E.E. 68 La mare de l'Adri

La mare de l’Adri, el noi acusat de terrorisme que va exiliar-se a Bèlgica... Parlant de l’escorcoll, la dona va dir: “Un guàrdia civil va agafar uns cordills i va dir que eren unes metxes. Jo li vaig dir que no, però ell va insistir i van apuntar que eren unes metxes”. La Guàrdia Civil, doncs, menteix...

Si la Guàrdia Civil menteix buscant proves per incriminar un noi (que no ha fet res) de terrorisme, està practicant una mena de terrorisme d'estat. Si menteix davant de la dona, pot seguir mentint després. Es van endur els cordills. Podrien arribar a canviar-los quan volguessin per metxes de veritat i ensenyar-los en un judici.

On ha d’anar aquesta dona? Al jutge? ¿Al jutge que diu (gràcies a un 'informe' de la Guàrdia Civil) que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez van ser violents el dia que dissolien la manifestació? ¿Pot anar a la comissaria a denunciar aquests homes? ¿A la del policia que, al crit de “Viva Franco” va pegar al periodista Jordi Borràs i que encara està de servei?

... generalitzo per una raó. Perquè em fan por. I perquè no ha sortit ni una sola veu d'un sol guàrdia civil deixant anar una sola crítica...

Empar Moliner, 8.9.2018

 

E.E. 67 Renda bàsica o garantida?

La renda bàsica és un ingrés que un govern paga a cada ciutadà pel sol fet d'existir, fins i tot si aquest no vol treballar... el principal tret que la defineix és que no hi ha cap condicionant ni requisit que calgui complir...

En la renda garantida, a diferència de la renda bàsica, sí que han de complir uns requisit. La poden cobrar els que no tinguin feina a temps complet i que durant els dos mesos anteriors a demanar-la tinguin ingressos inferiors a l'índex que fixa el Govern ... També cal demostrar dos anys de residència a Catalunya i és incompatible amb una feina a temps complet...

L'ingrés mínim vital s'entregarà als ciutadans més vulnerables després que passin un test de renda i de patrimoni... però serà compatible amb la feina, cosa que permetrà compensar els sous baixos que fan que alguns treballadors estiguin per sota del llindar de pobresa. De fet, es pot cobrar alhora que algunes de les prestacions de les comunitats autònomes, com la renda garantida...

Ara, dissabte, 30 de maig del 2020

 

E.E. 66 Galileu

El 12 d’abril de 1633 Galileu va ser detingut per un tribunal de la Inquisició, a instàncies del papa de Roma, per haver gosat transformar la teoria geocèntrica del món -que era la teoria oficial de l'església- per una teoria heliocèntrica, que avui dia ja no val...

El procés va ser breu perquè Galileu, que era un busca-raons contumaç, davant la possibilitat d’anar a parar a la foguera va abjurar de totes les seves teories científiques, agenollat i humil davant les autoritats eclesiàstiques, amb aquestes paraules: “Amb el cor ple de sinceritat i una fe no fingida abjuro, maleeixo i execro els meus errors i heretgies i juro que d'ara endavant no afirmaré ni de paraula ni per escrit coses sobre les quals pugui elevar-se contra mi cap sospita, i que, si conec cap heretge o algú sospitós d’heretgia, el denunciaré davant aquest Sant Ofici”. Com a penitència, van obligar-lo a resar cada dia, durant tres anys, els set salms penitencials. La llegenda diu que, acabat el judici, Galileu va pronunciar unes paraules a sota veu que s'han fet famoses, i que serveixen per a les causes més diverses de disputa entre el dogma i l’evidència: Eppur si muove, és a dir: “Ja podeu dir el que vulgueu, que el fet és que la Terra es belluga”...

Jordi Llovet, 28.10.2017

 

E.E. 65 La pesta negra

El 1348 la pesta negra va assolar Europa. En molts indrets va morir la meitat de la població. A Saragossa i València hi va haver moments en què perdien la vida 300 persones al dia. A Barcelona, gairebé tots els membres del Consell de Cent i uns quants de la família reial. La malaltia va seguir causant estralls tres anys, i va tenir rebrots cíclics durant tot un segle en què la capital catalana va perdre el 60% dels habitants... 

