E.E.102 ELS ANIMALS NO TENEN CAP DRET NI CAP DEURE

En principi, segons el dret romà i els codis gregorià, teodosià i justinià –el Corpus Juris Civilis–, que és d'on venen les lleis de quasi tot Occident, els animals no tenen cap dret ni cap deure: només en tenen els homes. No s'ha vist mai que un lleó sigui portat a judici per menjar-se un altre animal o un ésser humà. Però la retòrica del “políticament correcte” ha fet que cada vegada s’atorguin més drets als animals, amb absoluta independència que els éssers humans posseeixin, o no, els drets que la llei els garanteix...  Estampar un porc senglar contra un tractor, com va passar fa poc a Cardedeu, pot comportar al pagès autor del fet una multa d’entre 400 i 2.000 euros per “maltractament animal”... Era un senglar, que és una plaga tan dolenta com les rates: els pagesos han demanat a diverses instàncies que les administracions en permetin la caça –això també és matar-los, amb gran dolor si el tret no és precís– o qualsevol altre remei. Graten la terra, malmeten els conreus i es mengen les hortalisses. Però són animalons bufons i, al capdavall, fills de Déu igual que nosaltres, és clar... “Home, és natural, els animals tenen dret a menjar, com tothom”... Però aquell pagès, que ja deu estar tip de la devastació contínua d'una espècie maliciosa i feréstega, haurà de pagar una multa incòmoda... Cada dia es maten milions de gallines, porcs i vedells al món sencer, i creieu que els deu fer mal. Un dia, tampoc no es podrà fer, perquè no es podrà decapitar ni un bròquil. Així donarem la raó a Avicenna (segle XI), que deia que tots els éssers de la natura tenen ànima i són espirituals: el pagès, el bròquil i el senglar.

Jordi Llovet, 22.10.2022

E.E. 101 EL "PROBLEMA CATALÁN", DESACTIVAT

De petits ens agradaven les pel·lícules de bons i dolents: en la meva època, sobretot westerns i epopeies bèl·liques de la Segona Guerra Mundial. Contra el franquisme, a més, es vivia millor (si més no en termes ideològics i ètics). Amb els anys, la mirada va canviar. La realitat (i la ficció) es van embolicar, vam anar copsant matisos i sabors agredolços. La cosa va guanyar en densitat, en ambigüitat. I en interès, esclar. Hi havia dolents molt atractius i bons refotudament avorrits. Fins que totes dues categories van anar perdent el sentit infantil primari, substituïdes per persones (polítics inclosos) amb alts i baixos, raons i equivocacions, passions i defalliments. El cine feia temps que havia deixat de ser en blanc i negre, la vida tenia una fabulosa paleta de colors.... Per a Espanya, doncs, “el problema catalán ” està políticament desactivat, almenys per una bona temporada. L’independentisme, enfangat en picabaralles, els està fent la feina. Camina com els crancs, decebent a cada pas els convençuts i foragitant els dubtosos...

Ignasi Aragay, 2.10.2022

E.E. 100 RECONSTRUIR LA CONVIVÈNCIA

Hi ha raons poderoses per pensar que la convivència en l'espai públic agonitza. I el fatalisme, allò de dir “la gent passa de tot”, “la gent va a la seva”, no és fàcil de combatre, perquè la gent, sí, és, som, així...

... no hi ha repte més indefugible que fer de la gent que viu junta en pobles i barris, gent que convisqui, que no signori, que parli i debati, i que, quan cal, s'abraci. Indefugible, per fer-los vivibles, però també per salvar-hi la democràcia. És un front on ens hauríem de fer forts contra un model econòmic que ens vol, que ens necessita, aïllats i insolidaris... 

Reconstruir la convivència passa per entendre que espai públic no és espai desregulat, no és campi qui pugui. I que tota regulació és paper mullat si no hi ha una autoritat que vetlla pel seu compliment i és prou pròxima i habitual per crear complicitats amb el que queda de societat civil en cada poble i barri. Només aquesta cooperació pot tornar a fer de tots un espai públic que, si no, passa a ser només d’uns quants, dels que tenen més barra. Contra un model econòmic hostil al principi bàsic de la convivència –fer-ho tot tenint en compte els altres–, cal, més que mai, una policia de proximitat, formada i compromesa, que faci emergir de les ombres, que faci sentir acompanyats, els que encara se senten responsables del que passa als seus carrers.

