pd 2369 La corrupció envelleix sense trepitjar la presó

 (arafa<d'1any)

... El Tribunal Suprem va ratificar al desembre una pena de cinc anys i nou mesos per a Muñoz, que va rebre 1,1 milions d'euros de l'entramat. No obstant, no se sap quan ingressarà a presó...També es va dictar una multa de 3,4 milions d'euros per a l'exalcalde que, segons el seu entorn, l’obligarà a declarar-se insolvent perquè, més enllà dels béns embargats, no podrà pagar-la sencera. El decomís, però, està pendent de practicar-se...La lentitud en administrar justícia ha diluït escàndols que han envellit als tribunals. Els inculpats del cas Palauvan trigar prop d’11 anys a començar a complir condemna i no hi ha data per al judici sobre el possible finançament irregular de CDC que es desgrana des del 2014. El cas Inipro amenaça amb presó l’exalcalde tarragoní Josep Fèlix Ballesteros en un judici pendent per un presumpte desviament de fons a favor del PSC de fa una dècada. Tampoc s’han jutjat els suposats suborns del cas Manga, que va sacsejar la demarcació de Girona fa vuit anys i que s’ha alentit mentre es discutia quin jutjat havia de portar-lo... El cas Pretòria va trigar més de dos anys a començar a jutjar-se després que les indagacions en duressin set. Les dilacions indegudes del procés s’han traduït en rebaixes de condemna. Entre d'altres, se n'ha beneficiat l'exdiputat del PSC Luis García, Luigi : la Fiscalia va demanar 13 anys de reclusió però se n’hi han imposat poc més de quatre, després d’ocultar el cobrament de 5,8 milions il·lícits... En el cas Mercuri no s'ha empresonat cap acusat. Bustos en va tenir prou amb un curs per internet sobre anticorrupció per deslliurar-se de 16 mesos de reclusió ...“Genera frustració”, diu García Barroso... “Són causes que comencen fortes però, a poc a poc, perden rellevància, passen a veure’s com un fet històric i no es recorden quan es vota”...   

Jordi Ribalaygue, 3.4.21

pd 2368 Hem deixat de ser un país?

(arafa<d'1any)

Alguna cosa s'ha trencat. ¿Hem deixat de ser un país per convertir-nos en una colla de sectes enfrontades? O potser és al revés: aquesta és la nostra condició normal, i només en moments puntuals vam aconseguir actuar com una societat, com una comunitat, amb un projecte àmpliament compartit...

la desorientació del nostre present està feta de visions contraposades del passat immediat, és a dir, del que van significar els fets de la tardor del 2017. Hi ha els mitificadors (JxCat) que han sacralitzat l’intent de ruptura, hi ha els realistes (ERC) que prefereixen veure-hi una derrota digna de la qual treure lliçons, hi ha els distants (comuns) que oscil·len entre el respecte i el menyspreu per una lluita que no era tanmateix la seva, hi ha els nostàlgics dels temps anteriors (PSC) que voldrien girar full de la dècada processista, i finalment hi ha els venjadors (Vox, Cs i PP) que aspiren al càstig exemplar... Per recosir aquestes diferents sensibilitats cal temps. ... El temps tot ho cura. Quan els protagonistes d’aquell moment quedin en segon pla, quan els sentiments de dolor i ràbia vagin amortint-se, serà més fàcil que convergeixin les mirades...

Avui, en política, més que partits tenim sectes amb una curta memòria convertida en presó per a fidels...¿Hem deixat, doncs, de ser un país? No. Però sí que de moment no aconseguim comportar-nos com una societat democràtica madura,  

Ignasi Aragay, 4.4.21

 

pd 2367 "Bilingüisme" contra bilingüisme

(arafa<d'1any)

... per al TSJC les escoles catalanes no tenen dret a intentar que els alumnes en surtin sabent català i castellà. Si, tot i tenir menys d'un 25% de classes en castellà, la presència comunicativa del castellà a la seva vida supera el 90%, cal reforçar el castellà. Per garantir què? Doncs per garantir que en surtin amb un nivell de català insuficient, lamentable; i, sobretot, que en cap cas puguin arribar a sentir mai que el català és una llengua tan digna i tan seva com el castellà. O, per ser més exactes, perquè sentin que és una nosa, un entrebanc: una obsessió política inútil en la vida real....

la trinxera per defensar el poc que queda d'immersió mai no s'hauria d'obrir dins de cada escola. No hi ha res més perniciós i destructiu per a les imprescindibles complicitats de docents i famílies que enfrontar-los en aquesta batalla. Ha de ser una trinxera de país: perquè és el país qui s'hi juga perviure com a nació, i és, per tant, de les poques causes que la teòrica hegemonia sobiranista no pot abandonar mai...

