pd 2355 L'anacrònica obsessió per l'anglès

(arafa<d'1any)

Les jornades de portes obertes a les escoles han permès tornar a constatar l’obsessió d'alguns pares perquè els seus fills aprenguin anglès... Saber anglès és un dels grans nous marcadors socials. I la idea que no anglicitzar-los des de la més tendra infància suposa un terrible hàndicap plana sobre l'inconscient col·lectiu dels progenitors. Ningú els explica que si bé dels 0 als 10 anys són portentosos adquirint una segona llengua, són també pèssims aprenent-la. Ningú els diu que si aquell fill que –amb grans sacrificis econòmics i logístics– arriba als 14 anys havent fet 10 cursos d’anglès extraescolar, l’ajuntem llavors amb un veïnet que no ha fet cap curs i els fem fer a tots dos un curset d’un mes a Anglaterra vivint amb famílies del país, és molt probable que l’acabin amb un nivell similar. Dels 0 als 10 anys, exposar-los a adquirir una segona o tercera llengua és altament efectiu i del tot recomanable. En canvi, pretendre que l'aprenguin té uns resultats molt minsos i els condemna a un esforç que en aquesta etapa no estan preparats ni motivats per fer i que, sàviament, no fan. És cert que la frontera entre adquisició i aprenentatge no és una ratlla, hi ha zones intermèdies... Veure pares xampurrejant als seus propis fills en anglès és un espectacle depriment i dóna una idea de com pot arribar a ser d’aberrant fer passar el competir per davant del formar i estimar.

Albert Pla Nualart, 7.3.21

 

pd 2354 Prou de joc de la gallina

(arafa<d'1any)

Apuntava l’altre dia Salvador Cardús que l'objectiu final d'un diàleg civilitzat amb l'Estat no pot ser la independència. I jo afegiria que tampoc pot ser un referèndum que es limiti a preguntar als catalans si volen la independència i que comprometi l’Estat a facilitar-la en cas de victòria del sí... La via del diàleg civilitzat només pot dur –en el millor dels casos– a un punt intermedi: a un reconeixement més explícit de Catalunya com a nació dins d’un estat que es reconeix plurinacional; i al consegüent augment d’autogovern, de sobirania, de la nació reconeguda... Caldria que ERC admetés que el millor desenllaç del diàleg no serà la independència, sinó més autogovern, i que el seu independentisme és només un horitzó: no un objectiu a mitjà termini. Caldria que Junts reconegués que les dretes i les esquerres existeixen, i deixés de brandar l’unilateralisme per dissimular que té una posició en aquest eix. Caldria que la CUP entengués que fer política passa per deixar de flotar en el món dels ideals i enfangar-se en el món del que és possible. I caldria que tots tres busquessin complicitats amb el sobiranisme entès en el sentit més ampli...  

Albert Pla Nualart, 14.3.21

 

pd 2353 Allibereu els peus de les presentadores

(arafa<d'1any)

Fisioterapeutes, osteòpates i traumatòlegs desaconsellen l'ús habitual de sabates de taló d'agulla. Causen problemes d'esquena, als genolls, als malucs i als peus. Poden provocar tendinitis en el tendó d’Aquiles, fascitis, varius, desgast dels cartílags dels genolls, artrosi i artritis. També poden originar metatarsàlgies, galindons, dits de martell i neuroma de Morton. En canvi, tant en teles públiques com privades cada dia veiem a les presentadores amb aquest calçat. En els informatius de TV3, excepte la Raquel Sans i l’Ariadna Oltra i la Núria Solé, la resta de companyes fan equilibris damunt d’uns talons ben prims. La proesa màxima la fan les presentadores d’Antena 3 i La Sexta, que també calcen els anomenats stilettos per explicar-nos les notícies... La televisió està imposant i perpetuant una estètica de l’elegància en les dones que no només és antiga, arquetípica i limitada sinó que és perjudicial per a la salut. ...  per què trien aquestes sabates per posar-se davant de les càmeres? Qui ha decidit que aquest és el model d’elegància femenina? Els mitjans de comunicació estan col·laborant a reforçar una estètica per a les dones que fragilitza la seva imatge i les limita físicament. Les sabates de taló d'agulla són incapacitants i transmeten la idea que la dona a la feina hi és per fer bonic... Si de veritat voleu celebrar el Dia de la Dona, allibereu els peus de les presentadores.

Mònica Planas Callol, 7.3.2021

 

pd 2352 Museu de Lleida

(arafa<d'1any)

L'espoli legal de les obres d'art provinents de poblacions de la Franja que formaven part del bisbat de Lleida (i que per tant eren al Museu de Lleida, que fa de museu episcopal) m'ha recordat una anècdota curiosa. Diu que en temps de Stalin, els llibres soviètics de filosofia parlaven del “filòsof rus Kant”. Rus? L'argument era que la ciutat on va néixer Kant, Königsberg, capital de la Prússia Oriental, després de la Segona Guerra Mundial va quedar incorporada a la Unió Soviètica amb el nom de Kaliningrad (ara forma part de Rússia). Doncs si la ciutat on va néixer Kant és a Rússia, què és Kant? Rus! Encara que fos prussià. I què té a veure això amb Lleida? Doncs que és la mateixa barbaritat. Un llibre d’història, quan diu què era Kant, no ho pot fer segons què és avui la ciutat on va néixer, sinó segons què era quan ell hi va néixer. Un museu sobre el bisbat de Lleida amb peces antigues no explica què és ara el bisbat, sinó què era quan es van fer aquestes peces. No serveixen per explicar el bisbat de Barbastre, que no existia. No es poden aplicar a l'explicació del passat les divisions administratives, polítiques o eclesiàstiques creades en el present. Si es fa, Kant acaba sent rus i les peces de la Franja acaben a Barbastre.

