dijous, 20 de febrer del 2020

pd 1747 Llibertat o res

(arafa...)
... jo soc gent, i no govern, i avui m’atorgo el dret de raonar en termes emocionals, i no polítics. El càstig que estan infligint als presos és una vergonya que perseguirà els seus carcellers, i els seus còmplices, i els acomodats silenciosos, durant molts anys. És un estigma que marcarà l’Espanya actual i la generació que la dirigeix.... una cosa és que xiulin Piqué i l’altra atacar a cops de porra votants indefensos i tancar a la presó pares de família honestos durant mesos que podrien ser anys, a través d’una causa judicial escandalosament manipulada, al mateix país on des de l’ex-rei fins a centenars d’antics càrrecs públics corruptes eludeixen el seu càstig... M’he afartat d’escriure que el sobiranisme necessitava recompondre files i governar bé. I sí, fer autocrítica. Però avui escric amb el cor i només em surt dir que si la justícia espanyola gosa condemnar els catalans empresonats, si desoint el sentit comú i la indignació de mig Europa decideix que han de passar anys a la presó o a l’exili, la tempesta estarà servida a Catalunya, perquè qualsevol altra cosa voldria dir que no tenim consciència ni dignitat. I quan arribi el dia, haurà d’aparèixer algú altre, potser més savi que jo, per escriure paraules prudents que apaivaguin els ànims.
Toni Soler

dimecres, 19 de febrer del 2020

pd 1746 Per què no hi ha full de ruta? (i 2)

(arafa...)
Diguem, doncs, que el full de ruta és un work in progress, s’anirà dibuixant sobre la marxa. Finestra d’oportunitat? Sona una mica a pensament màgic. Més aviat feina, feina i feina. I se’n segueix fent molta des d’àmbits ben diversos i sí, esclar, sovint amb estratègies no del tot concordants. En tot cas, els camps a treballar són els habituals: reforçar el relat republicà, inclusiu i il·lusionant d’un nou país, adreçar-se a tothom (especialment als no convençuts), fer política a Espanya (no es pot renunciar a cap camp d’acció) i mantenir el pols internacional (encara cal fer-hi molta pedagogia).
En l’àmbit de l’educació, molts experts creuen que la fórmula per al canvi passa per les quatre c : pensament crític, comunicació, col·laboració i creativitat. Doncs això, pensament crític (és a dir, autocrítica valenta i permanent), comunicació (per arribar a més gent), col·laboració (que no vol dir necessàriament unitat) i creativitat (tornar a sorprendre).
Ignasi Aragay

dimarts, 18 de febrer del 2020

pd 1745 Per què no hi ha full de ruta? 1

(arafa...)
I ara què s’ha de fer? És una pregunta recurrent que té mala resposta. La més honesta és dir “ara cal temps”. No hi ha full de ruta i segurament no n’hi pot haver... (per... 1) els lideratges tornen a estar en construcció. També ho estan els partits polítics i, en menor mesura, les entitats... El segon factor que impedeix fixar una ruta clara és l’existència de presos polítics i exiliats. Són la prioritat, són els que aglutinen l’opinió pública...  (3) encara hem de consensuar una explicació de què va significar l’1-O. Més enllà de considerar-lo una fita històrica en el procés d’emancipació, cal concretar el seu significat polític... Quart factor. Les eleccions són una urgència que fa més difícil plantejar un horitzó estratègic de futur.... I cinquè factor. L’escenari espanyol ha canviat, però encara és molt volàtil, monarquia inclosa. Només cal veure fins on està disposat el PSOE de Pedro Sánchez a portar el diàleg amb Catalunya...
Ignasi Aragay

