pd 1966 El PSC es posa còmode

 

(arafa...)

... Espanya és un país histeritzat per la qüestió catalana, on els votants més prudents, siguin o no d'esquerres, es troben que només el PSOE els garanteix una certa normalitat. Per situar-se al capdavant, Pedro Sánchez n’ha tingut prou no cometent errors, i prometent mà dura amb l’independentisme català (“no és no” i “mai és mai” són les seves divises, que el PSC s'ha menjat amb patates)...

En el cas de Catalunya, les actituds també són més importants que les propostes. Al cap i a la fi, cap dels partits catalans tindrà capacitat per imposar condicions al nou govern... l’independentisme pot treure més diputats que mai, però això potser no serà suficient per derrotar el PSC, ni per motivar-lo a desgastar-se propugnant un diàleg sense límits entre l'Estat i la Generalitat. El més probable és que el conflicte català continuï en l'actual standby...

... que els líders d’ERC i JxCat defensin un diàleg sense línies vermelles és l'única opció si no volen veure’s condemnats a la irrellevància. Mostrar-se inflexible pot complaure nuclis molt ideologitzats, però cal no oblidar que Catalunya és una minoria a Espanya, i el que hi facin o deixin de fer-hi els diputats catalans depèn, sobretot, dels seus propis resultats. 

Toni Soler

pd 1965 Qui mana aquí

(arafa...)

Una de les constants del comportament autoritari és l’obsessió per l’ostentació del poder. Per deixar sempre clar qui mana aquí. Aquí mano jo. Ho podem veure constantment... quants gestos es fan sense cap altra lògica, raó ni intenció que demostrar qui mana!... O fins i tot en el món de la justícia: hi ha jutges que necessiten demostrar constantment -alternant-ho si cal amb gestos més o menys impostats de bonhomia- que tot el poder és a la seves mans, i que no se'ls pot discutir. Si passa en tots els àmbits, no és estrany que passi també en la política, en què el poder és una de les principals matèries primeres: no tan sols s’exerceix, sinó que també s’exhibeix. I si pot ser, amb arrogància. Com més absurd sigui el gest que es fa servir per a aquesta exhibició, més clar és el seu objectiu: recordar qui mana i qui ha d’obeir. La bandera espanyola i el retrat del rei darrere Jordi Sànchez en l’entrevista des de la presó era -a més d’una rebequeria perquè se li havia donat una mica de veu a algú que volien en silenci- una pura ostentació autoritària de poder. Aquí mano jo.

Vicenç Villatoro

 

pd 1964 No vull polítics que m'excitin

(arafa...)

... Sempre m'ha interessat la política i, ves per on, cada cop trobo que la política és menys interessant, més vulgar i cridanera. Per què els aparells dels partits i dels no partits, els polítics professionals i els no professionals, els spin doctors i tutti quanti han renunciat a tractar-nos amb intel·ligència? Per què només apel·len a les nostres vísceres binàries?...

Posats a demanar, ja vaig a totes. No vull polítics que vulguin deixar petjada pròpia, sinó que s’escarrassin senzillament per deixar les coses objectivament millor del que les han trobat. No vull que em prometin la República en un cove, m'estimo més que actuïn republicanament cada dia, pas a pas, amb esperit de servei... No vull milhomes orgullosos, sinó servidors públics humils. No vull líders totpoderosos, vull treball en equip.

Ja ho sé, que els meus desitjos són ingènues idealitzacions... Però tinc l'esperança que d'aquests temps trasbalsats en sortirem canviats. De la sobredosi de mala política en pot néixer una millor política: haurem vist arribar l’extrema dreta, haurem vist el deep state retorçant l’estat de dret, haurem viscut la infàmia de la presó i l’exili, haurem vist com nord enllà la democràcia és igual d’imperfecta, haurem tastat les fake news com una droga addictiva, haurem vist la nova política envellir a tota velocitat, haurem descobert que no existeix la justícia poètica, haurem viscut massa enganys i autoenganys... I llavors, bregats en tants banys de realitat, potser podrem tornar a empaitar l'ideal d'una altra manera.

Ignasi Aragay

pd 1963 Digueu-me "iaia" a partir d'ara

(arafa...)

Al judici als catalans hi passen coses un pèl estranyes. El mateix dia que un policia anava a testificar per segona vegada, n’hi va haver un altre que va dir que un votant de l'1 d'Octubre treia “escuma per la boca” i que el punt de votació era “ple d’ancians”. Quan l’advocat Pina va preguntar-li a quina edat s’estava referint, amb això dels ancians, l’home va dir que a “persones de cinquanta anys”. Si les persones de cinquanta anys són ancians per a aquest policia, les de seixanta deuen ser directament moribundes i les de setanta zombis. No sé si li sembla bé que l’edat legal per beure i conduir siguin els divuit anys, en plena maduresa i a punt per fer-te el pla de pensions. El jutge Marchena i tots els acusats són ancians. Els dos Jordis són uns ancians que van enfilar-se a un cotxe de policia per desconvocar una manifestació d’ancians i aquesta manifestació d’ancians va sortir al programa de l’anciana Susanna Griso, perquè els seus ancians tertulians sostenien que els ancians manifestants havien comès sedició. No s'entén, doncs, que els joves policies espanyols peguessin amb tanta bestialitat l’envellida població d’ancians catalans. I no s’entén tampoc com és que aquests ancians fossin capaços d’aixecar tanques metàl·liques i una moto, com també relaten sota jurament... Vull dir que, sent indemostrable la rebel·lió, sent indemostrable la sedició, ara potser tiren cap a un nou tipus penal: la possessió diabòlica.