Tot i que els forasters consideraven que Barcelona era una ciutat neta, pels estàndards actuals seria llardosa i pestilent. Al barri de la Ribera, per exemple, no hi havia ni clavegueram ni pous morts. A tota la ciutat les escombraries es llençaven als mercats, les fonts i els cementiris. El primer escombriaire no està documentat fins al 1399: rebia el nom popular de “tira-gats-a-mar”. A més, en aquells temps ja prou complicats, la Corona catalana estava en guerra amb Castella, fet pel qual s’estava construint la nova muralla per incloure el Raval i les hortes de Sant Pau...

Ignasi Aragay, 3.7.2020

 

E.E. 64 Kant

Sembla que els russos no batejaran l’aeroport de Kaliningrad amb el nom del seu fill més il·lustre, Immanuel Kant... , en vida de Kant, a la dita Prússia Oriental s’hi parlava més l’alemany que el rus, però el fet que fos conquerida per les tropes soviètiques després de la Segona Guerra Mundial va fer que amb l’expulsió, forçada o no, dels alemanys i la “importació” forçada de ciutadans russos l’antiga Königsberg -que és com s’anomenava la ciutat, a l’alemanya, en vida de Kant- fos rebatejada amb el nom que ja hem dit: Kaliningrad...

En principi, els habitants de la ciutat s’havien decantat pel filòsof, en reconeixement a una obra que va resultar, amb els anys, l'últim sistema filosòfic de gran coherència que va generar la filosofia alemanya... Però els russos, que han donat més sants, starets i revolucionaris que filòsofs, van rebutjar aquesta possibilitat.... Els russos consideren estranger Kant, quan de fet va ser fill d’aquesta ciutat i hi va viure tota la vida seguint uns costums rigorosament metòdics: els vilatans posaven el rellotge a l'hora quan ell passava perquè sempre passava pels mateixos llocs a la mateixa hora i al mateix minut.

És molt graciós el que va dir el vicealmirall Igor Mukhametxin als seus mariners perquè boicotegessin el nom de Kant suggerit per una comissió: “Va trair la seva pàtria [mentida], es va humiliar i es va arrossegar de genolls perquè li donessin una càtedra [com tothom, llavors i ara] i va escriure uns llibres incomprensibles [és quasi cert] que ningú de vosaltres no ha llegit ni llegirà mai”. No passarà res perquè els navegants de la flota del Bàltic no llegeixin la Crítica de la raó pura. Però Kant continuarà sent el més gran filòsof de tot el continent i de les Rússies de l'època...

Jordi Llovet, 22.12.2018

 

E.E. 63 Llegir en català: el prejudici

L'altre dia parlava de llibres preferits amb una persona jove, nascuda a Catalunya i educada en català. En un moment de la conversa, quan vaig enumerar algunes lectures recents, em va dir “Ah, és que jo no llegeixo gaire en català”... li vaig preguntar a què es devia aquesta tendència. Amb certa incomoditat, o potser amb un punt de desgana, va ser prou honest de reconèixer que no sabia explicar-ne els motius: “En castellà, per alguna raó, em fa l'efecte que estan més ben escrits, però sé que és un prejudici”.

Escarbant una mica més, vaig poder esbrinar que el prejudici es feia extensible a altres disciplines artístiques: orgullós d’entendre les lletres de tants grups en anglès i, fins i tot, satisfet de reconèixer que tenia certa inclinació nostàlgica per les cançons en francès i en italià que escoltava de petit amb els seus pares, “per alguna raó” no se sentia interpel·lat per les lletres en català, així en general, o per “la música en català”, en paraules seves, com si la música en català formés un gran corpus musical uniforme, homogeni, amb uns matisos inexistents perquè l’ús del català com a llengua comuna els hauria esclafat.

És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici, deia Einstein. I, tanmateix, a vegades em pregunto si algunes persones no s’aferren volgudament a uns prejudicis que els semblen menys dolents o greus que d'altres: ... aquest jove poliglot, culte i format no va manifestar en cap moment la intenció de posar a prova els seus prejudicis envers la creació en català, com si una part d’ell fos conscient que, d’entre tots els prejudicis possibles, aquest no era el més greu...

Laura Gost, 25.6.2022

 

E.E. 62 L'independentisme púdic

...

Prefereixo la crua veritat a la falsa unitat.

Prefereixo una victòria mínima que una derrota digna, ni que sigui cívica.

Prefereixo aprendre de les derrotes que simular ridícules victòries.

...

Ignasi Aragay, 16.2.2020