EL PUNT / Dimarts, 26 de març de 1991
EL TOBOGAN (1)
Daniel Palomeras
Quan
un compleix quaranta anys descobreix que la vida és un tobogan, i que
ha començat a lliscar per la banda del pendent, cada cop més de pressa.
La pujada, graó a graó, era plena d'esforç i d'il·lusió. La baixada té
com a final previsible un cop de cul fatídic... Un meu amic diu que, si a partir dels quaranta anys, et despertes al matí i no et fa mal res, és que ja et deus haver mort. És una visió pessimista, però certa.
Una de les sensacions més evidents és que un ja no és a temps de fer moltes coses... La joventut es caracteritza per les possibilitats infinites, per un futur il·limitat que permetrà anar arreu, veure-ho tot, conéixer tothom. Amb el temps l'horitzó s'estreny cada cop més i el món acaba sent el carrer de casa i la humanitat, els parents i amics, per a qui en té.
Un deixa de ser jove en el moment en què li preocupa no ser-ho...
El sentit del ridícul creix amb l'edat, fins al punt de renegar d'allò
que més s'havia defensat, els ideals en què s'havia cregut... quan s'era
jove. Una pèrdua global de conviccions, una propensió a
relativitzar, a contemporitzar, una tendència implacable a no
complicar-se la vida, són indicis prou clars de decrepitud.
...
...
