pd 2049 El Procés, un fet espanyol

 

(arafa...)

... L’error del sobiranisme català no ha estat “enganyar la gent”, com se sol dir, sinó fer un mal càlcul de l’equilibri de forces, recolzar-se en factors sobre els quals no tenia control, i confiar en els escrúpols democràtics dels aparells de l’Estat i de la UE... el sobiranisme es va abocar a un destí incert empès per l'entusiasme d’una amplíssima base electoral, amb un memorial de greuges que compartien bona part dels analistes que ara es mostren més crítics i fotetes, i per la falsa percepció que Espanya estava madura per a una nova transició. Va ser un error, i els errors es paguen. Però ¿és respectuós amb la realitat posar en segon terme l'acció punitiva de l'Estat? La injustícia, la ceguesa, la crueltat en l'exercici de la repressió, ¿no van ser factors decisius en aquest fracàs?

...l’independentisme no va calibrar prou la lleialtat espanyola d’una part molt important de la societat catalana. Però l’excés d’optimisme no va ser pensar que la gent que se sent espanyola canviaria de sentiment, sinó confiar que hi hauria un pacte granític per l’autodeterminació, i que el resultat seria un nou país plural i amb bon veïnatge. Amb tot, és difícil saber on acaba l’orgull ferit i on comença el rebuig instintiu al conflicte. No dubto que un referèndum acordat hauria comptat amb un suport molt majoritari. I per això el govern espanyol no en vol sentir a parlar.  

Toni Soler

pd 2048 No hi ha alternatives

 (arafa...)

... Estic d'acord amb Antoni Bayona ( "Turning point") que emprendre la via unilateral... va ser un enorme error, i que tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d'acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l'Estat no portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s'ha assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de l'opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de Catalunya com una amputació que els afectaria personalment. 

Des d'aquest punt de vista ... no hi ha alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable, que el que no hi ha són alternatives.

Ara bé, aquesta és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica”. La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: (1) liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, (2) aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i (3) la independència. Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l'efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s'hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu...

Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC

Miquel Puig

pd 2047 Troians del feminisme

(arafa...)

Fa temps que parlem dels perills de la moda del feminisme, però potser no som conscients que ja fa molt que conviuen amb nosaltres en forma de troians. Dit amb unes altres paraules: fa temps que ens mengem patriarcat disfressat de feminisme... el troià de la vergonya, el mocador o hijab... Najat El Hachmi, acaba de publicar un assaig que es titula Sempre han parlat per nosaltres...  si l’haguéssim de resumir diríem que és un al·legat en contra del fals feminisme islàmic. ¿Es pot portar hijab i presumir de ser feminista? ¿És progressista permetre que les dones es banyin a les platges amb burkini? De fet, defensem que les dones del món àrab se supeditin a la castradora religió, oblidant que és una trampa identitària que blanqueja la misogínia estructural. El seu llibre és polèmic perquè ens posa al davant d'un xoc de trens: mentre que als països de fe islàmica les dones que rebutgen el mocador opressor són castigades durament..., aquí a Occident hem embogit i presumim de la seva entrada als Parlaments...

no existeixen els feminismes fets a mida i que tot allò que no defensa la igualtat no és feminisme sinó un vulgar engany. Una recepta infal·lible per detectar els troians és aquesta: desconfiem de tot el que va contra les dones, com per exemple els talons d'agulla i el hijab. 

M. Àngels Cabré

pd 2046 "Turning point" (Punt d'inflexió)

(arafa...)

... després de tot el temps passat, també es detecta desorientació i cansament per la situació en què viu Catalunya... En pocs anys s'ha consolidat a Catalunya un ampli suport social a favor de la independència. Un fet sense precedents però que, per diverses causes, no s'ha gestionat amb realisme i intel·ligència. S’han volgut cremar etapes, no s’ha tingut paciència i tampoc s’han valorat com calia els obstacles als quals ha de fer front un projecte com és el de la independència...

Una mínima dosi de realisme hauria de fer veure a tothom que el Procés, tal com s’ha desenvolupat, no ha tingut unes bases sòlides. No tenim República, hem patit la suspensió de l’autogovern i tenim una important divisió política i social. Tanmateix, no es pot dir que l’independentisme hagi perdut la guerra. Ha perdut una batalla important, però no la guerra. En aquesta situació hi caben dues opcions: persistir en els mateixos errors o canviar d’estratègia. Aquest és el gran dilema al qual s'enfronta l’independentisme en aquests moments: reconèixer que la via unilateral no ha funcionat i que cal conduir el projecte polític per altres vies, o bé tensar encara més la situació. Reconsiderar l’estratègia unilateral no implica renunciar al projecte per la independència. De fet, pot evitar cremar-lo definitivament encara que el nou camí triat requereixi més paciència i perseverança. En política no hi ha res impossible i no és prudent descartar escenaris abans d’hora. És imprescindible buscar nous espais de maniobra... 

