pd 2452 Les certeses que enceguen

 (arafa...)

...

Seguretat i identitat són dos pulsions que, exacerbades per la por, deshumanitzen profundament. Quina por? El vertigen que provoca no poder seguir sent qui ets i no ser capaç de ser res més. Ser humà exigeix humanitzar-se: créixer deixant enrere certeses que enceguen i abraçant incerteses que il·luminen; créixer perquè aturar-se és estancar-se i corrompre’s. I per a aquest viatge cal tenir el coratge que dona l’autoestima...

Convertir en valors suprems la seguretat i la identitat és sempre reaccionari, perquè no es pot progressar sense córrer riscos i deixar de ser qui eres. I genera també sempre odi i violència contra els que intenten canviar les coses per fer-les més humanes. Trump pot guanyar perquè una part perillosament àmplia dels electors dels EUA no tenen ni han tingut eines per créixer com a persones. Perquè la seva cultura han sigut reality shows i el seu progrés consumisme, perquè no han rebut l’afecte que permet cultivar l’autoestima i el coratge imprescindibles per anar endavant. Cap democràcia sobreviu si la majoria dels seus electors s’han estancat com a persones. Quan això passa, totes degeneren en règims autoritaris que negant tots els canvis -inclòs el climàtic- ens aboquen a la catàstrofe.

Albert Pla Nualart, 30.8.2020

pd 2451 De Camus a Messi 2

 (arafatemps)

...

El futbol no és l'opi del poble. Probablement perquè és una posada en escena, i ben exagerada, de les vergonyes més adultes i dels anhels més puerils, la qual cosa és un tòpic i com a tal cal sospitar d’ell, òbviament. I al capdavall potser només vehicula una flagrant contradicció no resolta, la d’aquells a qui ens apassiona el futbol però també tenim ulls per veure que un negoci que parla de comprar i vendre professionals poques coses bones pot aportar. Potser en nom del futbol hauríem de deixar d'anar als estadis o aixecar-nos del sofà i apagar la televisió.

Sempre hi ha alguna cosa en el fenomen que supera el mateix fenomen, però. També en el futbol, també en el fenomen de Messi, del qual és deutor i al mateix temps ostatge. És futbol i no és només futbol. Potser per això diu Camus, “al capdavall, era per això que estimava tant el meu equip, no només per l’alegria de la victòria quan estava combinada amb la fatiga que segueix a l’esforç, sinó també per l’estúpid desig de plorar les nits després de cada derrota”. Un desig encara més estúpid quan el partit no el jugues tu, sinó ells, empresaris d'ells mateixos. I, tot i així, la pilota sempre torna a rodar.

Miquel Seguró, 30.8.2020

pd 2450 De Camus a Messi 1

 (arafatemps)

El futbol no és l'opi del poble. Ho deu ser una altra cosa, però no pas el futbol.

El 1957 Albert Camus concedia publicar a la revista France Football un text sobre futbol... “El que li dec al futbol” és el títol del text, que ve a resumir-se en la següent sentència: “Tot el que sé sobre moral i les obligacions dels homes l'hi dec al futbol”. Aquell mateix any Camus rebia el premi Nobel de literatura. El futbol no pot ser l'opi del poble perquè expressa coses essencials de l’ambivalència humana. “Aviat vaig aprendre que la pilota mai ve cap a un per on un espera que vingui. Això em va ajudar molt en la vida”, sentencia Camus... És clar que en tot esport, sobretot d’equip, la consciència fàctica que res està fet i que tot és possible és ben real. Pur existencialisme. Per bé i per mal, esclar. La insospitada història d’èxit del Messi adolescent que ha arribat a ser el que encara és, el millor, té en el seu haver també la més humiliant derrota en valors absoluts de la preuada Champions. Perquè Messi també hi era a Lisboa. Com a Liverpool i a Roma...

Miquel Seguró, 30.8.2020

pd 2449 On és Déu en la pandèmia?

(arafatemps)

Vostè és un capellà escolapi. On és Déu en la pandèmia?

Sí, és una pregunta que sempre surt en èpoques de dolor. Li explico com ho veig. Primer: les afirmacions sobre Déu són simbòliques i sempre es produeixen als límits. El món cristià diu que Déu és bo, però això no està experimentat, sinó que és una qüestió de confiança. Segon: el cristià ha de trobar la bondat de Déu en Jesús de Natzaret (la vida del qual, per cert, va ser un drama). Tercer: la bondat de Déu en la figura de Jesús es concreta en coses molt tocant de peus a terra, com ara ajudar els pobres i marginats. I això no és una elucubració teòrica, això sí que és pràctic, això és la voluntat de Déu. Quan al cristianisme es parla de la bondat de Déu s’ha d’anar ràpidament a Jesús, perquè si no és una elucubració. I quart: la bondat de Déu és un tema pendent des de fa milers d'anys. El filòsof Epicur ja ho va enunciar en forma de paradoxa: si Déu és omnipotent i bo, no s’entén el mal. Perquè o no és omnipotent o no és bo. Pensar que hi ha una pandèmia i Déu ja ho arreglarà és simplista. No demanem a Déu operacions estratègiques del nostre estil....

