pd 1889 El doble fracàs 1

(arafa...)

​... ​Prat de la Riba va fer un pas endavant terminològic amb la seva cèlebre divisa “Catalunya és la nació, Espanya és l’estat”. Més d’un segle després, tant Catalunya com Espanya s'ha revoltat contra aquesta dissociació: la part majoritària del catalanisme desitja ser també un estat. I Espanya reivindica el seu caràcter de nació “única i indivisible​... ​És l’etern empat del qual tot sovint es parla: ni Catalunya és prou forta per trencar Espanya, ni Espanya prou forta per assimilar Catalunya...  l’independentisme ha aconseguit en els últims anys una força popular inèdita que li ha fet pensar que, per la via estrictament democràtica, podia esdevenir un estat; una aspiració que ha topat amb la freda realitat de la política. Sense força coercitiva ni suports diplomàtics és molt difícil alterar una frontera. Catalunya, per esdevenir un estat, troba a faltar precisament les eines d’un estat. El conflicte esdevé irresoluble... 

Toni Soler

pd 1888 Solidaritat

(arafa...)

La vida ens va portar a establir relació amb una família italiana l’any passat... Les circumstàncies van propiciar que aquests florentins, que havien sentit a parlar poc de Catalunya, descobrissin el conflicte que bategava al cor d’una Europa que estimen i volen protegir.

En un primer moment, la causa catalana els va resultar un xic estrafolària... Empesos, però, per la intensitat de les nostres vivències durant la tardor de l'any passat, els amics florentins van voler saber-ne més... hem fet front comú horroritzats per aquesta onada reaccionària i d'extrema dreta que veiem avançar pel continent i arreu del món.

Comprovem, doncs, que no cal ser independentista per rebel·lar-se contra la repressió i la injustícia. Que l’empresonament preventiu i l'amenaça d'un judici sense garanties desperten la solidaritat de les persones que estimen aquests valors fonamentals: la democràcia, la tolerància, la llibertat d'expressió.

He volgut compartir aquesta experiència personal, segurament poc rellevant, només per encomanar-vos una mica de fe en la raça humana. Són dies difícils i tots necessitem píndoles d’esperança.

Sílvia Soler

pd 1887 Aquests tres que han pactat

(arafa...)

Els primers que t’ensenyen a reprimir els, diguem-ne, baixos instints són els pares, els avis i els mestres. Et diuen que no et toquis la tita en públic, per exemple, que no peguis als altres, que els mocs no es mengen, que és de mala educació mirar fixament algú que és diferent per algun motiu. La majoria de nens han d’aprendre, per exemple, a compartir. N’hi ha alguns, és cert, que comparteixen espontàniament (i com ens agraden) de la mateixa manera n’hi ha alguns que són de natural bondadosos i sempre descomparteixen els que es barallen. Però el que és natural és l’egoisme, la insolidaritat, la violència... La civilització, si no se t’escapa de les mans i es converteix en repressió, és una meravella...

I vet aquí que després de tot això,... et fas gran. I, llavors, et venen aquests polítics a excitar aquests baixos instints que havies reprimit. És fàcil fer sortir la mala educació en algú, és fàcil fer-li solucionar els problemes a cops, perquè és fàcil fer sortir el racisme en algú. El racisme (contra catalans, contra romanesos, contra pakistanesos... ) és la defensa instintiva de territorialitat amb una coartada. Tots aquests votants dels tres partits que han pactat a Andalusia et confessaran que odien, que els fa fàstic sense poder-ho evitar, l’accent català, el romanès, el pakistanès. Si ho haguessin dit de petits, davant de pares, avis, mestres, haurien rebut explicacions, raonaments. Ara són grans i el que reben són rialles.

Empar Moliner

pd 1886 Orfeó Català

(arafa...)

  ... la força i la naturalitat amb què l’Orfeó va assumir la reivindicació de la catalanitat, la llibertat dels presos i el dret a la independència il·lustren molt sobre la naturalesa de fons del catalanisme. Algú ha cregut que l’Orfeó obeïa consignes. És al contrari. Hi ha qui es pensa que el motor del catalanisme és la Generalitat, l'escola o TV3 (i que carregant-s'ho, el catalanisme es dissoldrà). Però el veritable motor del catalanisme ha estat una societat civil –cultural, esportiva, cívica, social– que ha articulat i ha empès el país durant més de 120 anys entorn d’un ideal de catalanitat. I aquest motor ha posat en marxa tota la resta. Com que aquesta societat civil s'ha vertebrat al marge de l’Estat, ha pogut sobreviure fins i tot quan el poder li era més indiferent o hostil. L’ecosistema essencial del catalanisme és una societat organitzada i plural entorn d’una idea compartida, que quan ha pogut ha tingut traducció política i institucional. I aquesta societat civil ha estat la clau de la integració social en un segle XX amb poc poder polític i grans canvis demogràfics...

