pd 1844 El gran judici

(arafa...)

El judici contra els líders independentistes catalans és el fet polític més rellevant que tenen avui al davant tant Catalunya com Espanya... I no tan sols per la sentència. Bona part dels discursos polítics més importants del segle XX, a Catalunya i al món, s’han pronunciat davant de tribunals. I no eren, els més rellevants, dirigits per damunt de tot als jutges ni el seu objectiu essencial era influir en una sentència que en molts dels casos ja estava escrita per endavant. Han estat discursos que han fixat un projecte polític i l’han dotat d’una base moral. No eren discursos per discutir unes acusacions, sinó per discutir el dret mateix a ser acusats...  en judicis polítics i de transcendència política hi ha hagut sempre acusats que ho han vist com una oportunitat d’explicar i de legitimar el seu ideari, encara que això els pogués ser indiferent o fins i tot perjudicial de cara a la sentència. Sobretot si és un judici amb les portes obertes i amb els focus de tot el món al damunt. Humanament, la sentència és molt important. Políticament, encara ho són més els discursos

Vicenç Villatoro

pd 1843 Això no és una guerra (i menys de llengües)

(arafa...)

Ningú té la vareta màgica per fer avançar l’ús social del català, que és la llengua feble, minoritzada. No hi ha dubte que els darrers anys ha retrocedit. Les dades són incontestables. Però és que entre el 2001 i el 2008 van arribar 1.200.000 immigrants en un context en què el castellà segueix sent dominant, tant socialment com legalment. Tot plegat ha coincidit, a més, amb l’intent barroer de trencar el consens lingüístic forjat en la Transició per revertir el càstig històric al català durant el franquisme. Cs ha fet molta feina per enverinar aquest consens, amb resultats, tanmateix, escassos...  Ja ho sé que per a alguns el consens lingüístic de la Transició ha estat un autoengany que ha consagrat un letal i desigual bilingüisme diglòssic. Però si l’alternativa és el conflicte obert, hi tenim massa a perdre... Sense renunciar a la denúncia, el català no pot ser percebut com un problema, com una víctima, com una queixa permanent. Ha de ser una oportunitat, un enriquiment, un tresor a descobrir... La demagògia contra el consens lingüístic no s’ha de combatre ni des de la por paralitzadora ni des de la reacció indignada. Potser toca tornar als orígens: “En català, sisplau”. Ho recordeu? I fer confiança en l’escola, en els mestres, donant-los, això sí, noves eines, més recursos, més autonomia, més cobertura legal..

Ignasi Aragay

pd 1842 Una veu incòmoda i lliure

​(arafa...)

(Clara Ponsatí) ... vostè ja va deixar anar que el Govern no tenia res preparat per després de la declaració d’independència... Que si el Govern anava de 'farol', que si tot plegat va ser un brindis al sol, i l’últim cas, divendres mateix, en una entrevista a 'El Punt Avui', en què recriminava la incongruència que els consellers presos s’haguessin lliurat a una justícia de la qual s’acabaven de declarar independents. Són paraules, aquestes últimes, que fan de mal sentir perquè som en un moment de frustració i de patiment, en què tothom creu lícitament que la seva ferida és la més dolorosa... Perquè no hi ha ningú al país –els líders o són a la presó o són a l’exili– amb prou autoritat moral per marcar una estratègia i per iniciar un procés d’autocrítica col·lectiva. I perquè en una situació política de tanta complexitat, difícilment ningú pot adjudicar-se la veritat, per més que les seves paraules sonin més pures i més valentes que les d’altres consellers que deuen haver llegit les seves declaracions des d’un ordinador amb una direcció d’IP belga o des de la biblioteca d’alguna presó catalana.

P.D. Un any, de la declaració d’independència. Curiosament, els que no som polítics no conservem gaires records d’aquell dia, que ja vam viure com un últim exercici de política-ficció. La memòria ciutadana ha quedat fixada el 20-S, l’1-O i el 3-O.

Albert Om

pd 1841 El cop d'estat

(arafa...)