Els que tenim clar que l’anomenat bilingüisme –el fet que el 99,9% dels ciutadans d’un petit país dominin com a nadius una gran llengua mundial i menys del 50% s'acostin al mateix domini de la feble i recessiva “llengua pròpia”– és un pendent pel qual el català només pot lliscar cap a la minorització, també sabem que apel·lar al bilingüisme, exigir-lo, és l’estratègia més eficaç per accelerar aquest procés. I, tanmateix, els mateixos que et pegarien si rebaixessis un gram el seu independentisme, es mostren incapaços de plantar cara al bilingüisme; de denunciar l'evidència: que el bilingüisme lluita contra el bilingüisme, i pretén i aconsegueix que Catalunya, València o les Balears siguin, cada cop més, països amb una sola llengua comuna i dominant.

Albert Pla Nualart, lingüista, 4.4.21

 

pd 2366 Teoria política de l'acolloniment

(arafa<d'1any)

La valentia guanya batalles perdudes i la por fa perdre batalles guanyades. Per plantar cara a la dictadura era preceptiu no tenir por o vèncer-la, hi ha tota una crònica cantada que devem sobretot a Raimon (“per camps i ciutats la por/ va fent callar una a una/ les veus dels vius i dels morts”) i Lluís Llach (“jo no estimo la por, ni la vull per demà,/ no la vull per avui, ni tampoc com a record”). La valentia, a banda de les victòries explícites, pot aconseguir-ne d’implícites perquè provoca una reactiva por de l’adversari... la por és lliure, tothom té dret a tenir por i no es pot exigir a ningú ni la valentia, ni el risc, ni encara menys l’heroisme...

La política espanyola està atàvicament a l'aguait d’eventuals tuteles militars, històricament molt ben arrelades, i és tan llagotera del rei que és el comandament suprem dels exèrcits, que no se li pot tossir ni al pare en jubilació emèrita, tot i que la seva conducta sigui tan galdosa com la que va aflorant. En paral·lel, la política espanyola té por d'uns tribunals que enviarien a la presó qualsevol esquerra que vagi més enllà de la socialdemocràcia constitucional, com hi han enviat els independentistes catalans...

La por catalana és, en aquest sentit i parcialment, una conseqüència de la por espanyola: després del Primer d’Octubre de 2017, va entrar el cangueli del Mare de Déu (de Montserrat), què hem fet! Un cop fet, havent arribat al punt zenital de la dissidència legal, la mobilització popular i el valor, el globus es punxa en la declaració d'independència del 10 d’octubre, amb sordina retòrica i deu segons de vigència, i comença a desinflar-se. Els optimistes de la voluntat ... argüiran que ben al contrari, ja que l'independentisme ja supera el cinquanta per cent parlamentari. Però els pessimistes de la raó que compten en base decimal saben que la massa crítica és molt menor i que la massa mobilitzada, al damunt amb la pandèmia en contra, ha tornat al testimonialisme i amb el gra al cul d'un nucli violent que, vingui d'on vingui i sigui d'on sigui, li ha robat les fotos, que ja no són una bellíssima sardana horitzontal de nord a sud de Catalunya sinó pedrada i còctel Molotov que la propaganda enemiga convertirà per hipèrbole en Belfast en flames...

