E.E. 88 Aragó i Catalunya

Un dels problemes més grans que ha tingut el procés independentista català ha estat la relativa manca de fonament històric de Catalunya com a entitat política independent. És sabut que Catalunya, com a part de la Marca Hispànica fundada per Carlemany el 795 per fer front a la invasió sarraïna, era en aquell temps terra de comtats, vescomtats, baronies i prelats, enemics entre si fins a l'hegemonia del comtat de Barcelona.

L'única entitat politicoadministrativa que va existir a Catalunya durant l'edat mitjana va ser la que va resultar de la unió matrimonial del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb la infanta Peronella d'Aragó, el 1137. Com que Aragó havia consolidat els seus comtats sota la forma d'un reialme, i Catalunya no, el nostre principat va passar a ser una part, molt important als segles ulteriors, del casal d'Aragó. El primer rei català va ser, doncs, només un mig català, Alfons el Cast: pel que fa a Catalunya, només comte de Barcelona, i pel que fa a la totalitat de la corona, rei d'Aragó. I així va ser fins i tot després que Martí l'Humà morís sense successió i la corona passés a una dinastia castellana, la dels Trastàmara, que no representa un període ni fosc ni humiliant per a Catalunya, per poc que es conegui la història de Catalunya i del Regne d'Aragó.

El que sí és cert, per a orgull de Catalunya, les seves lleis i la seva primigènia autonomia —no independència— és que la corona es va organitzar com una federació d'estats medievals —nacions, no és la paraula adequada—, amb un enorme respecte per les singularitats de cada territori, i amb estructures de poder i institucions similars, equivalents totes elles: unes Corts, unes Generalitats i unes Constitucions. El fet és que Catalunya va continuar formant part d’una corona que, al cap dels anys, s’amistançaria —molta amistat conjugal— amb el Regne de Castella. Tot i això, com és sabut, Aragó (i, doncs, Catalunya com a part de la corona aragonesa) va conservar els seus furs i els seus privilegis, va organitzar les campanyes militars que li va semblar oportú de dur a terme, i va ser pròspera com un tot: un regne en el qual entraven i sortien, ara i adés, els territoris de València, el Rosselló, Mallorca, Nàpols i Sicília, i fins i tot Atenes durant poc temps.

Per això la vindicació de la independència de Catalunya com a antiga nació, per desgràcia, no té cap solidesa històrica, ni existeix cap llinatge hereu de l’antiga monarquia aragonesa vinculada als comtes catalans. Per això també és falsa la idea d’uns països catalans dels qual n’estigui exclòs, justament, l’amo dinàstic de tot plegat, és a dir, l’Aragó, on ja fa segles que va desaparèixer tota vindicació independentista.

Jordi Llovet, 29.10.2022

 

E.E. 87 Quina Espanya s'estima més, la del 2017 o la del 2022?

“Quina Catalunya s'estima més, la del 2017 o la del 2022?”... Aquesta és una narrativa de ficció, perquè Sánchez es penja medalles que no són seves: per arribar fins aquí, Espanya ha hagut de venir a pegar, espiar i infiltrar, ha hagut de facilitar la sortida de seus socials d'empreses, ha perseguit patrimonialment càrrecs polítics, ha jutjat i processat milers de persones, ha hagut de desgastar-se davant els tribunals i els governs europeus, i ha concedit uns indults per necessitat i no per convicció. I allà on no ha arribat l’efecte congelant de la repressió de l’Estat, ha arribat el caïnisme dels partits independentistes, que ha acabat per avorrir la gent. Home, així és més fàcil jugar al joc de les diferències amb fa cinc anys.

