pd 2033 Innocents

 (arafa...)

Diu la Carme Forcadell: “Soc una persona normal i corrent que lluita per la llibertat del seu país”... ara és a la presó “per haver permès un debat i una votació a petició de dos grups parlamentaris”, com diu ella mateixa. M'agraden les persones innocents, les que no tenen malícia. Són també les que confien en les altres persones i no pas aquelles que sempre recelen de qui tenen al davant, posant en dubte tot allò que expressen o les iniciatives que volen emprendre. Les persones sense malícia no es malfien d’entrada, més aviat escolten, reflexionen i prenen les decisions sense que la desconfiança les emboiri. A la Carme Forcadell la veig així d’innocent, una persona que confia en les altres i especialment en la seva força per produir canvis socials. No podria ser de cap altra manera si sent presidenta de l'ANC va ser capaç d'organitzar, amb tot un equip ben gran i ben diferent, mobilitzacions anuals de més d'un milió de persones cada Onze de Setembre. Aquesta seva innocència és el que fa que avui, ahir, abans-d'ahir, demà, demà passat i totes aquestes festes de Nadal sigui a la presó sense poder estar amb la seva família i els seus amics. Ni ella ni la resta de presos polítics i exiliats. No s'ho mereixen. Per això,avui dia dels Sants Innocents, és el dia dedicat a tots ells i elles.

Marta Aymerich

pd 2032 Pau i treva! 2

 (arafa...)

... Avui el nostre símbol de Nadal és una taula ben grossa, gairebé grollerament rica: una festa del consum, que ara sabem que provoca, al cap de poques hores, un augment dels infarts als hospitals. Si alguna cosa pot relligar la comunitat ara, més enllà de la taula opulenta, és la voluntat compartida de construir plegats una realitat millor. D'això se'n deia progrés, però les paraules es gasten molt ràpidament, fins al punt que fa vergonya emprar-les...

Marina Subirats

pd 2031 Pau i treva! 1

(arafa...)

No sé si compartiu la meva impressió: entre tots, aquest any, ens han espatllat el Nadal... Hem estat una gent pacífica, pactista, raonadora, acollidora, i aquests són alguns dels trets que ens han caracteritzat en el passat. De cop, ara, ni pau ni treva, ni tan sols en els dies de Déu. Quan la religió ja no relliga, perquè s'ha convertit en una opció individual que va minvant, necessitem altres vincles socials que ens permetin de sentir-nos part d'una comunitat, sobretot quan s'incrementa la mobilitat i convivim amb persones de cultures tan diverses a les quals hem d’oferir formar part de la nostra comunitat. Però en què consisteix avui formar part de Catalunya, de la nostra cultura, de les nostres tradicions? Heus aquí que vivim un Nadal desaprofitat. No dubto que hi haurà regals ben embolicats, estovalles blanques, copes daurades i avets i molsa en moltes cases, i que fins i tot algú cantarà alguna nadala antiga; però enlloc no trobo l’ambient relaxat, aquell tarannà col·lectiu quiet, una mica expectant, fratern i alegre, que em sembla l’arrel més autèntica de Nadal en una societat ja majoritàriament laica. Sí, d’acord, encara ens uneix el bon menjar aquests dies; potser, finalment, ja és l'únic que ens queda d’aquella màgia de quan érem petits, perdudes les cerimònies de les misses del gall, dels petits poemes infantils, de les cançonetes al costat del pessebre. Perduda la il·lusió de la pau possible i posada en dubte, fins i tot, l’alegria de la trobada familiar ... 

Marina Subirats

pd 2030 Nadal

 (arafa...)

... Només cal mirar la televisió per adonar-se què entén el nostre món que és Nadal. Mai no hi ha cap anunci d’àngels i pastors, ni hi surt cap referència a cap portal ni a cap Nen, ni a cap bou ni a cap mula...

Ja no s'envien felicitacions impreses. Ara s’envien per mail o per WhatsApp. I es felicita més l'any nou que no pas el Nadal. Sembla com si aquestes festes nadalenques volguessin tapar amb un vel estúpid l’origen de la suposada alegria que les festes comporten. Es parla de l’esperit nadalenc, que no és altra cosa que un esperit estovat. No sento mai cap cançoneta popular. Bé, popular és un dir, perquè ja ningú no les sap. Ja no tenim desembres congelats, ni dimonis escuats, ni tuncs que tan tuncs, ni taronges de la Xina. La cultura del país s'ha evaporat...

El pessebre de Foix és ple de gent de tot arreu. Hi ha els de la Vall i els de Colera, els de Banyuls i els de Portvendres, traginers de Perpinyà, i corallers i nois que ronden per les cales, i gent que balla a les sales i capitans de fragata. I jutges que cremen paperassa. I els Tres Reis, que són quatre, descrits estranyament com el Persa, l’Hindú i l’Anglès i el Rus amb la gorra i l'estrella...

Aquests poemes no són pas, com pensen alguns crítics, un exercici d'estil sobre cançons populars. No. Són poesia seriosa i profunda, amb referències al Nadal popular, però també al Nadal de la fe, la fe que bull. No són pas de cap manera poemes decoratius. 