dilluns, 17 de febrer del 2020

pd 1744 Per una història que, per fi, acabi bé

(arafa...)
... . Només amb exiliats, la repressió podria no semblar prou dura per mantenir una massiva mobilització. Només amb presos polítics, l’arbitrarietat venjativa del Suprem no hauria quedat retratada ni estaria condemnada a entrar en flagrant contradicció... Tots desitjaríem que no hi hagués exiliats ni presos polítics, però és evident que el seu sacrifici no té res d’inútil. Res manté més viu i eixampla més la base del sobiranisme. Perquè només cal ser demòcrata per donar suport a la seva causa...
L’aposta de l’establishment per Sánchez -el suavitzador de formes- vol trencar aquest front democràtic aïllant els independentistes i donant bones cartes al catalanisme moderat... Per tot això jugar bé els trumfos passa per no subestimar gens aquest unhappy end reiterat. I la pitjor jugada quan l’enemic és tan fort i l’abisme que obre tan negre, és desunir-se abans de derrotar-lo. Una escena antològica de Terra i llibertat evidencia com es fractura i afebleix l’antifeixisme quan el purisme ideològic es confronta al pragmatisme. A l’altre bàndol ningú confrontava res. Primer recuperem la democràcia buscant complicitats amb tots els demòcrates, i després ja debatrem tant com calgui quina mena d’independència volem. El preu que hem pagat altres cops per invertir aquest ordre és del tot inassumible.
Albert Pla Nualart

diumenge, 16 de febrer del 2020

pd 1743 Jo també soc Anna Erra, ni em disculpo ni em desdic


Aquesta setmana hi hagut un cert enrenou al Parlament arran d'unes quantes veritats que la diputada (i alcaldessa de Vic) va llegir a la resta de diputats. L'espectacle va ser penós i demostra que la nostra representació política està malalta... Que la diputada Anna Erra hagi hagut de treure una nota de semidisculpa perquè ningú ha tingut el coratge de fer-li costat i defensar com a veritat, com a realitat del dia a dia, el que va llegir, em sembla lamentable i demostra el baix nivell que ha agafat la dignitat nacional al nostre Parlament... Qualifiquin-me del que més els plagui. Però jo, de tota aquesta gentussa, en soc enemic. No pas contrincant, divergent, adversari i altres eufemismes. No, no. Soc el seu enemic. Com ho seria qualsevol poblador d'Occident respecte a aquells individus ansiosos de veure'l nacionalment i culturalment anorreat.
Xavier Roig

divendres, 14 de febrer del 2020

pd 1742 Les tres hipòtesis de l'octubre (i 2)

(arafa...)
Ara sabem que la desconnexió no és plausible. Que la insurrecció és molt difícil i costosa de materialitzar, i que tensa i polaritza la societat catalana. I també sabem que l’Estat no ha donat senyals de voler negociar cap referèndum. Però l’Estat també sap que la via repressiva no ha afeblit l’independentisme. Ans al contrari. El "problema catalán" roman, perquè és estructural i no un suflé inflat artificiosament per uns líders polítics que intentaven sobreviure, com repetia insistentment la propaganda espanyolista. Amb totes aquestes dades i aprenentatges a la mà, cal traçar el camí d’ara endavant. L’Estat ha de saber que, si no articula una solució democràtica, l’octubre tornarà. I l’independentisme hauria d’haver après que quan vingui un altre octubre caldrà ser més, estar més preparats i no caure en el parany dels venedors de solucions màgiques.
Jordi Muñoz


dijous, 13 de febrer del 2020

pd 1741 Les tres hipòtesis de l'octubre 1

(arafa...)
Possiblement, un dels darrers moments en què l’independentisme va tenir una coincidència estratègica plena va ser el 3 d’octubre. A partir d’aquell dia, la lògica de la competició i la divisió -que ha acompanyat i acompanya el moviment des del començament- va dominar l’escena. I fins avui. Hi ha qui pensa que es pot liquidar aquesta complexitat amb solucions màgiques, com les llistes úniques. Però això ja s’ha provat i no funciona. Perquè l’independentisme és estructuralment plural. Ocupa gairebé tot l’espectre ideològic, d’esquerra a dreta...
L’1 i el 3 d’octubre hi va haver una gran coincidència tàctica. Però no era més que això: rere l’1-O, en el fons, hi havia tres hipòtesis diferents. La primera era la de la negociació... La segona hipòtesi era la de la insurrecció... La tercera hipòtesi, i diria que de bon tros la dominant en l’independentisme oficial, era la de la desconnexió... Com és evident, cap de les tres hipòtesis ha funcionat. I per això Catalunya no és independent ni sembla que estigui negociant un referèndum amb l’Estat. Perquè ni l’Estat ha negociat, ni la insurrecció es va produir, ni la desconnexió ordenada va ser possible...

Jordi Muñoz