Vicenç Villatoro

pd 1885 Fragments de dietari 1

(arafa...)

... La gent neix i viu en la història. La història transcorre i la gent s'hi mor, sense saber com acabaran moltes coses que l’han neguitejada profundament. Jo em puc morir demà, per exemple, i mai no sabré si els nostres presos viuen ja en llibertat, si els nostres exiliats han pogut tornar a casa, si el meu país, finalment, és un país lliure i sobirà, amo de la pròpia legislació, de la pròpia justícia. La història és cruel. Quan dic “Jo no ho veuré”, sempre penso que potser sí. Una ombra d’optimisme em fa les coses mínimament suportables. Però la veritat és que qui mana és la història, la que veu els moviments humans des del seu núvol llunyà i escriu el que passa. Potser cap dels catalans que som vius en aquest moment no veurem encara la llibertat del nostre país. O sigui que en tenim per a cent anys, com a mínim. Potser la veurem tots. Vivim en un estat d'ansietat que ens encoratja. Però que alhora ens fatiga, ens cansa. Això és la vida humana...

Narcís Comadira

pd 1884 Desconstruint Tarradellas

(arafa...)

La decisió de batejar l’aeroport del Prat amb el nom de Josep Tarradellas no és només una resposta ridícula a una demanda seriosa i majoritària de la societat catalana (la gestió integral de l’aeroport); és també una intromissió en un dels camps on els catalans -en teoria- tenim una certa capacitat de decisió, que és el del nostre univers simbòlic. El govern espanyol ens està dient quins catalans són els més il·lustres, quins són els que mereixen més reconeixement. Ens està guiant per la nostra pròpia història. Tarradellas és el model de català que ells aprecien... Hi ha molts Tarradellas... Però em temo que Espanya ja ha decidit quin és el paper històric de l’expresident: el del català bo, pactista i pragmàtic (és a dir, el que admet la seva posició d’inferioritat), el republicà a qui Joan Carles I va fer marquès... Tarradellas manté a Madrid la seva aurèola d’estadista, que ni Macià, ni Companys, ni Pujol ni Maragall podran aspirar a tenir mai, per motius diferents... és un “gest” cap a Catalunya que denota una miopia total, una incapacitat absoluta per entendre de què va l’anomenat conflicte català. Quan una part del teu territori et diu que vol l’autodeterminació, o -com a mínim- més autogovern, el pitjor que es pot fer és decidir en lloc seu i, a sobre, donar a entendre que ho fas perquè els polítics indígenes són incapaços de prendre decisions...

Toni Soler

pd 1883 En camp contrari

(arafa...)

La jornada de divendres va deixar algunes imatges significatives. La majoria, no totes, prou favorables al sobiranisme. La principal:  l’enèsim certificat de l’existència d’un problema polític de fons. El govern espanyol volia deixar dit que és igual reunir-se a Madrid, Sevilla o Barcelona, que tot és territori sota la seva sobirania. Doncs no és igual. I la diferència no és que hi hagi petits grups d’exaltats -locals o d'importació- que ho boicotegin, sinó que fer un consell de ministres a Barcelona genera el rebuig d’una part molt important de la societat. Fins al punt que demana un desplegament de seguretat absurd. Certament, hi havia alguna imatge de tanques per terra. Però n’hi havia moltes més de protesta serena, pacífica i massiva. I un clima de anormalitat palpable. La segona imatge rellevant, al meu parer, i la que més m’emociona: la de tot de manifestants renyant a cara descoberta, compungits però enèrgics, pedagògics, els encaputxats que volien fer destrosses i reparant alguns dels danys. No és una imatge fàcil de veure. Demana coratge i convicció. Qui es pregunti de veritat què és el sobiranisme majoritari -no qui el vulgui caricaturitzar per buscar rèdits polítics- hauria de mirar-se amb atenció aquestes imatges.

Vicenç Villatoro