Que tinguin un bon Nadal!  

Narcís Comadira

pd 2029 ¿Té sentit un Nadal irreligiós? 2

(arafa...)

... ¿Podem viure el Nadal, entès com un estat de l’esperit, sense una gota de religió: sense un desembre congelat que es retiri confós, sense un rabadà que faci el ronso, sense un minyonet ros i blanquet o un dimoni escuat? Els diccionaris defineixen religió... Però el que m’interessa destacar és que una religió, abans que res, relliga i vincula. Ens fa part d'un tot amb els vius i els morts...

Si el Nadal no ens vincula amb el que és misteriós i transcendent -si no és religiós -, perd tota la seva màgia i és una llauna insuportable. Els humans no ens sabem vincular sense mites, i jo necessito els dels meus avantpassats per sentir que els meus morts estan vius i que jo estaré viu quan sigui un mort de les meves filles i nets. Em cal el Fum, fum, fum per convocar-los, i el pessebre, i els Reis....

Ens vengem d'una religió despòtica substituint-la amb mites prefabricats que en lloc de relligar-nos ens aïllen. Ens traiem de sobre el seu jou sense adonar-nos que, a més d'esclavitzar-nos, mantenia viu un caliu sense el qual res no escalfa. I és evident que ja no podem creure com els nostres pares i avis. Les creences i conviccions canvien però alguna cosa ha de perdurar en les actituds i els sentiments perquè per Nadal cada ovella -incloent-hi les més atees i agnòstiques- pugui anar al seu corral i celebrar-lo amb els seus...

Albert Pla Nualart

 

pd 2028 Bon Nadal (des de la nostra soledat compartida)

 

(arafa...)

La soledat interior que tots amaguem dins nostre davant el misteri de la vida i de la mort.

La família. Antídot contra la soledat. L’invent social més antic, tan imperfecte i necessari com la democràcia. Abans en deien tribu. Niu de companyies i desavinences. Refugi de solituds compartides.

L’escola... Inici de socialització en el temple. Bressol d’ingenuïtats compartides. Casa comuna de la innocència...

El camp. El lloc d'on es fuig cap a la ciutat i el lloc on fugir des de la ciutat. Etern retorn a la natura. Esclat de vida, llum i olors. L'animal lliure que portem dins. L’esforç antic, físic, inhumà. La llar de foc, la remor de la música constant del riu. Els crepuscles i les albades. La por a la nit, a la mort, a la soledat...

El país. L’abstracció col·lectiva més concreta que tenim. Una estranya i inestable suma de llengua, història i futur...

Els somnis. La ficció quotidiana que ens ajuda a viure. Cinema, literatura, teatre, música... Què faríem sense mons inventats? Sense cultura?...

Els altres. Som éssers socials. La soledat és por i fugida... Però la humanitat és compartida. Els altres sempre són un mirall de la nostra individualitat intransferible. Som únics i som germans...  Col·laborem, de grat o per força: en família, a l'escola, la ciutat, el camp, el país, el món. Fins i tot en somnis no estem sols. La solitud total és impossible. Sí, la nostra és una soledat en companyia. Bon Nadal.

Ignasi Aragay

pd 2027 Aquests dies

 (arafa...)

Ja som en els dies, que acostumaven a ser tan plàcids, que precedeixen Nadal... M'agrada el Nadal de la molsa, dels gallerans i del grèvol nostrats i el més nòrdic de les branques d'avet amb la seva olor suau i una mica aspra...

... els cristians esperançats es posen a cantar que el cel es torni rosada i que els núvols ploguin el Just. Un desig que mai deu haver tingut tanta actualitat com 'aquests' dies que precedeixen 'aquest' Nadal que s'acosta. El Just, precisament, és el que necessitem amb urgència. I ens entristeix saber que si bé el Just interior, el de la fe, naixerà com cada any –això és la fe–, la justícia cada dia la tenim més lluny... la justícia, per a nosaltres, catalans, s’ha tornat tortura. Tot el que a Espanya es fa passar per justícia és una tortura per als nostres presos polítics... La instauració de la mentida en el lloc de la veritat és sempre una tortura mental... per a mi, per a nosaltres, que, simplement, voldríem viure en pau, aquesta justícia/tortura s'ha convertit en obsessiva. Se'ns ha escampat per dins com una metàstasi que se'ns està menjant les cèl·lules i ens impossibilita la vida natural. Vivim ocupats per aquest tumor que ens vol convertir en allò que no som i ens vol destruir per sempre...

L'Estat posseeix, mana, decideix i té el seu projecte nacional que ve de lluny. I no pot suportar que uns altres puguin ser res més que posseïts, subjugats, dominats. Catalunya és Espanya, diuen, i no poden ni imaginar un món en el qual les coses siguin diferents. Catalunya podria ser simplement allò que és. Una altra nació, una altra llengua, unes altres tradicions, uns altres costums, uns altres mites d’incumbència. Doncs no... 

Narcís Comadira