Tradicionalment, en les democràcies, el discurs polític es construïa al Parlament. Allà respectava unes certes formes, una mínima exigència de rigor i de precisió.​.. ​ ara el discurs polític es construeix a les tertúlies, i es porta al Parlament. Les expressions 'cop d’estat' i 'colpistes', per parlar del procés català, neixen en l’entorn tavernari i descordat d’unes tertúlies que tenen per llei veure qui la diu més grossa i en què la mesura i el rigor són termes desconeguts. Són expressions que pertanyen a la propaganda barroera, al to mitinguer per a convençuts en què cada discurs ha d’atiar una mica més la foguera per aconseguir els mateixos efectes incendiaris. Doncs Casado agafa aquestes expressions situades de natural en la perifèria 'cutre' de la política i les situa en el centre: converteix una intervenció parlamentària en un míting o en comentari eixelebrat de tertúlia. Degrada, encara més, la po​ĺítica​

Vicenç Villatoro

pd 1840 Glotofòbia

​(arafa...)

es lamenta de la quantitat de vocabulari que hem anat perdent. Mots precisos i preciosos que ja ningú no utilitza. Anem al bosc i no sabem el nom dels arbres i de les herbes aromàtiques...  seria raonable encetar un lament per l’alarmant pèrdua de coneixement i de respecte –sovint dues cares de la mateixa moneda– envers la llengua. La situació és realment preocupant: en dues o tres generacions, el català se'ns ha aprimat i quasi desnaturalitzat...

La qüestió seria, doncs, com trobar l’equilibri entre la protecció de la llengua i la facilitat per a la integració dels nous parlants i el respecte pels diversos accents del país. I aquest seria el moment, esclar, per advertir que una cosa és buscar aquest equilibri quan es tracta d’una llengua robusta i poderosa com el francès i l'altra fer-ho quan estem parlant d’una llengua sense estat –perdó, amb un estat en contra– com és el català.

M’inclino a apostar per un control més rigorós en la llengua que es fa servir oficialment o en els mitjans i una relaxació amb la llengua que es fa servir en el terreny privat o en situacions més informals. Només així combinarem protecció i vitalitat.

Sílvia Soler

pd 1839 Què estem esperant?

(arafa....)

D’una manera o altra, tot l’independentisme espera. El què?​... ​preveure tres possibles desenllaços a l’atzucac que tan desesperats té la CUP i els independentistes abrandats i tan ocupats té Torra i Puigdemont.

La primera seria una reforma constitucional inclusiva que, entre altres coses, fes una oferta a Catalunya prou atractiva perquè la majoria del poble la votés. Seria, sens dubte, la millor solució per a l’estat espanyol.​.. La segona seria el col·lapse constitucional, desencadenat per raons econòmiques... La tercera seria una sentència a Estrasburg que obligués a treure de la presó els líders independentistes..

​Dissortadament, no crec que l’estat espanyol permeti un referèndum legalment vinculant i, per tant, no pot descartar-se la conveniència d’una acció de desobediència cívica massiva (com va ser l’1-O). Ara bé, aprofitar la segona o la tercera oportunitats exigeix que, en aquell moment, les institucions estiguin en mans independentistes, i per això (entre altres raons) seria bo que els partits se les prenguessin amb més seriositat.

Miquel Puig

pd 1838 Fer república? Fer memòria (i 2)

(arafa...)

... tampoc deixa de sorprendre’m el fet que cap institució catalana hagi mostrat gaire interès a recordar aquella revolució que donà pas al Sexenni Democràtic. ¿És que pensen que la Revolució del 1868 és un esdeveniment només espanyol i que té poc interès i repercussió al nostre país? Sembla mentida que en uns moments com els actuals ningú del món oficial català recordi que el procés democratitzador obert per aquella revolució possibilità que les eleccions del gener del 1869, les primeres celebrades per sufragi universal masculí, signifiquessin a Catalunya una victòria aclaparadora del republicanisme. En efecte, les candidatures dels republicans federals aconseguiren llavors 28 dels 37 llocs de diputats que s’escollien al nostre país...

El 13 de desembre, que farà 150 anys del Primer Congrés Obrer de Barcelona, en què es va aprovar per amplíssima majoria que “la república-democràtica-federal és la forma de govern que més convé als interessos de les classes treballadores”. No acabo d’entendre com és que ara, quan tants proclamen que cal “fer república” i vindicar els valors republicans, ningú recorda que els primers representats elegits pel poble català en unes eleccions democràtiques, ara fa un segle i mig, foren majoritàriament republicans i bona part d’ells gent provinent de les classes populars. I que alguns d’ells van intentar “fer república” de debò, fins al punt d’intentar diverses vegades proclamar l’Estat Català, i que per fer això foren perseguits i empresonats. Realment, que feble és la nostra memòria històrica!

Borja de Riquer