Empar Moliner

 

pd 1962 L'èpica de l'1-O

 

(arafa...)

Si algú vol escriure un dia una gran novel·la èpica sobre l'U d'Octubre, ja se la trobarà pràcticament feta. Només haurà d’agafar i ajuntar les declaracions en el judici dels policies que hi van participar. Certament, són declaracions de poca credibilitat, exagerades com a mínim, però ja se sap que l’èpica és un gènere sempre una mica fantasiós. Però si llegim la narració que en fan els policies, com si fossin una coral, ens trobarem amb un relat que recorda el del seu Dos de Mayo (tot i que amb els papers canviats). Segons expliquen, si no tot un poble, sí una enorme multitud de persones de tota edat i condició, amb les mans netes, sense por, sense altres armes que la seva convicció i els seus cossos, van enfrontar-se i van plantar cara a tota una tropa de professionals ben armats, ben equipats i ben organitzats, disposats a fer servir totes les seves defenses. En la narració dels policies, es produeix una mena de batalla desigual en què les tropes uniformades i equipades xoquen amb una multitud bigarrada i caòtica de ciutadans, que només tenen la força de ser molts i d'estar units. I resulta que els ciutadans guanyen la batalla. Van votar. Va haver-hi referèndum. Això és el que estan explicant els policies. Voleu més èpica?

Vicenç Villatoro

pd 1961 "I què és la veritat?"

 (arafa...)

Aquest dies els cristians recorden el dramàtic intercanvi que Pilat i Jesús sostenen al pretori i que acabarà amb la crucifixió. Segons sant Joan, l’autoproclamat rei dels jueus afirma que ha vingut al món per donar testimoni de la veritat, i el màxim representant del poder polític li contesta: “I què és la veritat?” La pregunta té més de 2000 anys però ressona avui amb urgència, convertida en la qüestió dels nostres dies, perquè la tecnologia ha donat a la veritat i a la mentida els altaveus més sofisticats i eficaços que hagin existit mai. No és fàcil separar veritat i mentida perquè poden venir barrejades pel matís o per l’interès. Però si aïllem el soroll i escoltem el fons de la nostra consciència notem què és veritat i què és mentida, sobretot quan parlen els màxims representants del poder polític del nostre temps.

Antoni Bassas

pd 1960 Neus o la mesura dels nostres dies

 

(arafa...)

 ... En la mesura dels nostres dies, que Neus Català hagi marxat a 103 anys, vencent cada dia el feixisme... no deixa de ser mirall retrovisor de futur...

Democràcia sempre voldrà dir alguna cosa més que votar cada 1.500 dies. I malgrat tot i contra tot, el 28 d'abril votaré. Per tantes anònimes resistents i per Neus Català: tu per nosaltres, nosaltres per tu. Tant com dir: sabent ja, des de baix a l'esquerra, els que ens han ensenyat a aprendre; que la lluita és i serà cada dia...

"Crec que els nostres descendents sentiran més que nosaltres, d'aquí un segle, que de la nostra Constituent va néixer realment una nova història: i s’imaginaran que a la nostra Assemblea, mentre es discutia la nova Constitució republicana, asseguts en aquests escons no hi érem nosaltres, homes efímers els noms dels quals seran esborrats i oblidats, sinó tot un poble de morts, aquests morts que nosaltres coneixem un per un, caiguts en les nostres files, a les presons i en els patibuls, en muntanyes i planes [...] des de Matteotti a Rosselli, des d’Amendola a Gramsci, fins als nostres nois partisans. [...] Ells van morir sense retòrica, sense grans frases, amb simplicitat, com si es tractés d’una feina quotidiana que calia complir: la gran feina necessària per tornar a Itàlia la llibertat i la dignitat. [...]. A nosaltres ens correspon una tasca cent vegades més suportable: la de traduir en lleis clares, estables i honestes el seu somni d’una societat més justa i més humana, el somni d'una solidaritat que uneixi tots els homes en aquesta obra d’erradicar el dolor. Bastant poc, en realitat, demanen els nostres morts". (Piero Calamandrei, 1947)

Bastant poc, en realitat, ens demana encara i ens demanarà sempre la Neus Català. 103 anys vencent el feixisme cada dia, que és l’única manera de derrotar-lo, serà sempre, si mai no oblidem, la seva victòria permanent.

David Fernàndez