pd 1868 La bèstia i l'àngel

L'any 1938 José María Pemán publicava el Poema de la Bestia y el Ángel, una mena d’interpretació mística de la Guerra Civil. El llibre és execrable de forma i de fons, fins al punt que el mateix Pemán el va acabar rebutjant... Aquell text delirant de Pemán acaba sent un advertiment molt seriós contra els perills reals de barrejar política i religió... La religió és el territori del dogma. La política, el de la negociació i el debat. Quan, en política, acabes creient que el teu ideal és un mandat diví i que l'ideal de l’adversari és, literalment, una maniobra diabòlica, et sents legitimat per fer qualsevol cosa. Si el que defenses és un bé superior, que està per damunt del debat i la votació i que té un origen diví, s'hi val tot, per defensar-ho. El vell pamflet de Pemán ens recorda els immensos perills d'aquest matrimoni de política i dogma. I en el fons ens explica el mecanisme pel qual, un cop hi veus la mà del dimoni, acabes creant una policia patriòtica per exorcitzar-lo.

Vicenç Villatoro

pd 1867 A la curta i a la llarga

(arafa...)

...I en el cas del govern català, l’absència d’un lideratge clar, combinada amb les interferències de Lledoners i de Waterloo, i l’enorme nuvolada del procés judicial contra els líders de l'octubre passat, fan una sensació d’encallament que, amb el pas del temps, pot ser una eina de desmobilització i desmoralització... Les enquestes indiquen tossudament que a) l'independentisme no baixa i la idea d’un referèndum pactat té un suport majoritari de la societat; b) els partits unionistes no semblen en condicions de forjar una majoria alternativa, i c) ERC és la favorita per endur-se la victòria, més o menys ajustada, en el pròxim cicle electoral. Però els republicans estan molt lluny d’afrontar un altre xoc directe amb l'Estat, si més no amb l'actual equilibri de forces. Ens podem trobar amb un període més o menys llarg d’hegemonia independentista... sense independència. Governar bé l’autonomia, reclamar la sobirania i mantenir la tensió amb l’Estat, tot esperant el moment més idoni per al pròxim embat. Estem parlant d’un període massa curt per oblidar l’objectiu final, però massa llarg per considerar-lo un impàs. ¿És possible fer això d’una manera coherent?...

Toni Soler

pd 1866 La fam de llibertat dels presos polítics 2

(arafa...)

 ... La llibertat és un tresor per als qui no la tenen...  És molt estrany que un règim democràtic privi de llibertat a polítics demòcrates. És incomprensible, inaudit. Senzillament és injust. Fins i tot immoral. Ens falten paraules per mostrar l’estranyesa i la indignació del que està passant a Espanya. No hi ha formalisme legal ni constitucional que pugui sostenir una arbitrarietat tan clamorosa com aquesta. Quin concepte de llibertat tenen els qui pomposament invoquen “l’imperi de la llei”? Què està passant? Per què no es desperta Espanya? I sobretot: per què tenim el trist convenciment que no es despertarà, que seguirà empitjorant les coses? 

És aquesta íntima i descoratjadora constatació d’immobilitat la que ha portat la meitat de la societat catalana a anar fent el pas cap a l’independentisme ... Què podem fer si no hi ha res a fer? Espanya està posant cada dia més alt el preu de la llibertat...  Les democràcies costen molt de construir i molt poc de degradar... És terrible veure aquesta Espanya cada cop més capficada en el seu nacionalisme autàrquic, fent marxa enrere cap a la seva pitjor versió històrica...

(pel final veure el pd 1392)

Ignasi Aragay

pd 1865 La línia vermella del "típic català"

(arafa...)

... el sobiranisme pragmàtic i pusil·lànime -que és el de molts “típics catalans”- de vegades també necessita jugar-se-la. Ho va fer -per dignitat- anant a votar l’1-O. I ho pot tornar a fer davant la situació dels nostres presos polítics... Sigui com sigui, no cal ser independentista, només demòcrata, per constatar que el preu que estan pagant per liderar els ideals dels que els van votar (hi hagi hagut o no un error de càlcul) és revoltadorament desproporcionat.  L’Estat també calcula malament quan traspassa les línies vermelles dels “típics catalans”.  
Què cal fer? Cal fer alguna cosa prou pertorbadora, sense abandonar mai la no-violència, perquè a aquesta (in)justícia venjativa li surti desproporcionadament car continuar desvergonyint-se. No estava ni estic disposat a fer-la per proclamar la República... Però sí que estic disposat a fer-la -i vull creure que, amb mi, molts “típics catalans”- perquè persones bàsicament decents com Sànchez i Turull, persones iguals o molt probablement millors que jo, tornin a casa seva i tinguin dret a continuar lluitant democràticament pels seus ideals. És una línia vermella -és d’una indignitat insuportable- contemplar passivament com destrossen la vida d'una part dels nostres legítims representants polítics. Si ells s'ho mereixen, també ens ho mereixem nosaltres, i quan tens la vida destrossada surt millor de preu la revolta pacífica que deixar-se trepitjar. 