Però, posats a continuar amb l'exercici, girem la pregunta. I vostè, quina Espanya s'estima més, la del 2017 o la del 2022? L'Espanya del 2022, com la del 2017 o la del 2006, durant l’Estatut, s'estima més viure amb la ferideta del conflicte català (perquè reforça la identitat espanyola i dona vots) que oferir res o pactar res amb Catalunya, i ja no parlo d'un referèndum ni d'una millora del finançament, sinó de la simple execució d’uns pressupostos o el respecte per la llengua. Per això, quan a Madrid proclamen ufanosos que el Procés s'ha acabat, cal dir-los que no siguin cínics, perquè allà on el procés català és etern és a Espanya.

Antoni Bassas, 29.10.2022

 

E.E. 86 Antònia Font i l'article salat

 ... No s’hauria de confondre mai forma escrita amb registre formal. La norma més general i consensuada per al registre formal mallorquí és no utilitzar l'article salat i substituir-lo pel de l'estàndard més general, que per decisió de Fabra i l'IEC és el, la, els, les. Aquest criteri contrasta amb el fet que, per exemple, sí que siguin acceptades en registre formal les formes verbals cant, cantam o cantau. Són decisions arbitràries però amb tradició, i no les qüestiono. El que qüestiono i nego és que les formes escrites siguin, pel fet de ser escrites, automàticament formals. És absurd des de tots els punts de vista. Des de sempre, però ara més que mai, l'escriptura també s'utilitza per reflectir la parla més espontània i, per tant, els registres més informals. I això explica que tant als mitjans com en obres del màxim nivell literari les formes informals puguin ser formes escrites... I llavors l'ús escrit de l'article salat no és només adequat: és el més adequat...

Albert Pla Nualart, 23.10.2022​

E.E.85 La setmana de Tots Sants

... El novembre enfilarà el seu camí, més fred o menys fred, amb vent o sense, amb pluges o no. Segur que amb una mica de tot. I abans no ens n’adonem serem a la tendresa de l’advent, a tocar Nadal com aquell qui diu. 

Aquests darrers anys hauran passat plens d’entrebancs. El famós Procés, la famosa pandèmia. Procés i pandèmia. Dues paraules que abans no havíem dit gairebé mai, que no sabíem ni tan sols que existissin com una cosa nostra. El procés cap a la independència va acabar molt malament, com tothom sap... Una mena d’acudit d’aquests que la gent fa córrer per les xarxes diu que abans lluitàvem per la independència i ara per la presència del català a Netflix. De la independència a l’autonomisme light. Ens volem autogovernar, però poc. No fos cas que prenguéssim mal. Ara el que importa és... el canvi climàtic, diuen. Potser sí. Quan penso en tot plegat, en com hem estat enganyats i humiliats, tinc unes ganes enormes de plorar i penso en aquell poema de Carner que precisament es titula Tots Sants: "El vent escampa cendres / dels papallons d’ahir; / hi ha algun ocell que piula / com si volgués morir. // Es mou amb mala cara / el dia, tot rampells; // sospira el pany de porta, / grinyolen els penells. // Els caminals són tristos; / s’arrufa tot l’espai. / Les fulles de la branca / no diuen sinó ai".

Narcís Comadira, 6.11.2021

 

