pd 2054 On és avui el mal? En la indiferència

 (arafa...)

Quines són les grans coses de la vida?

Bàsicament, hi ha tres grans relacions vitals: l’amor de pares a fills, en el cas que tinguis fills; l’amor de parella, si en tens, i, com diu Aristòtil, hi ha una relació imprescindible: l’amistat. “L’amic és aquell que t’acompanya en els mals moments”. El més important no és ser. El més important és ser-hi. L’amic és algú que hi és...

¿Tu coneixes algú que tingui mala consciència? No, tothom té bona consciència. La paraula culpa està molt mal vista. I jo la reivindico, perquè si hi ha coses en què no he estat a l’altura d’allò que l’altre esperava de mi, no he estat bé. Si no diem “Avui no he estat bé”, ningú no demanarà perdó. Qui demana perdó, avui dia? Ningú.

És creient, vostè?

Soc metafísicament agnòstic, però èticament cristià. És a dir, crec en la paràbola del bon samarità, en algú que s'atura a ajudar en contra de la llei,... I el samarità incompleix la llei, perquè hi ha una cosa més important que la llei, que és el dolor dels altres. I aquesta és la bona nova del cristianisme. Lluís Duch em va ensenyar que no podem llegir el cristianisme com una religió sacerdotal, sinó com una religió profètica.

Joan-Carles Mèlich entrevistat per Antoni Bassas

pd 2053 "No li pots fer això a Espanya"

 

(arafa...)

... El que ha passat (contra tot pronòstic, malgrat els vídeos d'Espanya Global, els discursos de Felip VI i les atzagaiades de l’esbojarrat Josep Borrell) és que el TJUE s'ha pronunciat, amb independència, sobre la presó injusta d’Oriol Junqueras, que, en presó preventiva, va ser privat, pels ous quadrats de l'alta judicatura espanyola, de ser eurodiputat. Ningú s’esperava que això que en diem “Europa” no actuaria com això que en diem “un club d’estats”. La prova que ningú s'ho esperava és que, segons que explica Libération, la presidenta del grup socialista europeu, l’espanyola Iratxe García, en saber la resolució va «perdre el control dels nervis, va llençar uns dossiers a terra i va xisclar-li al president de l’Eurocambra: "No li pots fer això a Espanya! T'adones del que estàs a punt de fer?"»

Va dir “a Espanya”. Perquè complir la llei, complir amb el dret, és afrontar Espanya. Aquesta dama, per Espanya, estava, doncs, demanant una prevaricació, una mentida, una falsedat, la picaresca; un escrit com el del jutge Llarena. En veure que això no passarà, els jutges espanyols encarregats de la unitat d'Espanya de cop comprenen que el cul no els serà salvat. I és per això que, ara, sense fer gaire soroll, i aprofitant les festes, els alliberen (als CDR).

Empar Moliner

pd 2052 Terroristes

(arafa...)

El projecte de desactivar el sobiranisme català amb la fórmula aplicada amb un cert èxit a Euskadi passava per una paraula clau: terrorisme. Calia vincular independentisme i terrorisme. No era senzill; el moviment independentista havia demostrat per terra, mar i aire la seva vocació pacífica, fins al punt que l’absència de violència –constatada per tribunals internacionals– havia dut a rebaixar a sedició el que es presentava com una rebel·lió. Però el projecte es mantenia viu. I l’intent de presentar l’independentisme com a terrorista es va consumar a través de l’anomenada operació Judes i de la presentació de Tsunami Democràtic com un moviment terrorista. S’havien detingut terroristes i hi havia un moviment terrorista clandestí en marxa. No gaires setmanes després, el globus s'ha desinflat. Els suposats terroristes estan sortint de la presó d’una manera estranya però que com a mínim sembla incompatible amb la terrible gravetat dels delictes que se’ls imputaven... Però el mal és que, mentrestant, hi ha gent que ha patit. Un munt de notícies, rellegides avui, semblen una immensa innocentada. Però, i això també és terrible, no se’n retractarà ningú.

Vicenç Villatoro

 

pd 2051 President Sassoli

(arafa...)

... En general, Europa ha fet els ulls grossos davant de les actuacions espanyoles d’escassa qualitat democràtica. Ha estat molt tolerant, però ha evitat afegir-s’hi. Ningú no ha parat els peus a Espanya, però tampoc ningú -ni Alemanya, ni Bèlgica ni la Gran Bretanya- ha volgut ser-ne còmplice actiu. Com a molt, passiu. Però potser a Europa se li ha acabat la paciència. Ja sabem que el cas català els incomoda, i que tothom preferiria que aquest problema no existís. Tinc la sensació que, implícitament, havien dit a Espanya: tancarem els ulls una estona perquè feu el que cregueu que heu de fer per solucionar-ho, però quan obrim els ulls volem que estigui solucionat. I quan han obert els ulls no estava solucionat. Al contrari, estava pitjor. Pot ser que a Espanya se li estigui acabant el crèdit...

