pd 2278 Que no ens desnonin l'esperança 1

 (arafa...)

... El món s'ha tornat inhòspit. Per a molts ja ho era. Ara ho és per a tots.

Ens ha caigut al damunt la plaga d'una pandèmia mil·lenarista, medieval. El canvi climàtic assetja la humanitat impotent de la qual formem part. Som testimonis muts del populisme ultra que campa insidiós, letal... Els joves no tenen futur ni es revolten: els hem engabiat l’energia. Cada dia fem veure que no veiem més vides precàries dormint pels carrers, més vergonyoses cues pel menjar. La solidaritat s’ofega als nostres mars antics, a les nostres costes mítiques, davant dels nostres ulls cecs. No volem veure-hi. Aixequem murs, esfondrem il·lusions...

Viure junts mai s’havia fet tan estrany, viure sols ens empetiteix, cada cop més encapsulats. Hem emmascarat la societat, la comunitat... Por disfressada de prudència. Cadascú al seu clos, a la seva cova... Vivim el món sense tocar-lo, sense assaborir-lo... És vida, això?...

(continuarà...)

Ignasi Aragay 29.11.2020

pd 2277 La felicitat col·lectiva no existeix

 (arafa...)

... Hem posat fi a quatre dècades d'optimisme. Als anys 70 s’albirava la fi de la dictadura...Eren temps d'alegria al carrer, de prosperitat, de comunió i progrés. L’empenta econòmica, cultural i cívica va marcar aquells anys convulsos però apassionants... Després van venir els 80, amb la consolidació de l’autogovern, TV3, els Mossos, les carreteres, el Mundial de futbol, l’entrada a la Comunitat Europea, la Barcelona del disseny... Miràvem al món amb ganes de menjar-nos-el...Volíem ser feliços... I vam arribar als 90... Allò va ser una borratxera d’eufòria ciutadana, econòmica i esportiva... Encara no ho sabíem, però començàvem a morir d'èxit, de gentrificació, d’especulació i desigualtats... El canvi de mil·lenni va inaugurar el pas de l’esgrogueïda pesseta a l'euro. La globalització, per a bé i per a mal, ja era un fet... I de cop va arribar el daltabaix... A Catalunya vam emmascarar el mal moment internacional regalant-nos la il·lusió històrica de la independència, una aposta democràtica, pacífica i inclusiva que, malgrat despertar certa admiració al món, va acabar topant de nassos amb la brutal repressió de l’Estat i va suposar la fi del consens social català. Aquell final abrupte va coincidir amb la crisi mundial -sanitària i econòmica- del coronavirus. Una doble estocada que ens ha deixat estabornits i que ha segellat el canvi d'època, la fi de quatre dècades de mirar al futur amb esperança. Ningú no sap com en sortirem, d’aquesta... La felicitat col·lectiva potser no existeix, (com deia Josep Pla) però tampoc hauria d’existir el pessimisme col·lectiu. 

Ignasi Aragay 22.11.2020

pd 2276 El blindatge de la immersió

 (arafa...)

Com a lingüista que soc he denunciat sovint en aquesta columna com la ideologia que contenen les paraules és la més invisible i insidiosa i, per tant, la més poderosa a l'hora de conformar la nostra manera de veure el món. ERC ara ens ven que ha aconseguit “blindar la immersió a les escoles”... Si els mitjans sobiranistes ho diuen, i ERC en fa bandera, com els convencerem (als espanyolistes) després que el català està en perill?... Quan parlem de l'ús del català, el que troben bona part de les nostres escoles és una residual complicitat, una àmplia indiferència i una creixent hostilitat. I en aquest context els docents -amb bon criteri- prioritzen la bona relació amb alumnes i famílies a l’apostolat de la llengua...

La immersió, en moltes escoles, és només una realitat de cartró pedra... Cap política lingüística se'n surt -ni la d’una dictadura- quan les famílies hi conspiren en contra. ¿Té sentit blindar una realitat de cartó pedra?...

dir-ne “blindatge de la immersió” d’una escaramussa victoriosa en una batalla que es va perdent forma part d'una propaganda electoral ... Comencem dient immersió al que sovint ja no en té res, i després anunciem que la blindem quan l'únic que fem és posar un petit entrebanc a la constant i progressiva castellanització dels centres docents. Proclamant que blindem la immersió no només ens enganyem sinó que regalem munició als que sempre han volgut acabar amb la nostra llengua.

