava que la meitat haurien emigrat per sempre més. Llavors es deia, ¿ho recorden?, que el ritme de construcció era insostenible, que no calia més ciment i que no es podia basar l’economia en un sector depredador del territori que no creava riquesa a mitjà i llarg termini. Però es veu que no sabem fer altra cosa. Hi ha hagut anys per canviar les lleis, per regular millor el que es pot i el que no es pot fer, per assentar les bases d’un canvi de model. No ha interessat. Com passa també amb el sector financer o els paradisos fiscals, ni en general la política té voluntat ni la ciutadania capacitat per canviar una manera de fer que sabem que no funciona, si més no per assegurar el bé comú.
...La construcció va a tota marxa perquè el turisme, el seu germà no sé si gran o petit, també està exultant.
...  Cal recordar que l’augment de turistes no suposa directament un augment de la riquesa del lloc, si més no de la seva població. Els perquès són múltiples i estan molt estudiats. La massificació posa en perill la, per a alguns, gallina dels ous d’or, ja que molesta fins i tot els mateixos turistes, i això vol dir que quan tenguin altres alternatives deixaran de venir. A més, fa quasi impossible que els treballadors puguin viure dignament de la seva feina. Pels salaris en general baixos del sector, però també perquè l’oferta residencial ha fet pujar tant els lloguers que els treballadors estacionals no troben lloc per viure i alguns, senzillament, renuncien a la feina. Potser ha arribat el moment que el sector turístic comenci a declinar un nou verb: decréixer. Ja n’hi ha prou. Ja en té prou.

dijous, 27 d’abril del 2017

pd M6

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (i2)
Rosa Montero
... Si alguna cosa nova he après aquests darrers cinc o sis anys és que la gent menteix. Però menteixen d'una manera colossal, espaterrant. Menteixen com jo no creia pas que fos possible. Menteixen sense que els surtin els colors, sense perdre el somriure, sense deixar d'estimar-se moltíssim a sí mateixos: no sé pas com se les apanyen, però ho fan. Vet aquí l'última cosa que m'ha ensenyat la vida, i és molt amarga.
Ja ho sé que amb Franco es robava: en grans quantitats, amb impunitat i verticalment, és a dir, robaven en general els poderosos. Però amb el govern socialista sembla haver-se democratitzat la corrupció: ara hom diria que la meitat del país és al trinquet. Tant han robat tants que ja començo a pensar en un disbarat, a saber: que si l'horda de lladres tornessin els diners que ens han anat  arrabassant, potser Espanya no estaria tan en crisi com està ara.

És ben igual el que digui Felipe González amb el seus deliris numantins de no voler fer el joc a no sé quina dreta.
Estem parlant de la història, i d'un país que es lliurà a un projecte, a una idea, a un esforç. D'una societat que no mereixia això..
...
Les coses ja es veien a venir fa cinc, fa set, fa nou anys: el govern hauria d'haver tallat aleshores la corrupció i no tancar-se en una passivitat que potser fins i tot fou còmplice...

pd MV

EL PAÍS SEMANAL, 22 de mayo de 1994
ESPAÑA (1)
Rosa Montero

... És ple de pispes, aquest somni pervers. Figures que, en la meva imaginació, circulen sempre de perfil, ladinament, arrossegant bosses de plàstic plenes de bitllets. Prohoms de la pàtria amb vestits creuats, molt dats a enfaristolar-se i muntar el número de la dignitat ofesa si en el restaurant de luxe que sovintegen els serveixen bolets de temporada una mica freds..., però disposats a jutjar-se a si mateixos amb infinita benvolença, com si el robatori, el frau, l'abús de poder, la mentida i el nepotisme no foren res més que petits afers de pa sucat amb oli, picardies naturals de nens rics.
...
Hem arribat a l'extrem en que aquells que intentaven ser honestos eren considerats sospitosos, mentre que els xoriços acabats passaren a representar les virtuts públiques.
Hom diria que, en general, com més criden proclamant llur honestedat, més untats estan;...