pd 2073 Contra el verí de la intolerància

(arafa...)

Contra el verí de la intolerància, recomano buscar persones. Rere una noia amb mocador al cap, una persona. Rere qualsevol color de pell, una persona. Rere la pobresa que ens espanta, una persona. Rere l’idioma que sigui, una persona. Rere l’immigrant sense papers, una persona... Sense adonar-nos-en, a la més mínima ens surt l'instint classificador, estigmatitzador. Per no dir racista, classista, supremacista. És un mecanisme primari, molt arrelat, amb el qual assagem de distingir-nos, de veure’ns millors que els altres... Aquest hàbit de posar tot un col·lectiu immens dins un mateix sac tallat per un idèntic patró atapeït de tòpics és tan inconscient com inconsistent. L’adoptem sense adonar-nos-en, com una indulgent forma d’autoajuda... No defenso aquí un relativisme cultural ni una correcció política extrema. No, no. Sens dubte, hi ha diferències identitàries. La humanitat és meravellosament babèlica. Ho és tant, que de fet no hi ha al món dues persones idèntiques. Tots som únics. Precisament per això el que dic és que, abans de res, posem la persona al davant, l’ésser concret... Contra el verí de la intolerància, no es tracta d'anar pel món amb una actitud confiada i ingènua, no es tracta de prescindir del nostre bagatge cultural a l’hora de copsar els altres, sinó de no renunciar mai a una curiositat universal per captar allò que cadascú, cada persona, té de particular.  

Ignasi Aragay 7/7/2019

pd 2072 El filó

 (arafa...)

El negoci polític de l'extrema dreta, ara com als anys trenta, és explotar la sensació d’inseguretat de la gent. No pas inventar aquesta sensació i encara menys solucionar-la. La seva especialitat és agafar una sensació legítima d’inseguretat, amplificar-la, inflar-la, manipular-la, focalitzar-la i obtenir-ne un rèdit polític. Una certa acumulació de successos injustificables en els últims dies, a casa nostra, ha estat percebuda per l'extrema dreta local com un filó per dur a terme aquesta seva operació, clàssica. ... Contra això, la resposta no ha de ser culpabilitzar la ciutadania per la seva sensació d’inseguretat. No és negar-ho o minimitzar-ho. Ha de ser, en primer lloc, intentar-ho solucionar. No tan sols per frenar-ne l’explotació per part de l'extrema dreta, sinó sobretot perquè és un problema i cal solucionar-lo. I també, de manera paral·lela, denunciar l'explotació que en fa l'extrema dreta. Per raons morals. Per raons democràtiques. I també per una raó confirmada per la història: l'extrema dreta no ha solucionat mai la inseguretat ni la violència. Al contrari. Les ha multiplicades. El doble d’inseguretat, el doble de violència.

Vicenç Villatoro 7/7/2019

pd 2071 Jo també vull parlar en català amb la torradora

 (arafa...)

¿És cert que el català està en perill? Doncs mirin, sí. I alhora també és cert que el català no és una llengua minoritària i que és una llengua dinàmica i viva. I vostès diran: com es menja això? El català té 10 milions de parlants, és la 14a. llengua més parlada d'Europa, i es parla en quatre estats europeus diferents. Però, a la vegada, d’aquests 10 milions, poc més de 5 la fan servir habitualment, i d’aquests, molts hi renuncien quan parlen amb castellanoparlants; o pitjor encara, amb qui creuen que pot ser-ho... El 94,6% de les persones que viuen a Catalunya entenen el català. No pateixin per si no els entenen, les probabilitats són només del 5,4%...   El català és llengua pròpia i oficial a Catalunya, al País Valencià i les Illes Balears, i els catalanoparlants tenim el dret de fer-la servir. Però, a la vegada, els funcionaris estatals no tenen l'obligació d’entendre’ns, i, per tant, aquest dret acaba sent paper mullat. Així que sí, el català és una llengua viva i dinàmica, però també és una llengua en perill... poder parlar en català a la torradora quan estigui connectada a un assistent per veu seria una mostra que el català és útil en tots els àmbits. Que es pot viure plenament en aquesta llengua i no cal renunciar-hi per fer segons què... que la llengua sigui útil en tots els aspectes i s'adapti a les noves necessitats i escenaris, és fonamental perquè les noves generacions no hi renunciïn...  

Òscar Escuder 6/7/2019

pd 2070 Contra els avorrits 2

(arafa...)