O sigui que la bondat de Déu és la bondat de l'home.

Sí, la traducció del concepte de la bondat de Déu és la nostra mobilització de cara al bé, una mobilització que es basa en la confiança que tota la creació té un fons bo i s'hi pot confiar... Els sanitaris d'avui als hospitals o la gent de l’Open Arms són una concreció d’allò que l’Evangeli anomena la bondat de Déu experimentada en nosaltres...

Ramon M. Nogués entrevistat per Antoni Bassas, 5.4.2020

pd 2448 Convocar multituds, estimats Jordis!

 (arafa<d'1any)

... un home de 67 anys anomenat Sun Dawu ha estat condemnat a divuit anys de presó  per "buscar baralla i provocar problemes"... També l'han acusat de “convocar multituds per atacar agències del govern i obstaculitzar la feina de treballadors públics”. Segurament no en sabríem res, d’un home com aquest, si no fos per un detall, que també coneixíem gràcies a la notícia. L'home és multimilionari. Cap camperol serà mai protagonista d’una notícia sobre els abusos d'un govern, perquè els camperols són sempre represaliats en grup... és, si fa no fa, la mateixa acusació que el govern d’Espanya va formular, amb tota l'ajuda que va caldre, contra Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Llavors, i sembla que faci molt de temps d’allò, hi havia la política aquella que va venir per salvar-nos de nosaltres provant de destruir-nos ...

Aquesta poca empatia, aquest poc respecte pel que representa la privació de llibertat, ara que som una societat en què, en teoria, no hi ha esclaus com fins fa poc, és una anomalia tan gran com la de no respectar els nens, la natura, els monuments antics, les vinyes o les llengües. És el senyal més clar i maligne de la incivilitat. Tancar a la presó injustament és terrible. Tancar a la presó injustament, però amb coartada, és mil vegades pitjor. La hipocresia és la malaltia més temible dels que manen. 

Empar Moliner, 31.7.21

pd 2447 Joves sense pis

(arafa<d'1any)

Anar-te’n a viure pel teu compte o en parella és el pas decisiu per a l'emancipació. És el que et permet trencar definitivament el cordó umbilical familiar. Quan abandones la llar, ets tu davant el món, t’has d’espavilar en el dia a dia. Depens dels teus ingressos i experimentes, ara sí, la llibertat de ser responsable de tu mateix... Quan no pots trencar el lligam amb els pares, quan no pots volar del niu, no hi ha projecte de vida que valgui, no hi ha expectatives. Només hi ha supervivència, ràbia (carn de canó dels discursos populistes ultres), desorientació, inèrcia, incomprensió. La sensació és que per molt que t'esforcis, per molt que estudiïs, sempre estaràs a la corda fluixa, anant d’un pis a un altre, ofegat.

És veritat que els estàndards materials d’avui (de consum, benestar, lleure) són superiors als de fa mig segle. La generació dels boomers vam fer un gran salt endavant perquè veníem de la misèria de la postguerra. En tot cas vam progressar. Ara parteixen de més amunt (cotxes, viatges, mòbils, restaurants) però saben que aniran enrere, que no podran progressar com els pares, ni tan sols mantenir el seu nivell de benestar... El resultat és la frustració i l’angoixa entre els joves, la inestabilitat de les relacions personals, l’allargament d'un estil de vida juvenil, l’ajornament sine die de la maternitat/paternitat, el desencís amb el sistema...

Ignasi Aragay, 25.7.21

 

pd 2446 El salt mortal cap a l'estat

(arafa<d'1any)

... L’independentisme s’inflama quan l’autogovern s’encalla i retrocedeix. Desinflamar-lo passa, doncs, per fer que avanci. Si avança, el “suflé” sempre baixa, però ni tan sols amb una repressió incompatible amb la democràcia, la societat catalana ha renunciat a la nació, que té el seu símbol més visible en la llengua. En el seu salt cap a l'estat, el neoindependentisme, que és de base benestant, hi té molt a perdre i té, també, les de perdre davant un espanyolisme irracional, violent i feixistoide que el castiga des de l’Estat profund... Els canvis polítics fan de molt mal predir. Però hi ha un fet indissimulable: en el mentrestant la nació es va afeblint...

La nació és el pòsit de la història, però com els boscos mil·lenaris cal conrear-la i protegir-la; i més quan els vents de la globalització neoliberal -letals per a la diversitat- bufen tan fort... no hi ha res com la salut de la llengua ... Deixar-la morir per “ampliar la base” és el millor servei que es pot prestar a l’espanyolisme.

Albert Pla Nualart, 25.7.21