Antoni Batista, 4.4.21

 

pd 2365 Sarsueles

(arafa<d'1any)

al Teatre Maldà estrenaran aviat Mistela, candela, sarsuela, un espectacle d’Epidèmia Teatre a partir de sarsueles en català de la segona meitat del XIX. Em sembla fantàstic. Des d'aquells anys fins a la guerra, a Catalunya es va anar construint l'embrió d'una cultura popular de masses, vital i desacomplexada, socialment transversal, moderna i festiva. I en català. Era tot un món que la guerra va tallar en sec i que, per això, de vegades sembla que no hagi existit mai. Com si la cultura popular moderna i de masses d’aquest país fos d'una manera natural només en castellà i en tot cas només en naixés una de nova en català als anys seixanta i del no res. Amb el tall brutal de la guerra, aquell embrió de cultura de masses en català va ser avortat i va desaparèixer de l'espai públic. Com si només hi hagués sarsueles i cuplets en castellà. Només en l’àmbit privat i familiar en van sobreviure alguns records, com els fòssils d’un temps desaparegut per sempre. Per això em sembla fantàstic que al Maldà ens recordin i ens facin riure amb les sarsueles d'en Pitarra, per entendre’ns, perquè són la prova d’un món modern i popular en català que existia i que va ser primer destruït i després negat. Però del qual som fills. O néts.

Vicenç Villatoro Lamolla, 3.4.21

 

pd 2364 Educació competencial? Neoliberalisme portat a l’extrem

(arafa<d'1any)

Espanya ha estat un país que ha menystingut sempre l'educació pública... Ara el ministeri d'Educació sembla que vol “canviar en profunditat” la forma d'aprenentatge a les escoles. Amb la llei Celaá queda absolutament desacreditat l'art de la memòria, i substituït per una cosa tan vaga com un mètode amb què “els alumnes aprenguin a aplicar els coneixements”, cosa coneguda com a “model competencial”... l'educació es convertirà en una mena de “formació professional” des de la infantesa. Neoliberalisme portat a l'extrem... Ara bé; si els nens i nenes, i nois i noies, del futur són educats per “saber fer alguna cosa” –és el que tradicionalment s’ensenyava als fusters, ferrers, llauners, cistellers, artistes, llevadores, arquitectes, mestres i enginyers–, ¿no hauran d’aprendre abans alguna altra cosa, per tal que després sàpiguen fer res? Si primer no s’ensenyen i es memoritzen uns quants coneixements, què sabran fer, havent acabat els estudis, que no sigui allò que no els costa cap esforç ni cap estudi, és a dir, aquelles activitats avui dignificades i consolidades pels telèfons mòbils i l'accés als ordinadors cada cop més presents a les aules? “Saber fer coses” sense saber res de res prèviament és una entelèquia. Les criatures no han de “saber fer cap cosa”, encara: han d’aprendre tot el que s'ha fet fins avui en tots els àmbits de les lletres, les ciències i la tècnica. Tot ha vingut, en realitat, del menyspreu de la història, ella mateixa, i de la incapacitat cada cop més aparatosa d’entendre els camins pels quals es construeix una cultura, un saber i unes pràctiques. Cap criatura esdevindrà tècnic en informàtica, o enginyer, per exemple, si abans no ha estudiat matemàtiques, que són dures... primer estudiar, després “fer coses”.

Jordi Llovet, 27.3.21

 

pd 2363 Ens fa vulnerables la democràcia?

(arafaunany)

...

La democràcia occidental surt molt més malparada que l’oriental de reptes com el covid no pas perquè sigui més crítica i escèptica davant tota forma d'autoritat sinó perquè el desitjable procés d’individualització propi de la modernitat també ha despolititzat els seus ciutadans. I ara no parlo de la politització que consisteix en passar-se el dia criticant o escoltant com (es) critiquen els polítics, sinó de la que es basa en participar en la vida pública: en dedicar temps i esforç a defensar el bé comú (des de l’escala, l’escola, els barris i pobles, la feina, les ONG, etc.). La despolitització desarma la democràcia davant els grans reptes col·lectius. Pitjor: la desdemocratitza. I el que queda són individus que es comporten com els clients d'una mena de resort portat per “uns polítics inútils i lladres” que no els atenen com es mereixen. És la conseqüència d’haver fet del consumisme -que és, per definició, infantil, egocèntric i insolidari- el motor del model econòmic. Només des d’aquí guanya terreny la nostàlgia de l’autoritarisme.

Albert Pla Nualart,  31.1.21