Albert Pla Nualart

pd 1864 El que no va poder ser (i III)

(arafa...)

​... ​¿Volen que parlem d’apropiació cultural? La pitjor de totes és l’acceptació del marc mental de qui et vol passar per sobre, la que impedeix que surtin els projectes propis perquè encara es viu millor a la contra. Res de nou, quan l’independentisme no té projecte, es dedica a buscar fa​ntasmes... ​

Hi ha també uns conceptes complexos, vius i dinàmics, com identitat, història, cultura, que són inabastables i que fan que el debat pugui tenir unes conclusions o les contràries. Però al final​... sempre hi ha una resultant, i és la dominació política, acadèmica i mediàtica d'una llengua i d’una cultura sobre unes altres​...​ ​El resultat és una cultura que s'ha de mostrar sempre permeable i oberta -quina no ho està?-, que ha​ de​ contenir-se constantment i, fins i tot, fer una certa rebaixa preventiva​.​..​

Per l’única raó que considero que paga la pena la independència és per fugir d'un marc que és una gàbia, un sostre de vidre blindat d’altura variable però sempre de sostre baix. Per la pervivència d’una cultura, que també és una cultura social, i perquè es pugui projectar amb el temps, perquè pugui aportar alguna cosa a les altres cultures.​..​

​  

Francesc Serés

pd 1863 El "catanyol" campa alegrement: no sé si ho "pilleu"

(arafa...)

​Tot l'article a :https://www.ara.cat/opinio/catanyol-campa-alegrement_0_2127387286.html

Vehement discussió amb els fills. Ells defensen que els és imprescindible l'ús de determinats castellanismes per expressar-se amb plenitud. Miro d’explicar que això respon al seu bilingüisme diglòssic... Els dic que no tinc res en contra del castellà, però sí tot a favor del català...  Ells han viscut en català amb una certa normalitat -¿un miratge de normalitat?- a l'ensenyament i al seu entorn. Per això no són conscients de la debilitat social que arrossega... en el registre més col·loquial el català té problemes greus... en el context sociolingüístic del català siguem conscients de les conseqüències que té. No passa res: les llengües evolucionen, estan vives. Algunes més que d'altres. Moltes moren, i no sempre de mort natura... El consens per donar una oportunitat al català va ser àmpliament compartit. Això s'ha perdut ja fa temps. L'efecte TV3 s'ha esvaït. L'escola està en el punt de mira...  la realitat és que els meus fills defensen l’ús de castellanismes. Dubto que aquest fenomen es produeixi a la inversa: que en cases castellanoparlants els joves defensin l’ús de catalanismes. I la paradoxa és que ells parlen sens dubte un castellà i un català més pobres que els meus. Això sí que deu passar igual a les llars castellanoparlants. La realitat diglòssica, que jo definiria com un bilingüisme mandrós i acomplexat, ja ho té això... I aquesta deixadesa, esclar, perjudica més la llengua més dèbil... No sé si ho pilleu.

Ignasi Aragay

pd 1862 Sense els mestres, tururut viola

(arafa...)

Nota: val la pena llegir tot l'article a: https://www.ara.cat/opinio/mestres-tururut-viola_0_2127387288.html

... Igual que la llengua dels mitjans de comunicació públics ha de tenir qualitat per llei, per què la Generalitat no dedica els mateixos recursos (o més) a millorar el català de les aules? Per què no tots els nens tenen l'oportunitat de mamar un català genuí a l'escola? D'això en depèn la llengua del futur i el futur de la llengua. Em direu: prou feina tenim a lluitar perquè el català sigui la llengua vehicular que ara també ens hem de preocupar que sigui genuí. Doncs sí...

En tota la seva carrera laboral, els mestres no tenen cap obligació de fer cap curs de reciclatge de català... Hi ha coses més importants, em direu. Sí, com sempre. La presència de la llengua en segon terme per no trencar la convivència. La qualitat de la llengua en segon terme per no semblar mestretites...

... n’hi hauria prou que periòdicament tècnics lingüístics ajudessin els mestres de manera personalitzada, igual que es fa (cada cop menys, amb la precarització de l’assessorament lingüístic als mitjans) amb els comunicadors...

... el que ens hauríem de preguntar és per què no es valora com cal la feina de mestre, que hauria de ser de les més prestigioses i, en canvi, acaba sent sempre l'ase dels cops.

Maria Rodríguez Mariné