E.E. 84 Neguits d'octubre 2

... Però la vida continua, que diuen. Els nostres polítics i administradors no paren de discutir i barallar-se. Quin trist espectacle. El poder fa fer coses impensables i contra tota raó. En aquest món tan convuls que ens ha tocat viure, aquest món de guerra i destrucció, la raó sembla que obligaria a desfer diferències, a anar tots units per plantar cara a l'enemic. Doncs no.I els administradors del poder local, com que s'acosten eleccions, vinga fer obres i més obres. ... A Sant Feliu de Guíxols ha començat una altra temporada de disbarats. Ara ha tocat a la plaça del Monestir, lloc emblemàtic, com es diu. Una esplanada de sauló, carnal i suau al tacte, es convertirà en una extensió de pedra dura. I no és que tingui res contra les places dures. Les places més boniques del món ho són. La Piazza Navona, a Roma; la plaça de Sant Pere del Vaticà; la Piazza di San Marco, a Venècia; la de la Signoria, a Florència; la del Campo, a Siena, totes són places dures. Però estan concebudes així. La plaça del Monestir de Sant Feliu de Guíxols no estava concebuda com una plaça, sinó que eren terrenys que envoltaven els edificis medievals i barrocs. Els edificis semblaven vessar-se en aquelles platges de sauló. Doncs no. Tot fora. Pedra pura i dura. I un jardinet que hi havia, dissenyat per Joan Bordàs, amb unes bardes retallades i uns vells rosers, amb bancs i una font al mig, senzilla i entranyable, doncs fora. Segons el projecte, la font, com que és de pedra, la netejaran i apareixerà sobre el paviment com una excrescència contra natura. I tot això per donar-hi un aspecte modern, diuen. Els jardinets i els bancs i els rosers són cosa de poble, no són seriosos, no són moderns. Tot això té una lectura més profunda: es tracta d'anar extirpant tots els signes d'identitat, tot allò que era peculiar i deliciosament local. Els administradors volen ser moderns, universals. Tota aquesta reforma va encaminada a donar un entorn digne i urbanísticament homologable amb el món modern, un món sense història, sense peculiaritats…  Octubre. Destrucció i angoixa...

Narcís Comadira. 22.X.22

E.E. 83 Neguits d'octubre 1

El mes d'octubre ens porta les fruites de tardor, els codonys bonyeguts, que deia Carner; les magranes, foc cristal·litzat, que deia Blai Bonet; els fanalets dels caquis, melosos i dolços; les castanyes, que, bullides en almívars de diferent espessor, es tornen aquella delícia del marron glacé. I, capítol a part, la meravella dels bolets. A Sant Feliu de Guíxols el bolet nacional és l’ou de reig. Cal dir que, tendre, tallat ben fi i cru, amanit, és deliciós, però, per a mi, el bolet més bo del món és el siureny o sureny, que ara a Barcelona anomenen a la francesa, cep. És un bolet que és bo cru, saltat, i sobretot sec, que agafa un sabor inconfusible i que dura tot l'any i que serveix per fer uns arrossos immillorables, un cop tornat a hidratar. 

De moment, aquest any encara fa calor. On són, on són aquells octubres que feia fred, que anàvem a col·legi amb bufandes i guants, o que plovia una pluja d’octubre fina i constant i deixava la meva ciutat regalimosa... Haurem d'esperar el desembre per veure els arbres d’aram i daurats? Potser per Nadal farà una mica de fred... Aquest sentiment de pèrdua per les tardors passades va acompanyat per l’angoixa. Una angoixa lenta i persistent que creix amb les notícies...

Narcís Comadira, 22.X.22

 

E. E. 82 Decreixement?

... La història d’Ehrlich i Simon ens hauria de prevenir sobre les lectures simplistes dels fenòmens econòmics, ja que sovint infravaloren, per bé i per mal, el paper clau en el futur de l'economia de la creativitat humana i els incentius del sistema de lliure mercat.

El creixement econòmic és compatible amb la reducció d’emissions. De fet, ho hem comprovat a l'economia espanyola al llarg dels darrers quinze anys. Les emissions totals s'han reduït en un 38%, al mateix temps que l'activitat econòmica, el PIB, augmentava un 21% en euros constants. El creixement econòmic no sols és compatible amb la lluita contra l’escalfament global. És, a més, necessari per poder portar a terme aquesta lluita amb èxit... el creixement econòmic és absolutament imprescindible per generar els recursos financers que seran necessaris per portar a bon terme l'estratègia de reducció d'emissions...  la inversió productiva, la inversió en noves tecnologies, no és possible si no hi ha prèviament un creixement que permeti generar estalvi i finançar de manera sòlida els projectes de futur.

Jordi Gual, Professor de l'IESE, 16.10.2022