(... continuació)

... No és el Procés el que em té abatut, indecís i sovint irritat. És el bloqueig de la situació, la brutalitat de la repressió, el patiment dels presos i els que són lluny de casa, i la constatació que els problemes que teníem fa deu anys romanen, creixen i no tenim eines per fer-hi front. No estic avorrit sinó decebut, perquè el Procés no ha arribat a ser el que pensàvem el 2012 -una resposta possible al plet català, una oportunitat per redefinir el país, obrir-lo, reforçar-lo i regenerar-lo-. Estic enfadat amb la incapacitat dels independentistes per generar la suficient empatia en una part important de la població catalana. Estic emprenyat amb la imperícia de la classe política catalana i amb la prepotència cega de la classe política espanyola. Estic disposat a fer el que calgui per gaudir d'una majoria més àmplia. Estic furiós amb els repressors, i amb els que davant d'una situació tan excepcional, que hauria de mobilitzar esforços, reflexions, crítiques, es limiten a queixar-se del seu avorriment oceànic...

Toni Soler 30/6/2019

pd 2069 Contra els avorrits 1

 (arafa...)

Els contraris a l’autodeterminació o a la independència de Catalunya diuen moltes coses que poden resultar irritants, però n’hi ha una que a mi, particularment, em treu de polleguera: “N’estic avorrit”. “Buf, quina matraca, el Procés”. Etcètera. Aquesta mena d’expressions es poden dir en un context informal i de confiança. Jo mateix he dit coses similars, perquè la sensació de bucle i d’atzucac és inevitable, i perquè en un món hiperinformat ens cansem de seguida fins i tot de les notícies més rellevants... Pretendre que una qüestió com el Procés es resoldrà per avorriment és una irresponsabilitat.

I amb això no vull dir -només- que el sobiranisme català seguirà tenint un paper central en la política catalana, per molt avorrida que resulti la seva falta de progressos tangibles; sinó que, fins i tot en el cas que ERC, JxCat i la CUP desapareguessin sense deixar rastre, les causes que van motivar la crescuda de l’independentisme ara fa set o vuit anys romandrien intactes i ben vives. El dèficit fiscal, la crisi de les infraestructures, la falta de reconeixement identitari, la il·legitimitat de l’Estatut del 2006, la reculada de la llengua catalana i la descarada madrilenyització de les polítiques públiques iniciades en l’era Aznar formen part, encara avui, de la nostra realitat... 

(continuarà...)

Toni Soler 30/6/2019

pd 2068 El futur serà "rurbà" o no serà

 (arafa...)

... La vida és canvi permanent, de la matèria i l'esperit. Ja ens ho va advertir Heràclit a Sobre la natura : “Tot flueix, res no està quiet”...  Alhora que creixen imparables les nostres àrees metropolitanes, també s’expandeix el bosc assilvestrat... El camp s'ha buidat de persones i s'ha omplert d’arbres. Mireu fotos esgrogueïdes i veureu turons pelats on avui hi ha una frondositat a primer cop d'ull agradable. Queden molt bé, les fotos. I cremen molt bé, els incendis. La immensa majoria són boscos bruts, selvàtics. Tants arbres descurats són combustible, són el malson dels bombers. On són els pastors? Tot canvia, esclar. Els éssers humans també som natura i també intervenim en la natura. Per a bé i per a mal... No es tracta de fer pairalisme romàntic d’urbanita esteticista. No n'hi ha prou amb la visió superficial del boletaire o del turista rural de cap de setmana. Hauríem de canviar el consum depredador de paisatge per la vivència responsable del camp. No sé com es fa, això, però sé que s'ha de fer. Tots sabem que s'ha de fer...  El futur no serà només urbà, serà rurbà o no serà. Natura i cultura. Fem-ho.  

Ignasi Aragay

30/6/2019

pd 2067 Com enriquir-se servint persones

(arafa...)

... Un servei més eficient, i aquest és el gran argument per privatitzar, no és el que costa menys diners, és el que atén millor els que el reben i omple més els que el presten. És el que crea vincles i civilitza... El servei a les persones és el cor de l’estat del benestar i és l’àmbit professional que més pot contribuir a crear i enriquir un teixit comunitari. És servint les persones que tota la societat es pot fer més càlida i solidària o més freda i individualista. Envoltar l'acció directa dels funcionaris -deixant molt clar on és imprescindible que arribi- de l'acció voluntària i l'economia social que posa el bé comú per davant de l’afany de lucre és una fórmula imbatible. El servei a les persones té un enorme potencial a l'hora de fer poble, de fer barri, de polititzar en el millor sentit de la paraula. Obrim, doncs, la porta a externalitzar-lo: deixem-hi entrar tots els que volen millorar-lo. Fomentem, implicant-hi per la via de concerts i convenis, les cooperatives innovadores, amb voluntat de servei i arrelament al territori. Però blindem-lo contra la mercantilització, contra els voltors que, com les empreses de Florentino, s’enriqueixen assistint a domicili la gent gran. Ells són els que permeten i desitgen que vivim ignorant-nos, perquè mentre ens ignorem, tancat cadascú a casa seva, manen ells i no nosaltres.

Albert Pla Nualart

30/6/2019