Antoni Bayona

 

pd 2045 L'antídot del populisme 2

 (arafa...)

(... continuació)

... Aconseguir que la majoria d’electors els vegin com el que són: uns megalòmans ressentits. I les defenses -socialment parlant- són el que tradicionalment hem anomenat valors. No hi ha res més suat i antic que lamentar-se per la falta de valors. I, tanmateix, el millor antídot contra el populisme són aquests valors que només poden transmetre els vincles afectius més forts, però que també han de ser il·lustrats per la racionalitat i la cultura. En qualsevol persona raó i passió lliuren una batalla de la qual només sortirà guanyadora la seva part més humana si la raó modula i modela les passions.

Si avui els populistes fan estralls, és perquè en massa ciutadans són les passions les que s'han imposat. Educats per tenir i competir i no per ser i compartir, la precarietat material a què els ha abocat el neoliberalisme els ha deixat en un desert moral. Mentre anàvem endavant hem deixat que els valors que defensàvem de boca fossin contraprogramats pel nostre model econòmic i el seu omnipresent catecisme: la publicitat. I ara que anem enrere i el constant “gaudeix i gasta” sona sarcàstic, l’absència d’un nord no material està fent dels demagogs els nostres líders.

Albert Pla Nualart

pd 2044 L'antídot del populisme 1

(arafa...)

... el populisme, però per trobar l'antídot d'aquest verí que avui tants electors s’empassen a glopades cal que en coneguem la fórmula magistral. Un dels seus components oposa poble a elit des d'un punt de vista moral. Fer-lo bo a un i dolenta a l’altra li estalvia argumentar. Ser elit et fa corrupte. Ser poble et fa honest. I ser veu del poble contra l’elit et fa un heroi, i un màrtir, encara que vinguis de l’elit més elitista. No cal, però, ser un geni per detectar la irracionalitat d’aquest plantejament. Que la bondat del que dic depengui de qui sóc, d'on vinc o a qui defenso i ataco, i no pas de la solidesa dels meus arguments, és una manera de prioritzar les emocions a les idees, la mandra a l’esforç, el simplisme a la complexitat.

Però el principi actiu del verí és la demagògia, una vella i coneguda plaga de la democràcia... Un demagog és, etimològicament, “el que guia el poble”, un significat que podria ser positiu si aquí poble no volgués dir masses. L’essència del demagog, allò que fa que el segueixin les masses, és que apel·la a les passions i no a les raons mogut per un desig de poder no moderat per cap principi. I les passions que exclouen raons són sempre les més baixes: les que exalten la identitat nacional, ètnica, religiosa o de classe social per atiar l'odi contra “els altres”. El demagog reclama i lidera una acció immediata i violenta per salvar la nació amenaçada, acusa els oponents moderats de feblesa i deslleialtat i, un cop al poder, va retallant drets i llibertats...

(continuarà...)

Albert Pla Nualart

pd 2043 La màquina

(arafa...)

En un hotel coincidim amb una jove parella xinesa, que no parla altra llengua que la seva. Però, immediatament, treuen de la butxaca una petita màquina, no més gran que un mòbil, que tradueix entre llengües d'una manera ràpida, efectiva i -pel que veig- molt precisa, parlada i per escrit. Gràcies a la màquina, mantenim una conversa del tot fluida. Només hi ha un problema: entre les llengües que tradueix la màquina no hi ha el català. Funciona en castellà, en italià, en francès, òbviament en anglès... Però no (encara) en català. I si la màquina té futur, que crec que en té, ser-hi o no ser-hi és molt important. En principi, la màquina va a favor de la pluralitat lingüística. Per a les llengües que hi són, és una garantia de supervivència, perquè elimina la idea de les dues o tres llengües franques universals que és imprescindible conèixer per anar pel món. Totes les llengües que pot traduir la màquina passen a ser igualment útils. Entre les que hi són, no hi ha jerarquia. La llengua pròpia deixa de ser un límit. Però, en canvi, la màquina és letal per a les llengües que no hi són. La traducció va a favor de les llengües petites. Però hi han de poder accedir. I no és una qüestió de nombre de parlants. És una qüestió de poder.

Vicenç Villatoro