Albert Pla Nualart, 2.10.2022

 

E.E. 99 ERROR DE CÀLCUL

El Procés tal com l'enteníem fa una dècada ja no existeix. No hi haurà un nou “embat democràtic contra l’Estat” a curt i mitjà termini. Tret que el provoqui la mobilització popular, cosa que ara mateix no sembla probable... Les causes objectives de la desafecció catalana continuen existint. Per tant, el que vingui no és res més que un parèntesi en el conflicte. Pot ser un parèntesi llarg, però si el PP i Vox pugen al poder tot el panorama es pot girar com un mitjó.

Toni Soler, 2.10.2022

 

E.E. 98 A LA UNA PER MOLTS ANYS...!

Avui és 1 d’octubre i jo soc súbdita de la corona d'Espanya...Per celebrar l’aniversari d’aquelles garrotades, els partits independentistes se les foten entre ells. Això és coherència... Quan hom desitja la independència el que desitja és la supervivència. Supervivència de la llengua, de la cultura i de, esclar, tothom que viu aquí, que paga uns lloguers i unes hipoteques i uns tallats i uns menús molt més cars. També desitja una república...

Empar Moliner, 1 d'octubre de 2022

 

E.E. 97 QUI PARLAVA EN CATALÀ FA 700 ANYS?

L’angoixa pel català està justificada, però el català mai ho ha tingut fàcil. Està acostumat a compartir el seu territori natural des de temps seculars. Mai ha estat sol. Sempre ha conviscut amb altres llengües. El tòpic de Catalunya com a terra de pas o terra d’acollida no és un invent benintencionat: és perfectament real... Al segle XIII, en temps de Jaume I i Pere el Gran, ... aquí es parlaven de manera habitual com a mínim vuit llengües: el català (o llengua vulgar), el llatí (idioma de l’Església, la ciència i les relacions internacionals, com ho és avui l’anglès), la llengua d’oc o occità (al nord del Pirineu; a Barcelona i altres ciutats també hi havia occitans fugits de les persecucions religioses dels càtars), el provençal (encara usat en la poesia), l'aragonès (a l'Aragó i en algunes zones del País Valencià), l’hebreu (al conjunt de territoris hi vivien uns 60.000 jueus per un total de població d'un milió de persones), l'àrab (els cristians en deien algaravia : era la llengua de la majoria d'esclaus, i n'hi havia molts) i l’aljamia (l’àrab influït pel contacte amb les llengües llatines: el parlaven els sarraïns, els musulmans no vinguts de fora; era un idioma de carrer, no s'escrivia). A més, a Barcelona s’hi havien establert mercaders i comerciants vinguts de França i Itàlia... La catalana era, sens dubte, una societat molt plural: pluricultural, pluriètnica i plurilingüe. El mateix que avui. Potser fins i tot més...L’idioma català, doncs, en l’època de plenitud nacional del país, com totes les llengües vulgars europees, era una llengua de segona categoria...

Ignasi Aragay, 25.9.2022

 

E.E. 96 ELS AVIS

L’Andreu, que no va conèixer cap dels seus dos avis, deia més o menys que, quan anava a l'escola i els seus companys deien que anaven a veure els seus avis, ell sentia una gran pena i frustració per no haver-los pogut conèixer. És exactament el que em deien els meus fills quan eren petits (tampoc ells van conèixer cap dels dos avis) i crec que és una pena que comparteix moltíssima gent. El vincle entre net i avi és molt especial i en aquest país encara més: els avis van viure el trauma de la guerra (les àvies també, però no al front)...

Així que podríem dir que al món hi ha dos tipus de persones: els que van conèixer els seus avis i els que no, (i els) que no els van conèixer prou, i els sap greu...

Si algú dels que m’esteu llegint encara teniu avis vius, si us plau, parleu-hi, pregunteu-los-ho tot. Són un pou de saviesa i un contenidor de memòria. De la nostra memòria!

Sílvia Soler, 1 d'octubre de 2022