Vicenç Villatoro

 

pd 2050 Soc antic: la ciència m'ha colonitzat

 (arafa...)

... En aquesta sensació de ser antic he trobat aquests dies una aliada: Najat El Hachmi. Vint anys més jove que jo, però gloriosament antiga, la Najat afirma en el seu magnífic i coratjós Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62):“Segons aquest corrent [postmodern] hi ha un feminisme, anomenat blanc occidental, que vindria a ser un instrument de dominació colonial més que una proposta d’emancipació de les dones. [...] Si ets blanca no parlis perquè ets una privilegiada que sotmet la resta de les dones. [...] Vaig quedat tota parada en descobrir per primer cop que la validesa del discurs feminista no era aplicable a qualsevol realitat, a qualsevol lloc, a qualsevol dona. Aquesta manera d’entendre el feminisme ha fet furor”. L’embat del relativisme contra la universalitat, la reducció de fets biològics a construccions socials i l’equiparació de la ideologia a la ciència és, clarament, un embat contra la raó i l’humanisme: nega la naturalesa humana i ens retorna a l’obscurantisme. I està molt connectat, si s'hi reflexiona una mica, amb aquests activistes -tan postmoderns- que assalten les granges de pobres pagesos per emportar-se'n conills en lloc de fer accions de protesta, per exemple, contra els creuers que enverinen la salut dels barcelonins per fer més bilionaris quatre gàngsters amb seu en paradisos fiscals.  .. 

Albert Pla Nualart

pd 2049 El Procés, un fet espanyol

 

(arafa...)

... L’error del sobiranisme català no ha estat “enganyar la gent”, com se sol dir, sinó fer un mal càlcul de l’equilibri de forces, recolzar-se en factors sobre els quals no tenia control, i confiar en els escrúpols democràtics dels aparells de l’Estat i de la UE... el sobiranisme es va abocar a un destí incert empès per l'entusiasme d’una amplíssima base electoral, amb un memorial de greuges que compartien bona part dels analistes que ara es mostren més crítics i fotetes, i per la falsa percepció que Espanya estava madura per a una nova transició. Va ser un error, i els errors es paguen. Però ¿és respectuós amb la realitat posar en segon terme l'acció punitiva de l'Estat? La injustícia, la ceguesa, la crueltat en l'exercici de la repressió, ¿no van ser factors decisius en aquest fracàs?

...l’independentisme no va calibrar prou la lleialtat espanyola d’una part molt important de la societat catalana. Però l’excés d’optimisme no va ser pensar que la gent que se sent espanyola canviaria de sentiment, sinó confiar que hi hauria un pacte granític per l’autodeterminació, i que el resultat seria un nou país plural i amb bon veïnatge. Amb tot, és difícil saber on acaba l’orgull ferit i on comença el rebuig instintiu al conflicte. No dubto que un referèndum acordat hauria comptat amb un suport molt majoritari. I per això el govern espanyol no en vol sentir a parlar.  

Toni Soler

pd 2048 No hi ha alternatives

 (arafa...)

... Estic d'acord amb Antoni Bayona ( "Turning point") que emprendre la via unilateral... va ser un enorme error, i que tornaria ser-ho ara. Ara bé, també estic d'acord que el diàleg i la negociació amb els poders de l'Estat no portaran enlloc. No sols em porta a concloure-ho el fet que això ja s'ha assajat moltes vegades, sinó la constatació que la unitat constitueix el mite fonamental de l’espanyolitat, de manera que la majoria de l'opinió pública espanyola considera la possibilitat de secessió de Catalunya com una amputació que els afectaria personalment. 

Des d'aquest punt de vista ... no hi ha alternativa a la unilateralitat, i com que aquesta tampoc no és viable, que el que no hi ha són alternatives.

Ara bé, aquesta és una visió a curt termini, perquè a llarg termini gairebé tot és possible, i el mateix Bayona, en aquell formidable article, ja proporcionava la clau: “La via unilateral [...] només pot prosperar si compta amb una majoria social clarament hegemònica”. La situació política catalana està en un bloqueig en el qual competeixen tres forces, cadascuna amb el seu objectiu: (1) liquidar la catalanitat política i cultural de manera definitiva, (2) aconseguir un acord mútuament satisfactori que ens permeti conviure més o menys com fins ara durant una altra generació i (3) la independència. Només la segona opció té possibilitats d’èxit a curt termini, perquè em fa l'efecte que bastaria que Catalunya rebés una oferta mínimament satisfactòria perquè la majoria de la població s'hi acomodés. Crec que aquesta oferta no es produirà a curt termini i, per tant, que les tres forces estan condemnades a una tensa espera fins que es donin les circumstàncies perquè una de les tres aconsegueixi el seu objectiu...

Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC

Miquel Puig