Albert Pla Nualart 8.11.2020

pd 2275 Tots els afers tèrbols del rei emèrit (per ara)

 (arafa...)

Fa 104 dies que Joan Carles va fugir d’Espanya assetjat per la corrupció. En aquest temps, lluny de calmar-se la seva situació, s'han multiplicat els afers tèrbols que l’impliquen. Ja té tres investigacions obertes a Espanya, però no és clar que cap d'elles arribi a judici.

La primera alerta seriosa arriba de Suïssa... Un fiscal suís, Yves Bertossa, posa en el punt de mira dues fundacions: Lucum, amb seu a Panamà, i Zagatka, a Liechtenstein...

La Fiscalia del Suprem i les comissions de l’AVE...

Segona investigació: les targetes opaques ...la Fiscalia té una segona investigació en marxa. Aquesta vegada, sobre les despeses que hauria fet Joan Carles amb targetes de crèdit opaques el 2016, 2017 i 2018. Els volums podrien superar els 120.000 euros per any i, per tant, ser constitutius d'un delicte fiscal...

La tercera: els 10 milions d’euros a l'illa de Jersey...

Hotels, caceres, cavalls i maletins: s'obre la veda... Més enllà dels problemes amb la justícia, la segona pitjor notícia per a la monarquia espanyola és que, després de dècades de silenci, s’ha obert la veda a informar sobre les parts més fosques de la vida de l’exmonarca...

Quim Bertomeu 15.11.2020

pd 2274 Trapero, TV3 i l'escola catalana

 

(arafa...)

I què passa a Espanya? Doncs que alguns dels pilars del règim democràtic del 78, arran del Procés, han perdut la neutralitat i la professionalitat. La monarquia, els cossos policials i la justícia han actuat com a agents polítics al servei d'un nacionalisme espanyol cada cop més ultra. Aquesta barroera militància ha aconseguit imposar per la força la derrota independentista, però a costa de perdre legitimitat democràtica i de malmetre l’estat de dret. És a dir, l’Espanya democràtica ha sortit debilitada per la incapacitat d’abordar políticament un problema polític. Ha polititzat i desvirtuat institucions cabdals que haurien de ser neutrals: començant per la monarquia, cada cop més desprestigiada, i no només a ulls dels catalans; seguint per la Guàrdia Civil, que ha tornat a assemblar-se massa a la policia patriòtica de la dictadura, i acabant pels alts tribunals (en especial el Suprem), que han actuat com a guardians de la unitat sagrada de la nació i no com a garants de drets ciutadans...

Ignasi Aragay 15.11.2020

LliVre 5 Junil a les terres dels bàrbars

(Els caminants es reuneixen al voltant del foc per parlar si han d'escriure el nom de cadascú en una pedra. Parla Lafàs)

 

- "No en teniu prou de només sobreviure? Jo sí que en tinc prou, jo vull viure, i per saber que visc he d'imaginar coses que no serveixin per a res més que per treure'n una mica d'alegria."

Joan-Lluís Lluís, Junil... pàg. 215

pd 2273 Noms de poble

 (arafa...)

Alfonso Guerra posava com a exemple de la persecució del castellà que els noms dels pobles, a Catalunya, estiguin (només) en català. No és que estiguin en català. És que són en català. Arreu, els topònims són en la llengua pròpia que parlava la gent quan es van crear. Cadascun en la seva. Certament, alguns noms de pobles i ciutats tenen traducció a d’altres llengües. En català diem Saragossa, en castellà Lérida i en totes dues Londres. Però quan hi vas, a l'entrada de la ciutat hi posa London. També hi ha ocasions en què sobre el nom real d'una població s'hi sobreposa una d'aquestes traduccions a una altra llengua i, si és a la llengua del poder, se li dona el caràcter d’oficial. Fa anys es feia la broma que Franco volia canviar Maçanet de Cabrenys per Demasiado Limpio de Cabritos. I al País Valencià van sobreposar al nom de la Vila Joiosa un Vilajoyosa que té ben poc sentit en castellà. Però els noms són el que són. I només se’n poden queixar els qui, com Guerra, consideren que només és veritable el que és oficial, és a dir, el que té el poder darrere. Que les coses no són perquè són, sinó perquè les publica el BOE.

Vicenç Villatoro 21.11.2020