Vicenç Villatoro, 14.3.2021

 

pd 2351 Deixeu-los que robin, home...

(arafa<d'1any)

Ai, de veritat, deixeu-los, deixeu-los que robin, què us importa? Si roben, si tenen amants, hi ha estabilitat. Per què us hi heu de ficar? Aneu a la vostra, no sereu més rics o més pobres si deixen de robar. I, en canvi, si estan contents amb nosaltres vindran i ens portaran diners d’Europa... Si ara escridasseu l'hereu, si poseu cartells pels ponts de les carreteres, potser la fàbrica de bateries se l'emporten a un altre lloc. Ells manen, nosaltres no. Per què ens hem de significar? Parleu en català a la cuina, a TV3, qui us ho prohibeix? Però no ho heu de voler tot, perquè tot no ho podeu tenir. Les coses funcionen així des de fa segles. Sí, sí, hi va haver el franquisme, però el franquisme amb qui era dolent? Amb els que se significaven. Amb els “vagos y maleantes”, amb els que parlaven català, amb els republicans. Hi ha coses que s'han de fer en privat, en públic no. Per això el raper aquell és a la presó... ¿Vosaltres creieu que si el rei veu un cartell en un pont que diu que resulta que els catalans no en tenim, de rei, voldrà portar-nos la fàbrica de bateries aquí?... I si els independentistes fossin responsables farien veure que no són majoria i deixarien el govern en mans del seny. Jo ja ho he dit, no em vull repetir. Si us porteu bé, tot anirà millor. L'actitud és tan important com l'examen. Deixeu-los robar, home.

Empar Moliner,6.3.21

 

pd 2350 No hi ha estat sense violència?

(arafa<d'1any)

Violència i estat són conceptes inseparables i –tal com Sánchez concep la democràcia–, estat i democràcia, també. Què vol inculcar-nos Sánchez –reforçant un marc mental incompatible amb una democràcia plena– quan diu aquestes bestieses? La idea aberrant i perillosíssima que la violència d'un estat, pel simple fet que és d'un estat, deixa de ser violència. Una idea que té un correlat igual de nefast: que tota violència contra un estat, pel fet de ser contra un estat, passa a ser terrorisme, i que el terrorisme és un mal absolut que fa pudor de sofre i només es pot combatre massacrant els que el practiquen. Tant és així que parar-se a considerar per què el practiquen i arribar a entendre algunes de les seves motivacions frega l’“enaltiment del terrorisme”, cosa que dona carta blanca a la violència de l'estat per destrossar la vida de qui hagi fet aquest esforç de comprensió. Fregaria l’enaltiment, per exemple, afirmar que la violència d'ETA contra el sanguinari estat franquista potser era menys il·legítima que la de l’esmentat estat contra ETA i el món abertzale. Haver aconseguit expulsar del marc mental de la majoria d'espanyols aquest plantejament és un èxit indiscutible del pensament totalitari. El pensament democràtic no ho veu així. D’entrada comprèn que, mentre no siguem àngels, un grau o altre de violència és consubstancial a la convivència. I que el que la legitima no és que l’exerceixi l’estat o s’exerceixi contra l’estat sinó que sigui justa: que no exercir-la –deixant campar altres violències– faci més mal a més gent que fer-ho. Ni la violència política deixa de ser-ho quan l’exerceix un estat ni passa a ser terrorisme quan l’exerceix un no estat...

Albert Pla Nualart, 21.2.2021

 

pd 2349 "Panem et circenses"

(arafa<d'1any)

La frase evangèlica: “No solament de pa viu l'home (i la dona)”, que continua així: “sinó de tota paraula que surt de la boca del Senyor” (Mateu, 4.4), devia semblar una expressió molt rara als romans que van començar a conviure amb les comunitats cristianes, atès que la religió dels primers no coneixia les elevacions espirituals que escauen al cristianisme, potser més que a cap altra religió monoteista...

“[...] des de fa temps -exactament d'ençà que ja no tenim a qui vendre-li el vot- el nostre poble ha perdut l'interès per la política; i, si abans determinava comandaments, falanges, legions i de tot, ara deixa fer; i només desitja amb avidesa dues coses: pa i jocs al circ”.(panem et circenses) Juvenal, Sàtira X (cap a l'any 100 dC).

Els romans del temps imperial s’havien desentès cada cop més de la política i del dret de vot que tenien, que havia estat molt poderós fins cap a l'any 140 aC, quan va dissenyar-se un pla per tenir la plebs satisfeta i comprar el seu vot amb una cosa tan elemental com aliments i distracció: panem et circenses. L’esperit crític es va fondre, i l’Imperi va assentar les bases de tot govern despòtic i absolut, cosa que, al final, va desembocar en la decadència i la caiguda de Roma...

Al segle XIX, l’ascensió de la classe burgesa, avui una classe mitjana molt escampada, va fer emergir un altre problema: no tothom qui diposita un vot a l'urna ha pensat amb prou deteniment quines conseqüències pot portar la seva elecció, i sovint torna a creure que s’estima més el pa i la diversió...

Jordi Llovet, 13.2.2021